Andreu Escrivà: “Al capitalisme verd i amable li va molt bé que pensem que som bons ciutadans verds”

L’ansietat i la culpa són sentiments paralitzants. Quan apareixen ens bloquegen, ens deixen en una fase remugant que ens impedeix passar a l’acció. En els últims anys, els de l’emergència climàtica, s’ha creat un tipus d’ansietat vinculada a l’acció humana sobre el planeta. L’empremta humana és potent i, si no canvia la nostra manera de consum, la infraestructura i la superestructura en termes marxistes, els problemes seran cada vegada més grans. Andreu Escrivà, ambientòleg, divulgador, i exassessor en el comité d’experts contra el canvi climàtic acaba de publicar amb Capitán Swing Y ahora qué hago, un assaig a manera de guia per a superar l’“ansietat climàtica” i passar a l’acció, individual i col·lectiva, que comenta amb elDiario.es la vespra d’arribar a les llibreries.

El llibre era per a l’abril i es va retardar al setembre per la pandèmia. Creu que ha canviat alguna cosa?

Sí i no. Al principi em va fer una mica de ràbia, perquè anàvem amb els temps una mica ajustats. Veia que el coronavirus hi tenia relació, que estava en l’ambient el dubte. Es va començar a parlar que la pèrdua de la biodiversitat és un dels vectors de la pandèmia. Es va començar a parlar de la contaminació, la setmana de quatre dies laborables, de la necessitat de tindre temps... Temes que havia tractat en el llibre. Hi havia temes damunt la taula que podien canviar alguna cosa de les que estava dient. Però des de fa un parell de mesos m’he adonat que no han canviat tantes coses; estem en una emergència sanitària amb uns temps molt diferents dels de l’emergència climàtica i amb prioritats diferents. I el que és el llibre funciona per si sol. Crec que cal recuperar l’impuls d’acció climàtica que hi havia abans pel que fa a mobilitzacions, acció legislativa, moviments de la societat civil... Han canviat coses, però en allò fonamental, crec que el llibre és més actual. La necessitat de canviar de valors, tindre més temps, les excuses, les estratègies d’empreses per a bloquejar l’acció contra el canvi climàtic continuen sent les mateixes. Si de cas, és més urgent aplicar aquestes coses.

La pandèmia sembla que ens va demostrar que, si parem una mica, al planeta li va bé. Però amb la desescalada i el desconfinament també hi ha hagut una desescalada en les preocupacions per aquests temes.

En un primer moment que semblava que si la natura renaix, que si nosaltres som el virus, que si la contaminació la podem parar... El dia que més van baixar les emissions va ser el 7 d’abril, que es van emetre més del 80% d’emissions de l’any anterior, així que sembla que al planeta no li va tan bé. Continuem estant a nivells d’emissions que són insostenibles i estructurals; és un problema del sistema, no és una qüestió de quedar-se a casa. A més d’això, hi ha algunes lectures que s’han fet després: que la desforestació va augmentar a Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina durant la pandèmia. Aquesta visió de la pandèmia com a ensenyament crec que és molt negativa; ningú vol que una tragèdia li ensenye res, cal passar-ho com més prompte millor amb justícia social i eixir amb un sistema reforçat de salut pública i continuar afrontant els reptes climàtics. El que sí que mostra no és com de fàcil que és frenar les emissions; clar que ho és, demà tanquem les fàbriques, la indústria i prohibim la circulació de cotxes i estem genial d’emissions. És simple, però és molt complicat. El que ens ha demostrat la pandèmia és que les nostres emissions, el nostre estil de vida i producció de recursos provenen d’un sistema que és molt resilient, al sistema li és igual que ens quedem a casa, perquè continua emetent el 80%. No compartisc la visió esperançada, encara que sí que l’entenc. Entenc que la gent veja el cel net a Madrid i no puga evitar pensar que és bo. Hem de quedar-nos amb allò que pensem que és bo i intentar aplicar-ho amb altres mitjans que hi ha. El sistema té tanta inèrcia, les nostres emissions, el que fem, que una aturada tan breu no es notarà, no és el camí i no ens ensenyarà res.

Em referia a una desescalada en la consciència, en les preocupacions. Passar de valorar escoltar els ocells a la teua ciutat a tirar les màscares a terra al camp.

Un concepte que usava fa temps és el de la piscina de les finites preocupacions. Tots tenim preocupacions finites i les podem dirigir cap a determinades coses. El medi ambient sovint passa a un pla secundari. Al principi valoràvem l’aire net i el cant dels ocells; ara sembla que, com que la prioritat era tornar a la normalitat, per motius evidents, la resta de les coses han passat a un segon pla. Les màscares em preocupen, com el plàstic, però no és el gran problema ambiental; és enorme, però el problema és el sistema, els recursos naturals i les emissions. El que veig és una relaxació de normes, costums, també en la mateixa emergència sanitària, però que en la qüestió ambiental... Crec que no s’ha de lligar la pandèmia amb el canvi climàtic, perquè entendrem que deixem la preocupació arrere. Crec que ara hem de recuperar la preocupació que teníem i ser capaços de sobreposar-nos al moment de ‘tot s’hi val’. Per això crec que el llibre arriba en un moment adequat, perquè tenim un perill molt seriós d’oblidar-nos de la crisi climàtica i estem en una dècada crucial. No és igual que aquest any el perdem, hem de prendre accions decidides ja.

Quin pes té l’acció individual en la lluita contra el canvi climàtic?

L’única cosa que transforma és la lluita col·lectiva. L’acció individual suma, la col·lectiva transforma. Hi ha canvis que no poden assolir-se per la simple agregació d’acció individual, de les nostres parcel·les. Encara que nosaltres fem la nostra parcel·la, hi ha coses que no canviaran si no canviem estructures. L’acció pel canvi climàtic és única: hi ha una part personal i una de col·lectiva, però l’una implica l’altra. Necessites implicar-te a escala col·lectiva, en xarxes, a escala política, sindical, veïnal per a obtindre canvis.

A València s’il·lustra amb el carril bici. Agafar la bici per anar a la faena és una acció individual, però necessitem un marc col·lectiu que possibilite aquesta decisió: que hi haja carrils, consciència en els conductors, aparcabicis... Necessitem marcs col·lectius per a generar aquestes accions que es realimenten. Però hi ha una línia molt fina i molt difícil d’explicar; al capitalisme verd i amable li va molt bé que pensem que som bons ciutadans verds, que continuem consumint com sempre, amb etiqueta eco. Una vida sostenible no està feta de productes eco, està feta d’accions diferents. No hem de comprar les versions eco, la qüestió és que cal anar a l’arrel del sistema. Això sí que ens ho ha ensenyat el coronavirus, un experiment a escala global, amb el fet de quedar-se a casa; a escala individual fa que canviem comportaments. L’acció col·lectiva comença per l’acció personal, que és valuosa per si mateixa i pot arribar a transformar el que hi ha al voltant. No canvies per tu mateix, canvies una part del teu entorn. Com a animals socials, si veiem que a algú li preocupa alguna cosa, també ens hi preocupem.

L’acció individual s’ha injuriat per alguns col·lectius ecologistes, perquè algunes empreses se n’apropiaven i l’han utilitzada com una mena de neteja de consciència.

És el dogma neoliberal, no? Diferenciar-te com a individu per poder vendre’t alguna cosa.

Si et segmenten, com més, millor. Ho hem vist amb les màscares, que la gent que no se les posa diu que té la llibertat per no posar-se-la, que qui ets tu per a dir-li que se la pose, que és la seua llibertat. Aqueix culte a la llibertat de les persones per damunt de tot ens porta a una atomització de la societat. Això provoca que et preocupes només per tu. En el canvi climàtic, enaltir al màxim la llibertat individual no ha funcionat, encara que ens ha fet sentir molt bé durant molt de temps. Clar, quan tu reciclaves i posaves 4 LED a casa, et senties molt bon ciutadà. I això prevé que prengues decisions realment transformadores.

En el llibre parla del concepte d’ecoansietat, ansietat climàtica. Què significa?

És un concepte relativament nou. Crec que n’hi ha dos tipus. Una de catastrofista, de veure que tot va a pitjor; els informes del canvi climàtic pinten negre i és aclaparador, veiem notícies negatives, pensem que el futur serà pitjor... és un aclaparament a llarg termini. En els agricultors s’ha detectat més; les condicions canviants els afecten molt i hi ha aclaparament per previsions de futur, si desapareix la platja, el tipus de cultiu, si no puc dormir per la calor... La segona, que és la que tracte fonamentalment en el llibre, és la de no saber què fer, la de plantejar-se què fem. Quan ens ho plantegem, pensem o que el que fem no val de res o ens refugiem en l’individualisme verd i fem la nostra parcel·leta. Aquesta ansietat crec que ve perquè tenim moltes solucions que no ataquen el problema base. Reciclant les llandes o agafant la bici dos dies per setmana és difícil parar el canvi climàtic. Hi ha gent a qui el seu estil de vida no li ho permet i et porta a la mala consciència. Al final tens una ansietat tan elevada que et porta a no fer res. Que no pots fer-ho tot o que després de reciclar agafes un avió. Quan lliges que amb el que contamina un avió és com estar un any sencer conduint... penses que no pots fer-hi res. La gent agafa la calculadora de carboni; d’acord, ahir em vaig menjar un tros de carn, demà podré agafar el cotxe? Se senten malament tota l’estona. I hi ha gent que opta per eliminar aquests pensaments del seu cap, per fer el que puguen. Si les 100 empreses del món que més contaminen, ho fan un 70%, què més dona el que faça. Escric aquest llibre, perquè crec que l’aclaparament indica que s’entén què és la crisi climàtica, però condueix a la inacció, que és el camí que no hem de prendre.

Creu que té a veure amb la manera com es fa la divulgació, amb la manera com donem les notícies els mitjans? Si diem que a partir de demà entrem en deute climàtic, però la setmana que ve no passa res... és un problema de percepció de temps?

Entrem una mica amb la rondalla del llop, que ve el llop. Durant molt de temps s’han venut missatges catastrofistes que els negacionistes exageren. Hi ha cert catastrofisme per part de l’ecologisme i la premsa que ven més, que ha servit com a home de palla per als negacionistes, per a dir després veieu? No passa res, estem igual. La memòria meteorològica és curta, cada 5 anys reinicialitzem el cap i entenem que les condicions que vivim són les normals. L’estiu ara dura cinc setmanes més que en els huitanta, hi ha a València el doble de dies per damunt de 32 graus; en la meua vida, la meitat de les glaceres han perdut la meitat de la seua extensió, la verema s’avança dos dies cada any. Doncs, clar que passa. No ha arribat la fi del món, però, clar que passa.

En els mitjans hi ha hagut una cobertura deficient del canvi climàtic, però crec que està reflexionant-se sobre això. En el congrés d’Euskadi sobre mitjans i canvi climàtic es van assumir errors, com donar veu als negacionistes, que fa pensar a la gent que tampoc ho tenen clar els científics. Els científics estan absolutament d’acord que hi ha un canvi climàtic d’origen humà. El catastrofisme és poc beneficiós, encara que hi ha tant de debat sobre el tractament... Hi ha periodistes que diuen que hem arribat a tal punt que informar d’això amb totes les conseqüències és simplement informar. Però, malgrat les imatges d’inundacions, no es parla prou d’alguns temes, de les energètiques, per exemple, què significa la pèrdua de biodiversitat, ni es fa lectura crítica dels cotxes elèctrics, que tampoc és el model de mobilitat. Hi ha sensacionalisme de catàstrofes, però no es parla prou de temes molt greus.

Diu que no cal culpar el capitalisme de tots els mals, perquè el model de l’URSS tampoc era la panacea. Però el neoliberalisme és compatible amb la vida sostenible?

No. Ho demostren els estudis. Aquesta versió salvatge del capitalisme no és compatible amb el medi ambient. Quan parle de l’URSS, ho faig perquè també tènia interés en el creixement continu, d’una manera diferent, redistributiva, però l’objectiu era créixer. Aquest capitalisme que tenim en la gran majoria del món és absolutament incompatible, perquè es basa en el fet que els recursos són infinits, i no és així. És impossible per definició pròpia que hi haja un desenvolupament sostenible en el temps, que no és una etiqueta, que respecte els límits planetaris si estem actuant com si no hi haguera límits planetaris. L’economia s’engul l’ecologia.

Diàriament emprem un munt de coses d’usar i tirar. L’ensalada que mengem en el despatx, el café per a emportar-se que prenem corrent. Agafem un vol low cost per esprémer una ciutat un cap de setmana, comprem fast fashion per estrenar alguna cosa cada dues setmanes. El nostre ritme, manera, estil de vida... quant ha de canviar perquè siga sostenible?

Molt. És molt difícil, no hi ha una recepta clara de transició. El Green New Deal pot ser això, ens pot ajudar a transitar cap a allí. Els límits de la societat occidental hem de replantejar-los moltíssim. L’economia lineal, comprar d’usar i tirar; ara passa a l’economia circular, que no és circular, és espiral; cap material resisteix un reciclatge continu. Hem de reduir l’esfera de l’economia i després fer-la circular. No podem fer-nos il·lusions que amb processos de reciclatge de tot podrem portar el ritme de vida que portem. Ho fem a costa de la biodiversitat i de la vida d’éssers humans que sostenen amb la seua misèria el tipus de vida que portem. Tots tenim incoherències, moments en què no seguim allò que pensem, però és així. Hem de canviar els valors, que en la roba el valor no siga estrenar cada 2 mesos, sinó que et dure el màxim. En el tema de viatjar, és un tema delicat, però hem de plantejar-nos si volem agafar l’oferta de la companyia de veure on anem per 10 euros, que hauria de costar molt més per impostos ambientals, però hauríem de plantejar-nos prioritats i d’ací canviar la nostra manera de vida. Estem consumint molt per damunt del que és sostenible. És inviable d’un dia per a un altre dir que tot s’ha acabat, és evident que no es pot; per això dic que el coronavirus no és una bona experiència. Però es pot començar amb temps, amb valors diferents. Es pot viatjar amb tren per Europa, en compte d’avió. Necessitem temps, valors, que el valor del viatge no siga traslladar-se en 2 hores o anar al nombre més gran de llocs, sinó gaudir de manera més lenta. Com que és tan personal, enllace amb el que comentaves del neoliberalisme, sembla que ens fiquem en la vida de la gent a dir-li com viatjar o menjar. No és així, però necessitem canvis, els necessitem ràpid i han de poder-se executar. El café, el plàstic que es tira... Molt d’això ho comprem perquè no tenim temps, part de la despesa energètica es deu a la falta de temps. Una manera efectiva és anar més lents per poder fer més coses. Amb aquest ritme de vida tractem de comprar més temps. Reclame deixar de parlar d’estils de vida i començar a parlar de condicions de vida. Temps, condicions laborals, humanes. I el que ens ven el capitalisme verd és canviar d’estil de vida.

És que estil de vida sona més a revista de tendències. És una cosa crítica amb el Green New Deal, tan actual en els programes dels partits. Per què?

Hi ha un debat en l’ecologisme. Alguns veuen que el col·lapse és inevitable i altres que creuen que és una eina útil. El problema és que val per a un muntó de coses: els Green New Deal neoliberals que volen donar diners a empreses energètiques per fer mesures cosmètiques o el que aposta per una transició justa, de canvi en patrons de consum i mobilitat. No és la panacea, ni un estadi final; no volem arribar-hi, volem transitar-hi, perquè ens permetrà arribar a espais que no coneixem, molt difusos, a plantejar-nos decréixer. En aspectes materials, però creixement en altres aspectes. Parlem de decréixer en el PIB, que és un mal indicador de benestar humà. No és que siga crític, m’incline per aqueixa opció, però ha de ser una cosa ràpida, no una discussió teòrica constant, que triem bé un model ambiciós. No podem dir ‘paquet de mesures verdes’ i vendre-ho fantàstic i al cap de 10 anys estar igual. Cal apostar per elements transformadors de veritat, com la d’Emilio Santiago i Héctor Tejero –autors de Qué hacer en caso de incendio–. És molt fàcil ser un endeví i és molt difícil imaginar alternatives al capitalisme. Sembla que no hi ha una altra manera d’organitzar l’economia, els estats, que no siga aquesta.

Crear una distòpia és més fàcil que pensar una utopia.

Exacte. Amb el coronavirus hi ha molta més gent que parla de distòpies que d’utopies. Crec que la literatura n’és una bona mostra: zombis, virus, hecatombes... davant de la literatura utòpica del segle XIX. És més fàcil imaginar la fi del món que com canviar-lo, però hem de ser capaços de pensar com transformar-lo.

Té lògica continuar subvencionant indústries contaminants amb l’argument de no destruir ocupació, mentre gastem quantitats milionàries a pal·liar els seus efectes sobre el planeta?

No té sentit. Salva ocupacions, però hem de pensar quin tipus d’empreses tenim que sense subvencions no són capaces de crear ocupació. Molt de lliure mercat, però a la mínima que la cosa va malament, ens demanen que els subvencionem. És un torpedinament de qualsevol paquet verd. La Unió Europea llança moltes proclames verdes, les mesures verdes s’acullen molt bé per part de la població, però després se subvencionen oleoductes, empreses de gas i carbó... El Banc Europeu d’Inversions ha tallat ara aqueix finançament. No es pot estar en missa i repicant. Hem de ser capaços d’oferir una alternativa digna als treballadors d’aquestes empreses.

És trampós contraposar ocupació a medi ambient?

Ací a València ho vam veure amb el projecte Intu Mediterráneo. Una ocupació fictícia davant d’un paratge mediambiental. No és una dicotomia. Tampoc és cert dir que la sostenibilitat crea ocupació o millora l’economia, perquè realment demanem que l’economia baixe. Hem de ser capaços de garantir benestar, tallar els llaços amb certes empreses i alhora aconseguir una transició justa, noves oportunitats als treballadors.

Hem de començar a deixar de gastar-nos diners en empreses, gastem-ne en el que toca, a donar oportunitats a les persones. A les companyies de cotxes no caldria donar-los un duro, però cal ser just i reconéixer que les energies fòssils han permés cert nivell de desenvolupament i cal agrair aqueix paper, però cal dir fins ací.

Fa uns mesos, un tribunal britànic va declarar il·legal l’ampliació de l’aeroport de Heathrow a Londres per no complir els Acords de París. La justícia està canviant?

Sí. Confie que siga capaç d’anar establint jurisprudència i anar avançant en aquesta transformació. Ala Països Baixos una ONG va denunciar el Govern, perquè els objectius climàtics eren poc ambiciosos. Això estableix jurisprudència perquè hi haja compromisos que siguen vinculants. Si signes l’acord de París, hi ha coses que no pots fer. Crec que funciona perquè vegem que la justícia està de part nostra més que perquè pensem que ens solucionarà la papereta. Els seus temps són lents i necessitem actuar prompte.

No ens val de res que d’ací a 15 anys la justícia ens done la raó sobre una pilota urbanística, un pla urbanístic, una ampliació... Hem d’impulsar l’acció legal, però no confiar-nos; Heathrow continua sent insostenible sense ampliació. Començarà a haver-hi casos contra energètiques que han ocultat informació, similar al tema del tabac, que va costar molt. El problema és calcular els danys, però que passarà, sens dubte. Part de la societat començarà a usar les eines legals de què disposa i a pressionar els governs. Comença a haver-hi lleis, jurisprudència. L’ampliació d’un aeroport és incompatible. Si tornaren a fer l’aeroport de Fabra, probablement hi hauria un litigi ambiental.

I el port de València? Sembla que va per la mateixa via: una infraestructura enorme abocada a una causa judicial per una declaració d’impacte ambiental.

Crec que és una qüestió purament legislativa això de les declaracions d’impacte ambiental. Però hi ha coses que són incompatibles, com l’ampliació de la carretera V-21. Hauríem de ser capaços de no fer-les sense mediació de la justícia. Però arribat el cas, és una alternativa més que vàlida i exemplificant. Si has signat això –una DIA– és per a complir-ho. I en això la justícia té molt a dir.