Tinc davant meu el darrer número de la revista Mètode, que edita la Universitat de València i dirigeix Martí Domínguez. Inclou un monogràfic dedicat a “L’engany de la pseudociència”, coordinat per Angelo Fasce. No podria ser més oportú. La pseudociència és “un frau intel·lectual consistent en productes, pràctiques o idees alienes a la racionalitat científica que, en un acte d’enriquiment retòric de les seues dubtoses bondats, s’imposten com a ciència davant la societat”. Ací trobarem un tractament d’alt nivell, a càrrec d’especialistes, que desvela les claus de creences i pràctiques irracionals que, amb habilitat, es disfressen de coneixement “alternatiu”. En un casos poden ser fantasies més o menys pintoresques o divertides, però en uns altres casos les pseudociències representen un perill molt seriós. Com ara les “medicines alternatives” amb derivacions del tipus de la negativa a les vacunes o dels tractaments sense cap garantia i sovint del tot contraproduents de malalties mentals. En tot cas, aquest és un terreny de recerca i de denúncia fonamental, que els científics fan molt bé de debatre, aclarir i airejar. Aquest monogràfic hauria de ser àmpliament llegit i debatut. Perquè està ple a vessar d’interès, de rigor, de suggestions de cara a una actitud crítica i desperta, il·lustrada, que hauria de difondre’s socialment –contra l’obscurantisme i les supersticions- en benefici de la comunitat. Un bon tema, per cert, per als mitjans de comunicació audiovisuals públics... que trobarien en aquesta revista una mina d’informacions i idees.
A les 152 pàgines del número 95 de Mètode hi ha, però, moltes altres coses: entrevistes, etnobotànica, articles històrics, columnes sempre interessants (Jorge Wagensberg, Ramon Folch), una explicació esclaridora del fenomen de la “gota freda”, un debat sobre el reg per degoteig... En conjunt, ciència, naturalisme, pensament científic, cultura. Una defensa aferrissada de l’única font de coneixement amb garanties, basada en el mètode científic, l’estudi, la crítica, el debat, la prova i l’error, la demostració o la falsació de les hipòtesis...
Fa goig que la Universitat de València, seguint la tradició il·lustrada, publique aquesta gran revista, que fa un paper tan important de difusió de la investigació i de promoció de la cultura científica. Amb una trajectòria ja molt consistent, Mètode és una revista extraordinària que gaudeix d’un prestigi merescut.
No sé si som del tot conscients que al País Valencià es publiquen algunes revistes culturals de primer nivell, i de la importància i significació que té aquest fet. Tinc també davant meu, a la taula de treball, el darrer número d’Afers, dedicat a “Un Mediterrani transnacional al segle XVII”. Articles molt sòlids i amb col·laboradors internacionals sobre una època clau del Mediterrani, quan aquesta regió va sofrir una forta davallada, davant el trasllat dels eixos econòmics a l’Atlàntic. Però no fou tan senzill com això. Una revisió històrica enriquidora en un temps en què, de nou, es produeix un trasllat dels eixos econòmics. Ara cap al Pacífic.
Cal ser científics per a llegir Mètode? O historiadors per a llegir Afers? O simplement persones interessades, encuriosides, amb voluntat d’eixamplar horitzons mentals i intel·lectuals? Em sembla que la darrera opció és la bona.
La veterana revista debats, que publica la Institució Alfons el Magnànim, també fa una aportació considerable al panorama de revistes culturals valencianes. Recentment ha renascut de les seues cendres, tot i que podríem debatre el seu enfocament. El darrer número planteja un tema clau, com és el canvi en les universitats relacionat amb les agències de qualificació i els procediments de control i validació de la recerca. Aparentment una qüestió molt especialitzada però que tindrà conseqüències socials i culturals d’un abast impensat. Fora de l’acadèmia poca gent se n’ha assabentat del malestar somort dels universitaris per aquestes qüestions. Un tema, com apuntava, de primera importància. Els materials que ofereix debats permetran parlar-ne amb coneixement de causa.
Però hi ha més revistes culturals. El número 81 de Caràcters ofereix, com és habitual en aquesta publicació, un panorama molt complet de l’actualitat literària a través de ressenyes, articles i entrevistes. En aquest cas s’entrevista a Sebastià Perelló, de Mallorca, un valor en alça de les lletres catalanes. Les pàgines centrals estan dedicades a Ada Castells, escriptora subtil i profunda que compta ja amb una trajectòria consolidada. El temps ha anat passant, Caràcters també s’ha consolidat, ara de la mà ferma i experta de Begonya Pozo, i ha renovat el seu equip, amb l’entrada de redactores joves. Un equip molt competent, de tots els territoris de la llengua, per a seguir amb el rigor escaient, i quatre vegades a l’any, l’actualitat de la narrativa, la poesia, l’assaig o el teatre en la nostra llengua. De nou trobem rere aquesta publicació la Universitat de València, a través de PUV.
Faré també un esment de L’Espill, encara que estiga una mica lleig –ja em perdonareu!- perquè en sóc part interessada. També en aquest cas trobem com a editora la Universitat de València a través de PUV. La revista, fundada per Joan Fuster el 1979, gaudeix de bona salut en aquesta segona època que començà el 1999. I fins ara. Al número 56, el darrer publicat, s’hi troben articles ben interessants, sobre una diversitat de temes, de Herman Daly, Remo Bodei, Maria Xosé Agra, Antoni Defez, Josep J. Conill, Blanca Llum Vidal, etc., així com -entre altres coses- un dossier sobre “Nació i narració”, amb contribucions de Joan Ramon Resina, Simona Skrabec, Jernej Habjan, Ferran Garcia-Oliver, Àlex Martin i Jaume Subirana. Una revista de cultura i pensament amb projecció molt més enllà del nostre entorn immediat i que vol mantenir-se oberta a tots els vents de les idees i els corrents intel·lectuals contemporanis, sense perdre de vista on som i quina és la nostra responsabilitat social i cultural. Al pròxim número, el 57, que apareixerà cap a final de febrer de 2018, s’hi inclourà un dossier sobre política cultura valenciana del qual, de ben segur, se’n parlarà. Aquesta és també la funció crítica d’una revista que ha contribuït a situar en un cert nivell la cultura valenciana, en el marc del conjunt lingüístic i cultural del qual formem part.
Per la seua banda, Pasajes de pensamiento contemporáneo, també publicada per la Universitat de València i dirigida per Pedro Ruiz Torres, ha esdevingut un referent com a publicació seriosa i prestigiada en el camp del pensament, la filosofia, la història, les ciències socials, la política i un ampli ventall de temes. El darrer número, a punt d’aparèixer, inclou un dossier d’allò més interessant sobre l’Amèrica de Trump.
Apuntava més amunt que potser no hi ha massa consciència del que signifiquen les revistes culturals (i n’hi ha unes quantes més, a banda de les esmentades), de la seua importància, del seu paper articulador d’una cultura. No puc estendre’m ara sobre aquesta qüestió, però és un tema que –per moltes raons, també biogràfiques- m’apassiona. Hi tornaré.
0