El '#MeToo' a casa nostra

Fa dies que seguisc amb preocupació una campanya que sembla ser l’homònima al me too que va sorgir fa uns mesos als EEUU. Aquesta campanya té per objectiu desemmascarar agressors sexistes entre personatges del món de la cultura. L’aparició d’iniciatives com estes evidencia l’augment de consciència que adquirim com a societat, estem despertant i sembla que el moviment feminista és imparable, fet que considere esperançador i necessàri.

Durant l'última setmana hem pogut seguir a tuiter desenes de denúncies públiques adreçades a diferents components de grups de música del més variat i divers, des de grups que actuen en els festivals més populars, com el Mad Cool, fins a grups de música en català, que se suposen d’esquerres, anticapitalistes i en definitiva, aliats.

Em preocupa la manera en que s’han produït eixes denúncies, que d’una banda, a diferència del #metoo no són anònimes sinó que van adreçades a focalitzar l’atenció en individus concrets, i d’altra banda, perquè els fets narrats no ens arriben en primera persona sinó que els llegim a través de captures de pantalla enviades a perfils anònims d’instagram o tuiter.

Moltes (m’agradaria que no es malinterpretara, he dit moltes i no totes) de les situacions que he pogut llegir, més que narrar agressions sexuals o assetjament, que és el que denúncien les descripcions dels perfils a les xarxes socials, responen a actituds masclistes, bavoses, i totalment pròpies d’un Torrente qualsevol, fets gravíssims donada la rellevància dels acusats, que no hem de permetre mai més enlloc.

Ara bé, cal denunciar eixes actituds? Per suposat que sí, i més si es produeixen dins del nostre entorn, allá on ens hem de sentir segures, còmodes i on hem de trobar l’enteniment i sororitat que no comparteix el gruix de la població actualment al nostre país.

És una gran decepció saber que components de grups de música que han sigut els nostres referents i que cridaven allò de: “cap agressió sense resposta”, són en realitat masclistes i s’encobreixen entre ells.

El panorama cultural i musical està format per una majoria abrumadora d’homes, i això continua i reforça els rols que de sempre han jugat les estrelles cada vegada que alguna fan els hi anava a demanar una foto o un autògraf. Cal fer autocrítica també, perquè quan els hi anem a buscar amb la intenció de fer-nos una foto els estem atorgant poder, que, com a homes criats en una societat patriarcal en la que gaudeixen de milers de privilègis, no deixen passar.

Hem de denunciar les injustícies, el masclisme i hem de lluitar envers el patriarcat unides, amb seny i de manera coherent i organitzada, no banalitzant termes que podrien ser usats per a desacreditar-nos.