No, els joves no són d’ultradreta

Cada dia veiem com les polítiques ultres basades en l’odi i en les premisses més reaccionàries van prenent força arreu d’Europa. Al Parlament Europeu, de fet, tenim 3 grups parlamentaris diferents que representen aquesta ideologia que, si s’hagueren constituït en un únic grup, serien el grup més nombrós del Parlament. Els discursos d’odi i el populisme teledirigit pels més poderosos per mantindre els seus privilegis està aconseguint un dels seus principals objectius: enfrontar l’últim contra el penúltim de la societat i evitar així, que els estrats més desfavorits de la societat s’ajunten per ampliar els seus drets i combatre els interessos dels de dalt.

Això fa que moltíssima gent, molta d’ella d’esquerres, lluny de cercar en què estem fallant, compre anàlisis simples i entre en la paràlisi i el pessimisme. Una d’aquestes anàlisis és que els xics joves són de dretes o, més encara, d’ultradreta i que hem d’assumir que són una generació perduda. Com si irremeiablement l’odi i la desesperança en un futur millor no puguera ja combatre’s.

Ara bé, crec que aquesta anàlisi deixa de banda els mateixos joves. Des que estic al Parlament Europeu, quasi cada setmana, torne a casa i intente visitar algun dels nostres instituts públics. Ho faig a demanda del professorat del centre per compartir amb l’alumnat com funcionen les institucions europees, quina tasca fem i com afecta al dia a dia de les valencianes i valencians. I sí, aparentment, dels comentaris, les reaccions a les meues explicacions i les preguntes que s’atreveixen a formular podries concloure que les xiques són majoritàriament feministes i que els xics, quasi tots, són extremadament de dretes. No obstant això, quan ja tenen clar quin és el paper d’un diputat europeu, els parle sobre la directiva europea de llibertat d’informació. En eixe moment, els plantege un exercici pràctic sobre la capacitat de manipulació dels seus sentiments i emocions que tenen les xarxes socials, que els aboquen a interessos comercials i polítics determinats: a l’alumna que s’ha manifestat més feminista i a l’alumne que ha fet comentaris més reaccionaris, els propose d’intercanviar-se els mòbils i que ens expliquen què consumeix cadascú.

Quin és el resultat dels vídeos que els apareixen (i consumeixen compulsivament) als seus dispositius?

Al xic, l’algoritme de l’aplicació li proposa tot un compendi de vídeos que van des dels discursos que vinculen la immigració amb la delinqüència als que promouen el sentiment de suposada discriminació dels homes envers les dones i tot trufat de discursos neoliberals sobre “l’èxit” empresarial del turbocapitalisme. Habitualment cap dels continguts es desvia cap a l’esquerra, però es que ni tan sols s’hi entreveu un mínim de valors democràtics bàsics.

A la xica, en canvi, li apareixen alguns discursos feministes que ella ha cercat, persones que parlen d’acord amb els seus gustos i (ací ve la gran diferència!) també continguts patrocinats i promoguts per l’aplicació que qüestionen (cap a la dreta) el que són a priori els seus valors i preferències: xiques com ella fent apologia de ser mestresses de casa, de la servitud a l’home o fins i tot algun vídeo explícit sobre la necessitat de deixar de banda els valors feministes i abraçar la “família i els rols tradicionals” i les bondats del consumisme més desaforat.

Sí, els algoritmes que determinen el que consumeix cada dia el nostre jovent estan manipulats i predeterminats per promocionar els discursos d’odi, alimentar els sentiments més primaris i afavorir la posició dominant dels més poderosos. I ho fan perquè necessiten manipular la societat per mantindre els seus privilegis.

Quan les persones que s’han intercanviat el mòbils se n’adonen de primera mà de com funcionen aquestes xarxes, passen dels primers moments de sorpresa a la indignació. I, amb ells, s’indignen companyes, companys i professorat. Els xics, especialment, es senten profundament manipulats i contrariats. Arribats a aquest punt, el debat canvia radicalment i comencen a emergir els sentiments i les emocions que tenen dins i que, davant la complexitat del món en què vivim, els porten a assumir els discursos simples i directes que els promouen interessadament les xarxes socials.

Comparteixen una profunda sensació d’incertesa, creuen que el seu futur serà pitjor que el dels seus pares, parlen obertament de la preocupació pel canvi climàtic, de les seues condicions de vida materials (la precarietat de les futures feines, la impossibilitat d’accedir a l’habitatge...), desconfien de la política com una fórmula de resoldre problemes i alhora reconeixen que mai els més poderosos vetlaran pels seus interessos. En resum, mostren indignació i rebel·lia cap un sistema que no els dona solucions. Cap de les reflexions i emocions que expressen són les d’un reaccionari convençut o, pitjor, la de fatxes sense remei com alguns ràpidament els volen etiquetar. La rebel·lia i el qüestionament del sistema mai han sigut de dretes.

Són joves, no són persones adultes formades i consolidades, tenen dret a equivocar-se i deixar-se portar pels sentiments més primaris, a aprendre pel camí. Precisament per això no podem deixar de cap de les maneres que els algoritmes d’Elon Musk, Zuckerberg i la resta de milionaris autòcrates moldegen el seu pensament. Al Parlament Europeu s’ha impulsat una regulació de mínims de les plataformes digitals, però cal anar molt més enllà: democratitzar-les i preservar el pensament lliure. Com a persones adultes, i especialment aquelles que ens diem d’esquerres, tenim l’obligació d’escoltar i comprendre les necessitats de la nostra joventut, acompanyar-los i deixar d’etiquetar-los amb un segell superficial que només afavoreix els més poderosos. No és hora d’abaixar els braços i deixar-ho tot per perdut, hem de combatre l’odi cada dia i en cada espai, especialment a les xarxes i entre els més joves. No, els joves no són d’ultradreta i faríem bé d’evitar etiquetar-los o menysprear les seues necessitats.