Enyorança del bipartidisme perdut

Fa uns mesos, els socialistes valencians commemoraven, en un acte públic, el 40é aniversari del seu accés al govern de la Generalitat, amb Joan Lerma com a president. Un grapat de protagonistes d'aquell moment fundacional de l'autogovern van ser convidats a pujar a l'escenari i parlar de la seua experiència en un període de majories del PSPV-PSOE, que es va estendre des de 1982 fins a 1995, quan el PP va arribar al poder. L'orgull per haver protagonitzat la construcció de l'autonomia, que va coincidir amb les victòries del PSOE a Espanya, es complementava en les seues reflexions amb la satisfacció pel retorn del seu partit a la presidència del Consell el 2015 de la mà de Ximo Puig, però de seguida les intervencions van derivar cap a apel·lacions a la conveniència d'aconseguir que aquesta nova etapa culmine en un govern en solitari, en una nova majoria absoluta. Ningú va fer al·lusió al fet evident que el PSPV va tornar al Palau de la Generalitat Valenciana gràcies a la irrupció de nous actors polítics, com Compromís i Podem, atés que Puig va arribar a ser president de la mà del Pacte del Botànic, amb els pitjors resultats dels socialistes en quatre dècades. L'actitud no deixava de resultar cridanera.

Una bona part dels que van ser dirigents en la Transició i dels seus hereus tendeix a expressar aqueixa incomoditat, com si l'esdevenir democràtic els estiguera furtant una raó política que, en bona mesura, es concreta en un bipartidisme, més o menys incomplet (els nacionalismes basc i català hi van ser presents des del principi), consubstancial al mateix règim democràtic dissenyat aleshores. No és d'estranyar que en l'esborrany del discurs que Ramón Tamames, destacat dirigent del PCE en aquella època, ha preparat per a la moció de censura que defensarà per encàrrec de la ultradreta de Vox supure l'enyorança de tal característica del sistema, amb arguments que se sustenten en una raó d'Estat reticent davant d'allò que el desenvolupament de l'Estat de dret en la pràctica ha convertit en una realitat. Resulta que no caben les Espanyes en el vestit que es va confeccionar en la Transició i proposa Tamames en el document, plagat de naftalina, que ha publicat en exclusiva elDiario.es, una reforma de la Llei Electoral per a estrényer la cotilla i que els partits nacionalistes i autonomistes no aconseguisquen “la sobrerepresentació” que, en la seua opinió, tenen ara. Sobrerepresentació?

El sistema electoral vigent corregeix substancialment la proporcionalitat en l'assignació d'escons mitjançant la llei D'Hont, gràcies a la qual s'obtenen majories absolutes amb percentatges fins i tot inferiors al 40% dels vots, atés que potencia els seus efectes en les circumscripcions menudes, però a més estableix diverses barreres, del 3% en cada província i en la representació per als parlaments autonòmics segons la llei electoral corresponent. Una de les barreres electorals més dures és el 5% en tota la comunitat (no serveix superar aqueix límit en una de les circumscripcions) que existeix per a obtindre diputats en les Corts Valencianes. Dissenyada per a frenar les minories, la pluralitat existent en la societat valenciana va acabar per sobrepassar l'efecte de contenció d'aqueixa barrera i va liquidar els períodes de governs monocolors anteriors, primer del PSPV i després del PP (encara que, en l'única excepció a la regla, els populars ja van haver de pactar amb els regionalistes de dretes d'Unió Valenciana en 1995).

En aquestes dues legislatures del govern progressista de coalició, ha proposat l'esquerra valenciana diverses vegades rebaixar la barrera electoral al 3%, una iniciativa que s'ha vist frustrada per les incoherències de Ciutadans, que ha amagat amb aportar els seus vots a la necessària majoria qualificada en el parlament autonòmic, no ho ha fet i amb tota probabilitat serà el 28 de maig la seua pròxima víctima.

Davant l'evolució real de la política a Espanya, que ha desbordat el bipartidisme amb què es va dissenyar el sistema, s'ha proposat recurrentment des del PP implantar la norma d'atorgar governs (estatals, municipals o autonòmics, segons la conveniència) a la llista més votada, sempre en nom de la governabilitat, paraula amb la qual es disfressa la fosca raó d'Estat la invocació de la qual va portar el PSOE amb la seua abstenció a permetre en 2016 que poguera tornar a governar Mariano Rajoy, en una maniobra que va provocar una rebel·lió de les bases socialistes, va acabar amb el domini de l'aparell orgànic aferrat al bipartidisme i va encimbellar Pedro Sánchez, president al final del primer Govern de coalició a Espanya d'aquesta etapa democràtica. És bastant probable que el PP, amb el suport de les forces fàctiques, per anomenar-les d'alguna manera, torne a plantejar aqueixa operació, que el deixe governar el PSOE, si aconsegueix ser el partit més votat en les pròximes eleccions generals. 

Parafrasejant Václav Havel, podríem dir que “el poder dels sense poder”, la varietat de colorits i el caràcter plurinacional de la realitat d'Espanya, ha acabat per trencar les costures d'un model dissenyat en la Transició que Tamames, erigit en portaveu de la dreta reaccionària i involucionista, pretén forçar mentre acusa de manera inversemblant el pluripartidisme de propiciar “una autocràcia absorbent”. Tot menys preguntar-se si els dèficits en el desenvolupament (l'estructura federal incompleta, per exemple) i els abusos de poder en la gestió que aqueix sistema ha emparat (corrupció política inclosa), amb la dissidència que han provocat, no han sigut precisament els que n'han desbaratat l'eficàcia.