L’àguila franquista que controlava els treballadors de la fàbrica
La sirena de la gran fàbrica de sabates Segarra va marcar el dia a dia de la Vall d’Uixó (Castelló) durant quasi tot el franquisme. El seu so ordenava la vida dels 10.000 obrers que va arribar a tenir el complex amb més eficàcia que les campanes de les esglésies. Els amos van construir una mena de poble en miniatura per cobrir totes les necessitats dels empleats i les seues famílies a canvi de controlar-los.
Fernando Peña, historiador i autor d’un llibre sobre el complex industrial, explica que en els anys 40 i 50 ser obrer de Segarra era “un privilegi, perquè implicava poder sobreviure”. A pesar que els sous eren “de subsistència”, l’empresa “paternalment es feia càrrec de les necessitats que pogueren sorgir als empleats”. A canvi, aquests havien de consentir “el control absolut sobre les seues existències”.
Ocupar el temps lliure
Per fer-ho, el propietari, Silvestre Segarra, va inculcar la disciplina a través de missatges de lloa a la pàtria i al treball en les parets. Va disposar com havien d’organitzar el seu oci els empleats: era quasi obligat acudir a les instal·lacions esportives, així com a certs espectacles de cine i de teatre. Per a cobrir totes les seues necessitats, va construir una clínica amb metges excel·lents, un economat i una escola.
També un barri complet, la colònia Segarra, en què les famílies havien de cultivar el seu hort i mantenir la casa neta. Tants requisits tractaven de mantenir “els obrers allunyats de la cantina, que podia ser un perill moral, però també polític, perquè ací era on podien posar en comú les seues idees i buscar una alternativa”, explica Peña.
Va ser al cor de la colònia Segarra on l’amo de la fàbrica va erigir una ermita. Està dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats, però també a Sant Silvestre i Santa Teresa, dos sants de noms iguals que els del propietari de la fàbrica i la seua dona. En la façana, l’industrial va situar un gran escut franquista protagonitzat per l’àguila imperial. La peça va ser un homenatge al dictador Francisco Franco, el suport del qual va ser una de les claus de l’èxit de la fàbrica Segarra. La relació era tan estreta que el governant va visitar la fàbrica el 1947.
Comunions i festes davall de l’àguila
De tot allò queden els records dels obrers i les seues famílies, però pocs vestigis arquitectònics recognoscibles. No obstant això, l’àguila preconstitucional continua presidint la cuidada façana de l’ermita, sense que el transcurs de quasi 40 anys de democràcia l’haja fregat. L’escut continua presidint comunions, batejos i la resta de les celebracions del barri.
Tanmateix, potser tindrà els dies comptats. Després del canvi de govern el 2015, PSOE, Compromís i EUPV van arribar al poder i l’Ajuntament va iniciar el procés per a retirar els tres escuts franquistes que quedaven. Se’n van llevar dos en sengles edificis oficials: un pel mateix consistori i un altre, en un institut de secundària, per la Generalitat. Quant al de l’església, fa un any i mig l’Ajuntament va demanar al Bisbat de Sogorb-Castelló que el llevara.
També es va ocupar de l’assumpte el comité d’experts per a la retirada de vestigis de la guerra civil i la dictadura. És un òrgan dependent de la Conselleria de Justícia que assessora sobre quins símbols han de retirar-se i quins han de conservar-se a causa del seu valor artístic o a altres circumstàncies. El pròxim 27 de juny, el comité aprovarà un document sobre aquest escut. Hi recomanarà al consistori que en demane al Bisbat la retirada. També opina que ha de custodiar-se fins a formar part en el futur d’un museu de la història de la fàbrica Segarra, si arriba a construir-se.
El Bisbat retirarà l’escut
Segons portaveus municipals, fa aproximadament un any i mig que van sol·licitar al Bisbat la retirada de l’escut. Fonts episcopals asseguren que el procés per a retirar-lo està en marxa i pròximament desapareixerà de la façana.
Una vegada desaparega, l’àguila franquista deixarà de vigilar el comportament dels habitants de la colònia Segarra des de la façana de la seua església. Però el barri continuarà sent el testimoni urbanístic d’un model “paternalista i tendent a l’autosuficiència” en paraules de Peña. L’herència d’una ciutat industrial que donava faena a deu mil persones de la comarca en un temps en què la Vall d’Uixó tenia al voltant de 25.000 habitants. A canvi, imposava el deure d’obediència fins i tot quan la sirena de la fàbrica havia anunciat l’hora del tancament.
