Hi havia un temps en què l’assaig valencià amb prou feines existia o bé es centrava, de manera tan obsessiva com entenedora, en qüestions existencials, relacionades amb el País i la llengua, la cultura i la nació. Escriure en català al País Valencià -prosa reflexiva, d’idees- era escriure sobre la vida i el destí “del nostre poble”, sobre la seua història, la misèria present i un futur d’alliberament. Simplifique, és clar. Perquè ja el pare de l’assaig valencià -Joan Fuster- va escriure, a més del fundacional Nosaltres els valencians (1962), moltes pàgines sobre temes i realitats d’una altra naturalesa, sobre tota mena de qüestions que afecten i preocupen els homes i dones contemporanis, la seua posició al món, el canvi social i les possibilitats de realització personal en l’era tecnològica. I Josep Iborra, tan proper a Fuster, exactament igual (per bé amb el matís de la lectura intensiva i crítica de l’alta cultura del seu temps, com es constata als seus dietaris en curs d’edició). O Antoni Seva, un assagista d’Alacant sovint oblidat, però molt interessant.
Tanmateix, als anys vuitanta i noranta, de nou, les elaboracions al voltant de la nació pura, la impura natione, les terceres i les quartes vies o la nació dels valencians, o digueu-li això o allò, tornaren a agafar volada i preeminència. Fins i tot els auto-anomenats ex valencians, tan àcids, no se n’escapaven. De tot plegat en quedaren textos memorables, cal dir-ho. Recomanaria tornar a mirar-se La utopia necessària, nacionalisme i societat civil (Bromera) d’un jove Toni Mollà o Un país possible, identitat valenciana i modernització (L’Eixam), d’Adolf Beltran, tots dos publicats el 1994. I no perdre de vista, com a document d’una època anterior, País perplex, de Josep Vicent Marquès, llibre intuïtiu però amb pàgines de gran agudesa. La genealogia del debat seria exuberant. D’abans de la guerra (poca cosa, però substancial) i de després, sobretot a partir dels anys seixanta. Amb noms diversos, com Sanchis Guarner, Mateu i Llopis, Emili Gómez Nadal, Fuster, Vicent Ventura, Joan F. Mira i un llarguíssim etcètera. Fins al dia d’avui. I és normal, i és lògic. Tots els països, totes les societats amb una mínima consistència, s’auto-qüestionen i miren de situar-se en la història, el present i un futur tothora complicat. Sobretot si arrosseguen una problemàtica lingüística, cultural i nacional no resolta. Per això jo mateix vaig promoure, amb Vicent Olmos, un volum com País Valencià, present i futur (Afers), que presenta una mena d’estat de la qüestió, plural i ponderada, i ajustada a les noves perspectives metodològiques.
Però si ens quedàvem en això, en l’auto-anàlisi, poc favor faríem a la nostra cultura. La inquietud i la mirada crítica s’han de desplegar en tots els temes i en tots els àmbits. Construir una cultura interessant i a l’alçada del temps exigeix emprar l’idioma i el bagatge cultural acumulat per a explorar tot tipus de dilemes i situacions contemporànies. Mirar-se el melic no és condemnable per se, ni de bon tros, fins i tot diria que és imprescindible. Però té un risc: ens pot limitar. Cal eixamplar els horitzons i cobrir el ventall més ampli possible de temàtiques i enfocaments que podrien enriquir una cultura. I crec que, afortunadament, s’ha avançat bastant en aquesta direcció. Convé deixar-ne constància.
Caldria parlar, en aquest sentit, del bon moment que viu el dietarisme, un gènere singular, que combina vivència i reflexió, lectures, idees, subjectivitat, observacions i, de vegades, prosa de viatge. Connectada amb la proliferació d’aquesta mateixa manera de fer al conjunt de la literatura catalana actual, un tret que ens singularitza, l’aportació valenciana és molt considerable, tant en termes quantitatius com qualitatius. Els dietaris tenen un atractiu especial, bé per la forma literària o bé per la densitat d’idees. Si combinen ambdues coses -el que es diu i com es diu- assoleixen, de fet, fites remarcables. I ací podríem parlar d’autors com Ramon Ramon, Vicent Alonso, Lourdes Toledo, Toni Mollà, Ferran Archilés, Ximo Espinós, Enric Sòria, Rafa Roca, el malaguanyat Josep Igual i molts més. Alguns dels quals han publicat a l’editorial Bromera, que manté tota una col·lecció dedicada a l’assaig i el dietarisme. Si hi afegírem la prosa memorialística, amb exemples recents com Fusta de carrasca (Bullent), de Manel Alonso, Roma i Memòria de Cambridge (Afers) de Josep Picó, o Tots els camins i El tramvia groc (Proa) de Joan F. Mira, el panorama esdevé frondós. Sense oblidar la magnífica sèrie de retrats literaris Biografies parcials que ha publicat Xavier Serra a Afers. O alguns volums de la col·lecció Moment Memorialística dirigida per Serra per a la IAM, amb títols de Rafa Roca, Salvador Vendrell o Josep Piera, entre altres,
Però voldria remarcar ara un altre registre de l’assaig valencià. L’assaig sobre problemàtiques específiques de la cultura o de la societat contemporànies. En aquest sentit convé atendre un assaig tan penetrant com De Warhol a @yodominguez (Onada), de Pilar Alfonso, amb un subtítol més espessiu: “Mirar l’art i veure el món”. O bé els successius assaigs de caire filosòfic d’Antoni Defez, com ara De la pròpia veu a la veu pròpia (Bullent) o Realisme i nació. Un assaig de filosofia impura (Tres i Quatre). O el seguit d’assaigs d’Antoni Martí Monterde, com Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa (Lleonard Muntaner) i Nosaltres, els europeus (Pagès) o de Josep Vicent Boira, com Roma i nosaltres (Pòrtic). I també Història d’un entusiasme, Nietzsche i la literatura catalana (Pagès), de Joaquim Espinós. O recordar un autor de tanta envergadura com Guillem Calaforra, que ens ha donat obres com Paraules, idees i accions (IIFV-PAM) o So i silenci, assaigs sobre música (Riurau). I no perdre de vista un assaig tan brillant com El somni de Lucreci. Una història de la llibertat de pensament (Proa), de Martí Domínguez.
I encara caldria afegir assaigs fonamentals centrats en l’anàlisi de la realitat social, com ara els de Vicent Flor (Societat anònima, Ofrenar noves glòries, tots dos a Afers) o de Rafael Castelló (Camins d’incertesa i frustració, les classes mitjanes valencianes, IAM). O els llibres d’història d’Antoni Furió (Història del País Valencià, diverses edicions, actualment Tres i Quatre), Ferran Garcia-Oliver (Valencians sense ADN, Tres i Quatre) o Pau Viciano (Des de temps immemorial, Tàndem, o La temptació de la memòria, Tres i Quatre). I també els diversos volums de divulgació històrica que ha anat publicant Vicent Baydal, com ara Del Sènia al Segura. Breu història dels valencians (Drassana) o de divulgació lingüística-cultural, com Irreductibles, una història de la llengua i la cultura dels valencians (Drassana), de Carles Fenollosa. Sense oblidar els llibres polítics, com Valencianisme líquid (Tres i Quatre), d’Antoni Rubio), o la divulgació científica, amb exemples recents com els llibres de Josep Bernabeu Pandèmia (Bullent) i de Juli Peretó Un planeta creatiu (IAM), que tracta sobre l’origen de la vida i la hipòtesi de la creació de vida artificial. O més antics com Els dèficits de la realitat i la creació del món (PUV), de Ramon Lapiedra, un intent d’explicar aspectes de la física teòrica sense fórmules i, especialment, de la revolució quàntica.
Tot això fa referència a producció pròpia, i exportable. És revelador. Al món actual, però, la traducció és fonamental. Reforça en grau superlatiu una oferta cultural. Mireu el catàleg d’Acantilado, per exemple, que ofereix de cara al primer semestre de 2023 traduccions de Thomas Sparr, Stefan Zweig, Yuri Andrujovich, Karl Schlögel, Volker Sperling o Adam Zagajewski, al costat de clàssics com Francesco Petrarca o Schopenhauer i d’autors de més a prop com Rafael Argullol o Marta Llorente... (Entre parèntesi direm que l’evolució diferenciada o divergent d’Acantilado i Quaderns Crema, tots dos segells creats per Jaume Vallcorba, donaria per a un assaig sobre l’estat actual de la cultura.)
La traducció d’obres significatives a la nostra llengua és una assignatura pendent de l’edició valenciana, i al remat de l’oferta de no ficció. També això forma part de la problemàtica de l’assaig, que s’ha d’actualitzar i relacionar-se amb formes i continguts d’arreu. Vet ací la lògica de col·leccions com la Biblioteca de Pensament Crític de l’editorial Afers. I d’altres experiències, ara com ara en un cert impasse.
D’altra banda, convé apamar com cal un fenomen prometedor: la capacitat d’irradiació d’experiències editorials com Lletra Impresa a Gandia, Onada a les comarques del nord o Els llibres de la frontera, que promou Manuel Lillo Usechi des d’Alacant. Aquests nuclis editorials, i encara d’altres (Altea, la Pobla Llarga, etc.), s’atansen a realitats i a problemes molt propers, a més de la seua aportació tan considerable de caire més general. Tot plegat fa més complex -i per consegüent més interessant- el panorama de l’assaig valencià o de la “no ficció” en sentit ampli. Que inclouria també les col·leccions d’alta divulgació de Publicacions de la Universitat de València, de la Jaume I de Castelló i de Publicacions de la Universitat d’Alacant, així com les edicions d’alguns Instituts d’Estudis comarcals.
Tot plegat son indicis, referències esparses, al·lusions fragmentàries i incompletes -sens dubte, hi ha molt més- que, en qualsevol, cas certifiquen que hi ha continuïtat i relleu generacional, fins i tot progrés, d’ençà de la gran empenta i inflexió modernitzadora que va protagonitzar la generació dels anys seixanta a casa nostra (imprescindible el recent Seixantisme, L’Avenç, de Marta Vallverdú).
Però també són signes indicadors d’una realitat cultural sovint en penombra que mereix ocupar -i tant!-, al costat de la literatura de creació, un espai molt més gran, perquè s’ho val, en l’esfera pública i als mitjans. En el sistema de referències, en l’imaginari, dels seus destinataris primers. La narrativa, la ficció, la novel·la, continuen sent, sí, el gènere que més expectatives suscita, la reina de la festa, per dir-ho així (com fa un segle ho era la poesia). L’èxit de Noruega, de Rafa Lahuerta, va per ací. O l’interès que han despertat Mater, de Martí Domínguez, o El dit de Deu, de Raquel Ricart, també. No podem més que alegrar-nos-en. Ara bé, la no ficció demana pas...
1