Els papers privats de Jaime Salinas

Ha aparegut un llibre que considere important des del punt de vista de la història de la cultura i, més específicament, de la història l’edició a l’Espanya de les darreres dècades. Es va publicar al començament del 2020 però les circumstàncies extraordinàries que vivim -voldria sospitar- no li han afavorit gens. Com a tants altres llibres publicats enguany, en plena malson d’una pandèmia insidiosa que vol fer niu entre nosaltres i acabar amb tantes coses que ens agraden, com la trobada entre amics i coneguts, els actes públics, les presentacions, la divagació noctàmbula o no, segons edat i condició... Com els espectacles públics, el teatre, l’assistència relaxada a un cine, tantes coses. Què hi farem! Disciplina social i lectura de Sèneca, l’inventor de l’estoïcisme, no hi ha altra..

Bé, el cas és que el llibre Cuando editar era una fiesta (Tusquets 2020) encapçalat pel nom de Jaime Salinas i editat a cura d’Enric Bou, amb el subtítol “Correspondencia privada”, té un gran interès. Al públic general potser el nom de l’autor no li dirà, en aquestes alçades, gran cosa. No era un famós, ni un autor d’èxit, ni un novel·lista, ni un tertulià, ni un gran patum. Era simplement un editor, fill del poeta i professor Pedro Salinas, nascut a Algèria i educat als Estats Units. Que retornà a Espanya als anys 50 com a consultor empresarial i, després d’assessorar en temes d’organització a Seix Barral s’hi quedà. Com a editor. S’ha va passar anys, bregant amb els imponderables d’una societat dividida i complicada, amb la censura, i amb la personalitat narcisista de Carlos Barral. Va promoure els Premis Internacionals Formentor. Després, el 1965, passà a Madrid, i fou l’artífex -o un dels aartífexs- d’una gran empresa com Alianza Editorial, on va crear, entre altres coses, col·leccions cabdals com El Libro de Bolsillo i Alianza Tres. Allà tingué com a interlocutors José Ortega Spottorno -el fill de don José Ortega y Gasset- i Javier Pradera. Fou durant un temps secretari de la renovada Revista de Occidente. Posteriorment passà a Alfaguara, on va rellançar una editorial agònica que esdevingué un gran referent de la literatura a Espanya. Entre 1983 i 1985 fou director general del Llibre i Biblioteques amb el govern socialista. Posteriorment encara animaria la renascuda editorial Aguilar i més coses. El 2003 publicà les seues memòries, Travesías, a Tusquets, memorables, però que només arriben fins al 1955, l’any en què va prendre contacte amb Seix Barral.

El nucli fonamental d’aquest volum són les cartes que Jaime Salinas enviava puntualment a la seua parella, l’escriptor islandès Gudbergur Bergsson, a qui informava detalladament de la seua vivència quotidiana. L’editor n’ha tret els aspectes més íntims i personals de la seua relació de parella i ha publicat els extensos fragments on explica quasi quotidianament la tasca professional, l’activitat editorial que centra la seua vida, l’estat lamentable de la cultura espanyola i parla de molta gent, molts personatges que apareixen retratats sense concessions.

Enric Bou és professor a la Universitat Ca’ Foscari de Venècia, on ensenya Literatura espanyola i catalana. És també un teòric de la literatura autobiogràfica. A València va publicar el llibre La invenció de l’espai. Ciutat i viatge (PUV, col. Assaig, 2013). També és autor de llibres com ara Papers privats (1993).

I justament aquest llibre és un exemple esclatant de “papers privats”, molt privats. Perquè la correspondència confidencial amb una persona propera es presta a l’exageració, a l’expressió torrencial, al desfogament momentani. Supose que és així com s’ha de llegir aquest llibre que d’altra banda és vertaderament apassionant i explica el revers d’una època clau de la transformació cultural a Espanya i del sorgiment d’una indústria editorial moderna, de primer a Barcelona i després a Madrid.

Pedro Salinas -el pare, amb una ombra allargada sobre el fill, que arriba a dir: “este hombre me joderá hasta después de muerto”)- fou un dels grans poetes de la Generación del 27. Nascut a Madrid (1891) i mort a Boston el 1951. Catedràtic a Sevilla, on tingué com a deixeble Luis Cernuda. Cofundador de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo de Santander. Va viure un llarg exili acadèmic sense retorn als Estats Units, on ja hi havia anat sovint abans de la guerra civil, i a Puerto Rico. Gran poeta, autor de poemaris tan  impressionants com La voz a ti debida (1933). S’havia casat el 1915 amb Margarita Bonmatí. Interessant, perquè aquesta dona era d’Alacant, d’una família establerta a Algèria, com tantes altres. Jaime Salinas nasqué a Alger el 1925. Es va criar en aquell terrer franco-valencià que acabà abruptament el 1962, amb el triomf de la revolució i la independència d’Algèria. La família posseïa finques a Alacant i, de fet, quan invertí en Alianza Editorial per a ser-ne soci, i no tan sols empleat, vengué uns terrenys propers a “Lo Cruz”, la finca familiar propera a l’Altet.

Una història personal i familiar complicada, reflex d’una part de la història cultural d’aquest país, feta d’exilis, retorns incerts i pugnes molt cansades i sovint decedebores. Jaime Salinas no tenia ja cap sensibilitat envers la cosa valenciana o catalana. Una mica sí, en aquest darrer cas, perquè hi ha viure i conviure i era una persona sensata. De tota manera, va ser idea d’ell publicar la traducció castellana del Tirant lo Blanch, amb un pròleg entusiasta de Mario Vargas Llosa, a El Libro de Bolsillo d’Alianza Editorial. Però en general païa malament els tímids intents de reviure una cultura postergada, sobretot si havia de tenir dimensió pública. No li agradaven els nacionalismes, com a Gabriel Ferrater, i en primer terme -deia- l’espanyol monopolitzat pel franquisme. Tema complicat, certament, que cueja encara avui.

Em sembla que les manifestacions privades d’aquestes cartes s’han d’agafar amb cura. N’hi ha de molt divertides, i probablement encertades per una o altra raó. Per posar exemples, els dicteris dedicats al nen aviciat i histriònic que era Carlos Barral omplen bastant espai, però puntualment retrata un circumspecte, però de vegades aventurat, Ortega Spottorno, molt en el paper de fill de filòsof, o el posat seriós i que no li acabava de fer el pes de Javier Pradera, o el caire absent i espantat de Jaime, l’hereu dels Fierro, la família propietària de l’editorial Taurus, “lacónico y espantadizo”. Una radiografia de la mélange d’elits culturals i econòmiques -els Fierro, els Huarte i gent així invertia en editorials- que no deixa estaca en paret.

Dels dicteris més divertits, en destacaria els que dedica al cura Aguirre “intrigante y cotilla” que utilitza l’editorial Taurus com a plataforma per al seu llançament “personal y social” o a Félix de Azúa (“inaguantable; su  petulància hace aguas porque cada día tiene menos dentro; no llega a ser un personaje ridículo, su verborrea es simplemente estúpida y aburrida”). Un dia dina amb Josep María Castellet i el troba “menos farsante que de costumbre, muy metido en su catalanismo”. Tothom rep, més o menys, per bé que en general fa també grans reconeixements, al mateix Barral, a Castellet, a Carmen Balcells i sobretot a Jaime Gil de Biedma i a Gabriel Ferrater. Ja ho he dit, aquests papers tan privats s’han d’agafar amb paper de fumar o, dit més finament, cum grano salis...

En qualsevol cas, un llibre instructiu que retrata unes dècades fonamentals de l’edició a Espanya i que convida, entre moltes altres coses, a reflexionar sobre què és, en el fons, un editor. No un especialista o algú que sap molt d’alguna cosa -ni tan sols de la tècnica editorial- sinó algú que sap potser poc, però de moltes i variades coses... Del vast camp de la cultura en general i del tracte amb les persones en particular, perquè encara que puga no semblar-ho el factor humà és essencial en l’activitat editorial, avui tan despersonalitzada però en el fons tan propera al que ha estat sempre...