Emergència climàtica

A aquestes alçades de la pel·lícula, ja ningú dubta que el canvi climàtic és una realitat que ens afectarà de ple i amb especial incidència a l’àrea mediterrània. Fins i tot, escoltem dir al president Puig que va a declarar l’estat d’emergència climàtica. Un gran pas endavant perquè dóna rellevància a allò que la té. Per fi adonar-se que hem entrat en el temps de descompte per evitar el desastre i situar-ho en l’agenda política i social.

Però quines implicacions té aquesta declaració? Molta gent creu que l’estat d’emergència passa per una reorientació radical de la producció energètica, el model industrial i el de consum: la descarbonització de la economia. I és cert.

Ara bé, encara que demà tinguérem la economia completament descarbonitzada, els efectes del canvi climàtic els patiríem igualment perquè calen dècades per fixar de nou tot el CO2 en excés a l’atmosfera.

Per això, viurem amb certesa dècades de incertesa. No sabem què passarà encara que ens ho podem imaginar observant altres parts del planeta de latituds més meridionals: més pluges tempestuoses, més episodis de sequera, ones de calor més fortes i freqüents, tempestes més fortes i fins i tot huracans...

La transició a la descarbonització ha començat i cal accelerar-la, però allò veritablement urgent és repensar i innovar en la manera en com dissenyem el territori perquè així és com mitigarem i ens anticiparem a allò que ha de vindre. I molts dirigents encara no ho han comprés.

Per això, tornant al principi, què significa ara i ací declarar la emergència climàtica, senyor president?

Significa canviar de rumb decididament per entendre el territori com un generador de serveis ambientals gratuïts que ens aporten resiliència. Un canvi de paradigma on el sòl deixe de considerar-se com una mercaderia a la que assignar una edificabilitat i fixar capital per tornar-li la funció principal que li atorga la constitució espanyola. Vol dir desurbanitzar i reverdir les àrees urbanes, reconnectar els ecosistemes. Això ens donarà qualitat de vida i salut i ens garantirà seguretat front a les incerteses que vindran.

En la comarca de l’Horta això significa replantejar-se radicalment un seguit de plans i projectes que qualificaríem de negacionistes climàtics. Projectes heretats d’altres governs que continuen endavant com si res estiguera passant.

El primer projecte per extensió, simbolisme i situació estratègica que cal aturar és el de la ZAL en la Punta. És un despropòsit des què es va dissenyar perquè tapona la continuïtat del jardí del Túria fins El Saler i l’Albufera. A més hi ha altres llocs de l’àrea metropolitana per oferir la mateixa funcionalitat logística i té molt més valor com a connector d’ecosistemes i espai agrícola o parc que com a polígon industrial banal que agreujarà els efectes del canvi climàtic.

El segon projecte negacionista és l’ampliació de la V-21. No sols destruirà quasi 100.000m2 de la millor horta, el més sorprenent és que no servirà per als fins que justificarien els 20M€ de diners públics que costa.

Una tercera acció que cal emprendre de forma peremptòria és declarar una moratòria de PAIs a la ciutat i el pobles fins que no es reelabore una estratègia d’emergència climàtica territorial. Podem lamentar en tant sols uns pocs anys no haver repensat les àrees d’infraestructura verda en sòl urbanitzable. Especialment les que estan entre la ciutat i l’Horta protegida per el Pla de l’Horta com el de Benimaclet.

Estem a temps de fer les coses bé encara que alguns projectes estiguen tramitats o començats. Això és el que significa una emergència. No continuar amb allò que va completament en contra del que dius que vols fer i fer-ho ara.

No es poden adduir motius econòmics perquè no aturar per innovar ens va a costar molt més car a llarg termini i tenim la legislació per fer-ho ja.

El territori hauria de ser la primera prioritat a l’agenda, perquè sense territori no hi ha cap altra de les coses necessàries per a la vida: alimentació, habitatge, treball... Tenim una oportunitat. No la desaprofitem. Per això necessitem governants i dirigents amb visió del què cal fer i valentia per fer-ho. Ens agradaria que les paraules del president foren sinceres i que passara de les paraules als fets. Ara.