“El 40% de les internes en el psiquiàtric de Bétera no tenien malaltia mental, tenien malestar fruit dels patrons de gènere”

Tindre nom implica ser reconegut com a subjecte, existir. Despullar algú del seu nom és el primer pas per a esborrar-lo, per a fer-lo desaparéixer, per a buidar-lo d’identitat. Al març del 1974 dues-centes dones van ser traslladades del manicomi del carrer de Jesús de València, un convent obsolet gestionat per una congregació religiosa, al fa poc inaugurat Hospital Psiquiàtric de Bétera, un dels més grans d’Europa que pecava des que va nàixer dels mateixos vicis, però amb una llavada de cara.

De Jesús van eixir sense nom, o amb un de mal posat, i sense rastre d’objectes personals ni de vincles afectius. Se’n van anar amb la roba que duien posada, sense advertiment ni informació. Els seus escassos béns, com la seua vida, van ser institucionalitzats: la roba, les sabates, les bates, es repartien de manera indiscriminada, a ull, segons talla de peus o de pit, en el moment de l’internament. Esponges i gels compartits, paper higiènic a granel. En Jesús se’ls va arrabassar tot objecte personal, fotografies, cartes o llibres; cap possibilitat de recordar, de tindre passat, de construir futur. A Bétera van arribar fetes pols, hipermedicades, sense parlar i sense relacionar-se.

El psiquiàtric de Bétera es va vendre com un model nou i renovat, però es va consolidar sobre una estructura arcaica, un model de salut mental de clausura i castic, encara impregnat dels vicis de l’Espanya tardofranquista. El macrocentre va formar part de l’urbs, però als afores, darrere de bastos murs, travessant una carretera nacional i més endavant les vies del metro, davant d’un bar que prompte es va convertir en el prostíbul de referència de la comarca, annex al polígon industrial.

“El model de Bétera era el model de Jesús, però en una altra infraestructura”, explica María Huertas Zarco, psiquiatra i excap del Servei de Salut Mental de què depenia l’hospital, l’Arnau de Vilanova. Jardins, piscina, fins i tot un hotel que van acabar usant els residents per a passar-hi les guàrdies componien un espai que seguia destinat a tancar les persones amb patologies mentals. Huertas va començar a treballar en el psiquiàtric des que es va inaugurar el 1973, on va posar en marxa uns quants projectes amb dones internes que exploraven alternatives a la psiquiatria imperant a Espanya. La psiquiatra, una de les referents feministes del seu camp professional, acaba de recopilar en Nueve nombres (Ediciones Temporal, 2021) sengles històries de dones que van reconstruir la seua vida fora dels murs. “Anomenar vol dir situar-les com a persones, com a subjectes amb identitat”, expressa en conversa amb elDiario.es. I això va ser la primera cosa que van fer ella i un grup de residents. Els van retirar el tractament farmacològic per comprovar el seu estat, els van tornar una certa intimitat i van començar a interessar-se per les seues històries. Així, sense anestèsia, van veure que moltes no tenien raó per a estar allí.

“Vam fer un estudi sobre els diagnòstics i vam veure que el 40% de les internes no tenien cap malaltia mental; tenien malestar fruit del patiment de funcionar amb els patrons de gènere, ser mare, esposa o mestressa de casa”, sentencia la doctora. Des de les caces de bruixes del segle XV, a les dones dissidents se les ha perseguides. La malaltia mental no és una construcció social, com deien unes quantes pancartes en una manifestació recent, però “la dissidència es castiga, es patologitza”, expressa l’autora.

A l’Europa dels setanta triomfen els moviments de l’anomenada antipsiquiatria, una crítica dels professionals al model de tancament i un moviment de denúncia que va acabar calant en els professionals espanyols; sovint més per una qüestió d’activisme, sempre amb el suport teòric. “Els mestres de la psiquiatria participen de la cultura patriarcal com tots”, recalca. L’estudi de l’empatia i de la sexualitat, del plaer femení i la llei de Sanitat que va posar fi al model del manicomi van anar arribant pas a pas amb les grans reformes democràtiques a la mort del dictador. En les facultats de medicina encara pervivia el cànon dels mestres de principis de segle, però alguns estudiants van començar a amerar-se de les tesis de Masters i Johnson, les teories sobre l’alliberament sexual en el seu sentit més ampli, dels volums d’Història de la sexualitat i Història de la psiquiatria de Michel Foucault o les obres de Gilles Deleuze, aplicant la filosofia dels grans pensadors a la medicina.

Així es va passar de la persecució del gen roig dels biologicistes del franquisme, de les pràctiques de Vallejo-Nájera, a un model més humà. “Denunciàvem les pràctiques repressives d’altres serveis: tractaments lesius o excessius, electroxocs, lligades, contenció física i farmacològica, tancament, violacions, coartació de llibertat, moviment i d’acció”, escriu Huertas sobre els nous corrents.

IMATGE EDITORIAL

Imatge d’arxiu d’un reportatge sobre el manicomi de Bétera /

“En els 80 els psiquiatres vam començar a eixir dels hospitals”, com van eixir els malalts dels centres i van entrar als pobles. Es van crear les primeres unitats de Salut Mental en els centres de salut fins a configurar el mapa de proximitat amb què es treballa en l’actualitat, sobrecarregat després d’anys de precarització del sistema. No obstant això, la doctora es mostra optimista amb una certa tendència a veure la salut mental des d’una perspectiva “holística” i reivindica la visió de gènere en la medicina. Les dones reben més tractament farmacològic que els homes; “moltes vegades perquè no se les escolta amb perspectiva de gènere, tenint en compte el context social i la càrrega”, amb professionals que encara es guien pel patró home i ignoren les diferències biològiques en el diagnòstic, com les que tenen a veure amb el gènere i els seus rols, les seues càrregues. “S’ha passat de la psiquiatria del tancament al context comunitari, en què la perspectiva de gènere és bàsica”, valora.

L’època de transició del model opac a l’aperturista va ser complexa, tant per una falta d’empatia com per un estigma potent sobre la persona amb patologies, que encara perviu. Un parell de portades de la revista Interviu a principis que van denunciar la situació infrahumana de molts malalts en el psiquiàtric i un assassinat en una urbanització annexa van acabar de construir la llegenda negra de l’hospital, que va anar transmetent-se generacionalment per la línia 1 de Metrovalència, en què la parada Psiquiàtric causava un cert tremolor als viatgers. El 2016 la Diputació de València el va convertir en una unitat assistencial dedicada a la rehabilitació, després d’haver sigut fins i tot un magatzem de la corporació provincial. El mateix any, Metrovalència va canviar el nom de la parada de metro de Psiquiàtric pel del polígon Horta Vella, i va esborrar la taca negra.

El plaer sexual, la recuperació de la intimitat i la relació amb el cos resulten fonamentals per a la recuperació de les dones, narra l’autora, que recorda el veto a la sexualitat de les dones en tots els àmbits en els setanta. De la mateixa manera, el maltractament és un “detonant claríssim” de la malaltia mental. “És gradual: perds l’autoestima, la relació, caus en un buit tremend, de culpa”, apunta. El maltractament, els abusos i la violència sexual són el fil conductor de moltes de les seues històries, la soga que les va portar al tancament, estirada per l’aïllament i la falta de recursos econòmics. Les dones que apareixen en Nueve nombres no tenien xarxa familiar, ni de suport, i a l’Espanya de mitjan segle el manicomi operava com el convent: un lloc en què llevar-se de damunt a qui molesta.