El setge de la dreta extrema

Des d'aquestes pàgines d’opinió he insistit unes quantes vegades en l'erroni paper que, en la meua opinió, ha jugat el PSOE des de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. La “modificació” de l’Estatut de Catalunya, aprovat amb totes les de la llei, fou el que inicià el procés de deslegitimació, fent créixer la desafecció. En dates més recents i aprofundint en l’estratègia equivocada, el PSOE optà per acompanyar i fer costat a Rajoy en la dèria del “conflicte català”, amb l’aplicació del 155 i totes les bestieses que se'n derivaren, començant per un procés “garantista” que imposà penes de presó injustificades i desproporcionades sota l’eufemisme de la sedició i de que no eren presos polítics. En resposta al darrer recurs, el Tribunal Suprem acaba de reafirmar-se en dir que el procés adosé nomenat “ no se han criminalizado ideas” (sic).

Aquesta postura respongué al nacionalisme espanyol no acceptat (sols són nacionalistes “els altres”) de bona part de la militància del PSOE i també, i sobretot, de bona part dels seues dirigents. A data d’avui als històrics Felipe Gonzalez, Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra etc.. s’han afegit un sobradament conegut Josep Borrell i alguns dels anomenats “barons” com ara Garcia Page, Fernández  Vara, o Lambán, per no parlar de Susana Diaz. El mateix Sánchez (voluble i erràtic) ha defensat una cosa i la contrària. Un error estratègic, perquè aquest país no es pot governar sense Catalunya ni Euskadi i encara està per veure el cost polític d’aquesta trista i perillosa opció.

El segon error greu del PSOE ha estat sense dubte un incomprensible ajornament en la formació d’un govern amb Unidas Podemos malgrat que comptaven amb l’abstenció d’ERC i PNB. Des de juny de 2019 fins gener de 2020 han estat sis mesos estúpidament perduts que han acabat (fent de la necessitat virtut) amb l’únic govern possible però amb una dreta extrema (PP i també Ciudadanos, que malgrat el desastre electoral manté postures “constitucionals” radicalment espanyolistes) i una extrema dreta (Vox) que ha assolit 54 escons. Ironies de la història, el suposat autor d'aquesta preclara estratègia de pactes (Ivan Redondo) ha estat premiat.

Comptat i debatut, és cert que el futur és més important que les hemeroteques i les videoteques i amb el difícil compromís d’ERC, el tarannà conciliador del PNB i l'abstenció o el vot a favor d'altres grups, al final tenim, ja era hora, un govern que promet polítiques socials d’esquerra i diàleg per a resoldre el contenciós català. L’esdevenidor és incert, entre altres coses perquè, com tractaré d’explicar, l’assetjament de la dreta extrema i l’extrema dreta ha començat amb fúria i no sembla que vaja a amainar.

Si algú pensava que l’acusació al nou govern d'“entreguismo” a comunistes i separatistes i de ser presoner d’aquests (incloent Bildu, grollerament identificat amb ETA) era sols fruit de la tensió d’investidura, s’equivocava. El que s’ha declarat és un setge ferotge amb el qual es tracta de no deixar ni un moment de tranquil·litat al nou govern, de judicialitzar -encara més– la política i que aquesta aventura siga com més breu, millor.

Un setge protagonitzat, per suposat, pel bloc “constitucionalista” a qui importa una bleda una Constitució que s’oposa a modificar (per evident que siga la necessitat) i que sols utilitza com a projectil de guerra (com la sagrada unitat de la pàtria), mentre que sense cap rubor parlen de democràcia i de separació de poders quan practiquen  i promouen valors contraris a la Constitució vigent i practiquen l’escac (al seu favor) amb el poder judicial. Evidentment, la dreta extrema i l’extrema dreta són coherents en la defensa dels interessos dels que els donen suport. Res de pujar els impostos, res de desfer part de la darrera reforma laboral... Més enllà d’aquesta no dissimulada defensa (allò de l'Ibex no és cap boutade), el seguit de virulents atacs al govern i la defensa d’un “projecte” profundament reaccionari i sovint inconstitucional és el pa nostre de cada dia.

En aquest assetjament estan, a més, molt ben acompanyats per tres pilars bàsics: els poders mediàtics, el poder judicial i l’Església, tots tres poderosos aliats. Pel que fa als poders mediàtics el setge és tan evident com vergonyós: la gran majoria de les nefandes “tertúlies” televisives, incloent el galliner de la Sexta Noche o el programa de Risto Mejide (Todo es Mentira) ; l’ABC ; El Mundo; La Razón ; la “doctrina” impartida sovint per El País; OK Diario; El Confidencial;  Libertad Digital: la COPE i un llarg etc., conformen una constel·lació informativa que suposa un seriós entrebanc per a l’acció de govern. De vegades, sota l’excusa de l’objectivitat i del deure d’informar (Al Rojo Vivo, Objetivo...) es destil·len missatges interessats.

Els mitjans de comunicació i els opinion makers que es poden salvar de la crema son tan escassos com valuosos: eldiario.es, Público, Infolibre, El Intermedio (amb matisacions), Sánchez Cuenca, Pérez Royo, Pablo Simón, Lluís Orriols, Martín Pallín, Joaquim Bosch, Joaquín Urias, Manuel Castells... i algunes aportacions dels mitjans de comunicació catalans o d’Euskadi.

El conservadorisme eclesial no és cap secret i, si abans era Rouco, ara és l’ínclit Cañizares el que ens delecta amb homilies i pregàries estrictament reaccionàries, tot arrenglerant-se amb l’extrema dreta en la defensa d’Espanya, la ideologia de gènere, el pin parental i tota mena de destrellats.

La tercera pota del desficaci i de l’assetjament és el poder judicial. Sobre el paper, qualsevol demòcrata accepta la necessitat i importància de la separació de poders i de la independència del poder judicial. Ara bé, quan hom constata el caràcter fortament conservador de la fiscalia i la judicatura, així com els mètodes de selecció i la intel·ligent política practicada pel PP per a determinar la “composició” dels òrgans judicials, la cosa comença a tindre molt poca gràcia. Seria socialment saludable que es feren públiques les trajectòries dels components del Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem, la Junta Electoral Central i la cúpula de la Fiscalia de l’Estat. Més enllà de la toga i de la presumpció d’imparcialitat, el ciutadà té dret a conèixer  la composició dels òrgans judicials i les dèries, fòbies, filies i lleialtats dels seus components. Sense una renovació en profunditat (que la dreta evidentment no vol) , la separació de poders esdevé un eufemisme.

L'actuació dels òrgans judicials ha esdevingut cabdal (i no en positiu) i encara ho serà tant o més. La llista de qüestions no és precisament breu: el judici del procés i la sentència condemnatòria; el judici a Trapero; la negació a Oriol Junqueras de l'escó d’eurodiputat i el suplicatori al Parlament Europeu en els casos de Puigdemont i Comín; la inhabilitació de Torra, que ha provocat la implosió del govern català i que posa en perill el pacte de govern assolit a Catalunya i a Espanya...

D'altra banda, la dreta extrema i l’extrema dreta han obert tantes guerres mediàtiques com han pogut i en poques setmanes han afegit al conflicte català la polèmica per la possible reforma del Codi Penal, la demagògia del pin parental amb la utilització de tota mena de mentides (ara anomenades fake news) o l’affaire Guaidó/Ábalos en què les institucions de Madrid han estat utilitzades grollerament com a ariet. El nomenament de Miguel Angel Rodríguez per part d’Isabel Diaz Ayuso assegura nous i intensos enfrontaments.

Els bàrbars de Kavafis no han arribat de sobte. Ja hi eren. Però amb el poder mediàtic, eclesial i judicial, nomas la radicalitat i la claredat, sense cedir ni un pam, poden trencar el setge.