Hi ha diverses vies per aconseguir llibres. La més normal i habitual és anar a les llibreries i comprar-ne. És la més recomanable, d’altra banda, perquè permet tindre a la vista les novetats, descobrir títols interessants que un no coneixia, i fer una ullada al fons, especialitzat o no, que les llibreries solen mantindre. La recerca sol ser profitosa, vénen a la memòria, o descobreixes, llibres ja coneguts o desconeguts relacionats amb les preocupacions o els interessos del lector curiós, que sempre en traurà alguna cosa positiva. A més les llibreries són a hores d’ara centres culturals i de relació social que fan un gran paper, insubstituïble, d’animació de la vida ciutadana genuïna en un sentit de civilitat. Cal reconèixer tot el que fan per la cultura i per la vida de relació en una època que els posa moltes dificultats. La deriva digital i el comerç electrònic són dos factors que actuen en contra de les llibreries tradicionals, amenaçades per aquests nous demiürgs, com en el seu terreny propi la resta de comerços dit de proximitat.
Panorama ombrívol, com tret d’una distòpia inquietant, aquest d’una ciutat -una “ciutat”?- sense comerços oberts, sense tendes i botigues, sense llibreries. Imaginem-ho. Carrers amb les plantes baixes tancades, sense espais i locals oberts. Si de cas algun bar o cafeteria, o ni tan sols això. Espais absolutament privatitzats. Clubs socials d’accés restringit. Les compres es fan als centres comercials o per ordinador. Empreses de logística avançada -tan “avançada” que sovint envien una mena d’esclaus, els riders, en bicicleta- serveixen les comandes a la porta de casa. Exageració? Un relat apocalíptic?
Dons una mica d’això ja passa en el model d’urbanitzacions extenses que circumda Madrid per la part nord-oest i que han demostrat ser un feu de les polítiques més reaccionàries. Una mena d’antropologia neoliberal, ha dit algú, és el que el PP i la dreta en general hi han assentat amb aquest model d’aïllament social -centres comercials, escoles concertades, urbanitzacions tancades- que els ha donat un rèdit important. És un model social antiurbà i de segregació social que es va escampar per Estats Units i que s’ha difós també a Amèrica Llatina com a hàbitat de les classes socials benestants, de les elits exclusivistes que no es volen barrejar amb indis, negres o mestissos.
Una ciutat és una altra cosa. Es urbs i és polis. Sobretot la ciutat compacta mediterrània permet un grau intens d’interacció social, de barreja, d’intercanvi. Estimula la convivència, el fet de compartir espais. Em sembla que és una condició que afavoreix la idea de ciutadania, d’una ciutadania activa i participativa, no absorta ni deslligada del destí i els problemes dels altres.
En aquest context de ciutat, de polis, les llibreries tenen un gran paper. Igual com els centres culturals, les sales d’exposicions, els museus, les universitats i tot el ventall de propostes i comerços, de tendes i botigues, que donen vida a una ciutat. Sense tot això, una ciutat està morta. Recorde encara un dia en què vaig contemplar un llarg carrer, un carrer llarguíssim, sense botigues -ni bars- a la ciutat de Leipzig. Havíem anat a la Fira del Llibre d’aquella ciutat i vàrem fer el llarg trajecte entre l’hotel i la Fira en tramvia, amb el poeta Joan Margarit. Estàvem astorats. Allò, aquella herència del socialisme real, que no volia saber-ne res de la iniciativa i la creativitat individual que hi ha sempre rere el comerç de proximitat, era una visió d’horror.
Ara en el capitalisme dit avançat -el de la concentració extrema del poder econòmic, la digitalització, i l’estalvi agònic de costos laborals- es podria produir una cosa semblant a la del socialisme real, extremat i gris, de l’antic bloc oriental, però per motivacions directament oposades. Són les ironies de la història, que deia Isaac Deutscher.
Haurem de confiar en la sensatesa dels humans i en la lucidesa dels poders públics -els inspirats, si més no, en idees allunyades del neoliberalisme salvatge- per a la defensa d’un determinat mode de vida no basat en la segregació social, sinó en tot el contrari. I en aquest context, les llibreries són un gran actiu. Cal defensar-les, estimar-les, cal anar-hi, cal comprar els llibres en les llibreries.
Deia al començament que normalment els llibres s’aconsegueixen a les llibreries. Sí, però també per altres vies, a banda del comerç electrònic (que en general, i per les raons adduïdes, convé evitar). Es poden aconseguir també per herència, per préstec, a les biblioteques públiques. A les llibreries de vell, en el cas dels llibres de segona mà. I encara hi ha una altra via. També es poden furtar, clar, però això és delictiu i està malament (tret que siga pretext i motiu literari, com en l’episodi que explica Antoni Martí Monterde sobre la manera com va aconseguir un volum de les Obres Completes de Josep Pla).
Hi ha, al marge de tot això, un mercat secundari -o terciari- de llibres, que és ben curiós. El que té per objecte els llibres saldats. Quan les editorials volen desfer-se dels fons que no poden vendre i volen buidar els magatzems, tenen dues opcions: trinxar els llibres, convertir-los en pasta de paper, o saldar-los.
Per aquesta via dels saldos es poden aconseguir alguns llibres interessants que havien restat oblidats o que no havien aconseguit captar l’atenció del lector potencial. Als locals que de vegades freqüente i que ofereixen aquesta mercaderia hi he pogut trobar -al costat de llibres inversemblants, d’ínfima qualitat, dubtosos o d’editorials estranyíssimes- alguns volums que realment valen la pena i a preus irrisoris. Són una altra via -complementària- per aconseguir llibres. Llibres, per exemple, d’editorials tan solvents com Crítica, RBA, Biblioteca Nueva o La Magrana. D’aquesta darrera he vist diversos títols de Philip Roth, una oferta verament atractiva. I de Biblioteca Nueva he aconseguit recentment dos volums que m’han interessat. El primer és un clàssic de nacionalisme espanyol: Discurso sobre la nación, d’Antonio Cánovas del Castillo, una conferència pronunciada a l’Ateneo de Madrid el 1882. Interessants les diferències entre aquest pensador i polític conservador i l’Ernest Renan de Què és una nació, quasi coetani. Cánovas és molt més essencialista: “No, señores, no; que las naciones son obra de Dios, o, si alguno o muchos de vosotros lo preferís, de la naturaleza”. “El vinculo de nacionalidad que sujeta y conserva las naciones es por su naturaleza indisoluble”. “El espíritu de la nacionalidad y el de la raza se juntan ahora y se completan”. I moltes altres “perles” similars, en les quals ressonen tons metafísics, racials i escassament democràtics. No per casualitat Cánovas del Castillo és reconegut com un antecedent valuós pel nacionalisme, que alguns deien inexistent, espanyol actual. La voluntat popular democràticament expressada, el dret a optar, és en aquest plantejament variable secundària i, arribat el cas, negligible. L’altre volum que m’ha atret, en aquesta ocasió recent, és El espíritu liberal. Antología de ensayos, de Ramon Pérez de Ayala, en edició d’Andrés Amorós. Aquest Andrés Amorós, catedràtic a Madrid i especialista en tauromàquia, que fou un nefast director, agraciat amb el càrrec, de la Institució Alfons el Magnànim, dedica el llibre, publicat el 2004, a Pilar del Castillo “a la sazón” ministra de Cultura. Pérez de Ayala fou un personatge de trajectòria liberal i democràtica, al servei de la República, i després, arran del trauma de la guerra civil, pessimista i escèptic empedreït, que s’aproximà al règim franquista i acabà publicant al diari ABC. Un destí, en qualsevol cas, a considerar de la històpria tràgica del liberalisme espanyol. Textos molt interessants, aquests, que -al marge d’altres coses- manifesten aspiracions encara no del tot acomplertes. Descobertes que es poden fer remenant llibres, vells o nous, novetats o de fons, de venda normal o de saldo...
0