Comiat d'Artur Heras

L'art contemporani ha basculat entre dos pols d'atracció que establien l'alfa i l’omega de les seues possibilitats. Per a Kandinsky, pare de l'art abstracte, l’objectiu de la pintura consistia a alliberar l'esperit cromàtic empresonat en els éssers del món, com en el Renaixement Miquel Àngel havia alliberat els esclaus atrapats en la immobilitat del marbre. El pop art, nascut en els anys cinquanta del segle passat com a reacció al sublim somni expressionista americà, s'erigia sobre el principi bàsic que tots els objectes són potencialment estètics. Quan a mitjan dècada dels seixanta Artur Heras arriba al món de l'art, aquest oscil·lava, per dir-ho freudianamente, entre l'Eros pels objectes quotidians del món i el Tánatos nihilista al qual incomodaven eixos objectes. Entre l’Escila del Tot i la Caribdis del no-res. Com un Ulisses modern, Artur, inquiet comodor de si mateix, no se sentia fora de perill amb cap de les dos monstruositats marines. Incòmode amb el paper d'intel·lectual artístic i neguitós també amb l'escarit paper de reubicador d'imatges rescatades de la indústria cultural, Artur Heras aposta per una elaboració de les experiències interiors des de la qual fa emergir imatges on no copia el món ni el representa: el recrea. Heras és un artista en el sentit ple del terme, algú que posseïx un univers propi i complex (un poeta), però que coneix i executa així mateix totes les destreses del seu ofici (un artesà): un prestidigitador que fa brollar de la cistella la màgia de les imatges alliberada de la servitud de ser veritat. I si se l'ha de jutjar per la seua llarga i polimorfa carrera, com a gestor cultural i com a artista independent, un treballador incansable. “El geni és laboriositat”, deia Walter Benjamin seguint a Baudelaire. Els que hem compartit amb ell treball i temps ho sabem bé. Artur ha estat creant fins a unes hores abans que se l'emportara La Parca, que ho venia intentant sense èxit des de feia dos anys. Però si és difícil sobreviure en les obres que un deixa, i Artur n’ha deixat moltes i importants, més difícil és perviure en el record i l'afecte d'aquells que ens envolten, i en eixe àmbit Artur tampoc ens deixa orfes.

Ha sigut un honor i un plaer poder gaudir de la teua complicitat, del teu humor i de la teua intel·ligència tots els anys compartits. Fins sempre, amic!