Fa un parell de setmanes vaig ser testimoni involuntari d’una escena insòlita. Al cor mateix de la ciutat de València, a la plaça de la Mare de Déu -en l’espai definit per la Seu, la Basílica de la Verge dels Desemparats i el Palau de la Generalitat-, s’hi aplegava un grup nombrós de fidels musulmans que escoltaven la prèdica islàmica d’un xeic sembla que famós. Tendals, altaveus, estores per terra, i un fervor evident de la petita gernació, integrada sobretot per africans del Senegal. El xeic feia un discurs vibrant, del qual no n’entenia ni un borrall, per descomptat. Només de tant en tant hi captava la paraula islam o islamiya. Em va semblar sorprenent. Un exercici singular -insòlit- de llibertat religiosa, de tolerància. Res a objectar.
Ara bé, no vaig poder evitar la reflexió: una escena semblant de cristians resant i predicant seria possible en un país musulmà, o d’herència religiosa i cultural islàmica? A l’Esplana de les Mesquites d’alguna ciutat del territori islàmic? És una pregunta pertinent. Perquè em sembla que la resposta és negativa. Ni a l’Aràbia Saudita ni enlloc dels països islàmics hi ha una tolerància semblant a la que es respira a Europa. Ni per als cristians ni per als laics.
Més aviat passa el contrari. Les esglésies cristianes hi han de dur una vida molt discreta. Res comparable a la gran mesquita que acaba d’inaugurar el president turc Erdogan a la ciutat alemanya de Colònia. I això quan no hi ha persecució pura i dura, amb atacs sagnants, com a Síria, com a Iraq, a tot el Pròxim Orient, a Àfrica (on el fonamentalisme islamista, per exemple Boko Haram, fa estralls). Tots llocs on el cristianisme malviu enmig de persecucions, extorsions i agressions, com els passa als cristians coptes a Egipte, que de tant en tant pateixen una massacre.
No en som conscients, d’aquesta realitat dura i tràgica. Des del laïcisme l’hauríem de denunciar. Perquè no hi ha dret. No som conscients de l’abast del problema, que d’altra banda va més enllà del perímetre islàmic. A l’Índia, per exemple, els cristians són també perseguits. Estrany, inesperat, però real. Una realitat allunyada de la mitificada Índia del misticisme i la passivitat no violenta. Perquè en sabem poc del fanatisme hinduista, del moviment hindutva, de les penalitats i humiliacions, de les violències, que han de patir els dalit o pàries batejats en la fe cristiana.
Un llibre recent molt il·lustratiu en aquest sentit, i de lectura recomanable, és el del periodista Fernando de Haro No me lamento. La persecución de los cristianos en la India (Elba, 2018). També apunta en aquesta mateixa direcció, amb dades i informacions valuoses, i amb la seua vehemència habitual, un altre llibre, aquest de Pilar Rahola, S.O.S cristians. La persecució dels cristians en el món d’avui, una realitat silenciada (Columna, 2018), que repassa la persecució que pateixen els cristians sobretot al món islàmic.
Fernando de Haro sap de què parla. Ha viatjat als llocs, ha parlat amb centenars de persones, ha fet treball de camp, ha rodat documentals esfereïdors. En aquest llibre fa una denúncia explícita: “El cristianismo se ha convertido en la religión más perseguida del planeta.” Segons l’OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa) són 150.000 els cristians assassinats cada any. Increïble, però tot indica que és la realitat.
Un dels fets rellevants de les darreres dècades és el rebrot del fervor religiós, d’una religiositat extrema, capaç de produir malvestats terribles, com en el cas del terrorisme islamista. Probablement té raó Fernando de Haro quan diu que “la religiositat, ideològicament utilitzada, reapareix amb força, però dissociada de la cultura que li és pròpia i que la globalització ha posat en crisi.” La dislocació de països i cultures en un món que es transforma i canvia a una velocitat impressionant genera inseguretats profundes i margina poblacions senceres, que poden ser manipulades i utilitzades per fanàtics que generen nuclis de poder que s’autoreprodueixen mitjançant el terror. Això com a factor de fons, més enllà dels entrellats geopolítics tan evidents o de les lluites entre faccions del món islàmic, que també hi tenen molt a veure.
¿Podíem preveure la vessant violenta i ferotge de la religió, d’una certa manera d’entendre la religió? En la història hi ha exemples a bastament de l’ús pervers del factor religiós, fins i tot de religions que prediquen l’amor, la pau, la concòrdia i l’estimació universal. Els papers es van alternant: els perseguidors de fa uns segles poden ser els perseguits d’avui. Una cosa semblant va passar amb alguns heroics revolucionaris bolxevics, que en poc temps passaren a integrar la policia política soviètica, la Txeca, posterior NKVD i KGB, com explica eloqüentment José M. Faraldo al llibre Las redes del terror. Las policías secretas comunistas y su legado (Galaxia Gutenberg, 2018). El creador d’aquesta policia política, probablement imprescindible enmig d’una revolució amenaçada per la contra-revolució, fou l’incorruptible revolucionari d’origen polonès Felix Dzerzinski, que passà directament de les presons tsaristes a organitzar el terror roig. Una història complexa i altament interessant, que convé conèixer i que se’n va eixir totalment de mare -com un geni embogit i assassí que algú hagués alliberat de l’ampolla on estava tancat- amb la paranoia repressiva estalinista...
Però els paral·lelismes històrics tenen els seus límits. Les invocacions de la “condició humana” i similars solen ser exculpatòries. La història és un procés i coneix fases diferenciades que s’han d’analitzar d’acord amb les seues característiques precises. En un altre cas tot és una boira informe i no s’entén res. O es justifica tot, que és encara pitjor. El fet concret i que s’ha de denunciar és que els cristians són perseguits avui al món islàmic, i també a l´Índia com posa en relleu Fernando de Haro.
Aquest autor parla de la bellesa del cristianisme, religió de pau i amor al proïsme, quan és la religió dels perseguits. Dona a entendre que no en té tanta quan és la religió del Poder i dels perseguidors. És l’ambigüitat mateixa de tantes realitats històriques, de tantes creences, religioses o no.
Crec que no s’ha acabat de passar comptes amb la trajectòria de l’Església catòlica, per exemple a Espanya: còmplice del poder retardatari i injust de la Restauració, afavoridora del colp d’estat dels militars contra la República del poble, perseguida injustament i salvatgement a la rereguarda republicana sobretot al principi de la guerra civil, aliada de Franco i silent davant la repressió genocida del règim, beneficiària del nacional-catolicisme, aliada de l’oposició obrera i democràtica contra el franquisme a partir del Concili Vaticà II, equànime durant la transició, i posteriorment enrocada en la defensa dels seus privilegis preconstitucionals (econòmics, fiscals, patrimonials, educatius), atacant els governs d’esquerra. Fins arribar al dia d’avui, en què s’haurà de replantejar el seu passat i la seua actitud, enmig d’una pèrdua accelerada de vocacions, de fidels i de prestigi.
Una exigència mínima d’honestedat i de respecte, de maduració individual i col·lectiva, semblava -i sembla- tret indefugible d’una època en què, en principi, s’han après o s’haurien d’haver après algunes dures lliçons de la història. Les derives perverses de les millors intencions alliberadores en són una. El perill de les religions tocades de fanatisme una altra. La necessitat de reconeixement de l’altre, una tercera. L’escepticisme com a prevenció bàsica enfront de l’obcecació i de la presumpció de personificar la veritat absoluta, encara una altra.
Des del laïcisme cal denunciar la persecució dels cristians. Com abans calgué denunciar amb força la persecució dels jueus (en part justificada amb arguments que feien un ús maldestre del cristianisme, però que procedien d’una judeofòbia cristiana de tall tradicional). La mateixa Església catòlica ha demanat perdó per la seua passivitat (o alguna cosa pitjor) en l’onada d’antisemitisme assassí que es va ensenyorir d’Europa en les dècades més fosques del segle XX.
Precisament, l’Església catòlica es troba en plena convulsió amb un papa compromès com mai amb la justícia, que proclama un missatge social i ecològic clar i que és un factor clau de pau al món, alhora que impulsa una reforma interna que ja ha desmuntat tinglados financers corruptes al Vaticà i que ataca durament les pràctiques abusives com la pederàstia. El papa Francesc basa el seu missatge, a més dels motius estrictament religiosos, com és lògic i natural, en un raonament plausible i entenedor, accessible a la resta de mortals. Vegeu l’encíclica Laudato Si. I li ho estan fent pagar car. Hi ha en marxa una campanya molt ferotge contra ell, en la qual l’integrisme indígena, cas del bisbe Reig Pla, hi vol ficar cullerada. Un ingredient més del necessari replantejament d’actituds de l’Església a casa nostra.
En un món tan interconnectat com l’actual, cap realitat, per llunyana o impròpia que puga semblar, ens pot ser aliena. Uns minuts de reflexió bastaran per a fer-se’n càrrec del drama. I per a continuar fent-se preguntes. En el fons, per què s’ataca tan crispadament, tan injustament, al cristianisme a hores d’ara? Segur que hi ha més d’una raó. Totes injustificades, totes menyspreables, però que cal conèixer. Les lectures assenyalades més amunt hi ofereixen algunes pistes.
0