De vegades, alguna persona que no em coneix em diu, d'entrada, «Vostè és d'Algemesí». Ho ha llegit en una enciclopèdia o en la solapa d'un llibre. La resposta, quasi automàtica a força de repetir-la, sol ser «Vaig nàixer allí perquè mon pare era director de la sucursal del Banc Popular [no sé si encara es deia «de los Previsores del Porvenir», fórmula gloriosa i de seguida anacrònica], però de seguida tornàrem a València, d'on era tota la família que he conegut i on, en definitiva, he viscut quasi sempre. Jo sóc de València».
En efecte, vaig nàixer a Algemesí el 8 de maig de 1948, al carrer del Pare Bleda, en una casa que assolaren poc després, i ens vam traslladar al carrer de Lepanto, al costat del local que ocupa el Teatre Municipal i llavors era un cine. També assolaren el petit edifici on visquérem fins al 1951. És un espai buit. Nel·lo Pellisser em digué que hi havia mort un home per accident. Pareixerà estrany, però també enderrocaren i deixaren sense substituir les finques on vam viure amb l'àvia materna al carrer de la Carda de València. Pocs números més enllà del mateix carrer vivia l’àvia paterna, era en part la nostra casa. Tres solars, en resum. Quan els veig em quede una mica parat que siga així. Pulvis eris et in pulvis reverteris, però no sols les persones. L’anècdota es completa si conte que fa pocs anys, passant pel carrer de Valeriola, davant la Fundació Chirivella-Soriano, vaig veure des de darrere, al solar de la finca on vaig passar dels tres als vint anys, unes persones fent informe arqueològic. Anava amb Edelmir Galdón i em digué que una de les que furgaven i prenien notes era Esperança Huguet Enguita, filla de Jesús i Espe. Hi vam parlar. La meua sensació d'estranyesa encara dura. Algun dia preguntaré si l'informe és públic. Què hi hauria hagut, dos pisos més avall d'on jo jugava i després vaig estudiar, on va morir el pare?
Soc bessó d'una xica. Segons la crònica íntima escoltada tantes voltes, ella arribà al món la primera i ningú sabia que jo arribaria a continuació. Van quedar naturalment sorpresos, però així eren aquestes coses en aquell temps. Com tants segles arrere. Avisaren les àvies que anaren a l'Estació del Nord i vingueren juntes a Algemesí. La mare de ma mare, que no es distingia per la diplomàcia, en veure'm tan esquifit assegurà: «Este xiquet es morirà». Volia dir que em moriria prompte. No va ser com ella pronosticava.
A Algemesí vaig passar per tant els primers anys de vida. Tinc en la memòria unes poques imatges visuals bastant precises d'aquella breu etapa, alguna fotografia d'uns dies d'estiu a la platja i també records d'escenes en un balneari prop de Castelló de la Ribera, on anàrem en tartana des de l'estació. Havia anat en carro a Algemesí i no se m'ha esborrat tampoc, com altres detalls que em devien colpir prou perquè no desaparegueren. Tant li fa. Un és el magatzem de taronges de dos germans —Pou de cognom: tenien un cotxe d'un model que no crec haver tornar a veure; una rubia, en deia la gent, amb part de la carrosseria folrada de fusta—, que després continuaren visitant mon pare a València fins abans de morir, el 1959. També vingué amb una certa regularitat a veure ma mare la senyora que al poble l'havia ajudada en els parts. Devien contar-se i comentar anècdotes del passat. I parlaven en valencià. Ma mare havia viscut sempre entre persones que parlaven la llengua del país, però, de família republicana —igual hauria estat, si fora monàrquica, a València—, l'havien educada en castellà. Era la llengua del futur. De tal manera que, acabada de casar i instal·lada cap al 1945 a Algemesí, mon pare li posava en un paperet el que havia de demanar a les parades del mercat. No l'haurien entesa si hagués demanat, què se jo?, patatas per compte de creïlles, bacalao per compte d'abadejo, Et coetera.
El que vull explicar ara, a banda aquestes collonades sentimentals, és que probablement no hauria tornat mai pel meu compte a Algemesí si no fora per veure la Muixeranga. La primera vegada degué ser per les festes de la Mare de Déu de la Salut de 1966, amb Llorenç Cervera i Carles Penyafort. Era de matí i només veiérem uns pobres hòmens —em pense que una dotzena i d'una edat quasi venerable—, poc entusiastes en la representació del ball, que potser només feien perquè algú els donava unes pessetes. Jo havia escoltat la versió per a cobla de la Muixeranga, en un disc publicat l'any abans. Me'l deixà Vicent Miquel i Diego? És probable. En qualsevol cas, els muixeranguers de 1965 no donaven ni podien donar, pobres!, la impressió de força que esperàvem. Així que caminant i sense avisar ningú ens n'anàrem a Guadassuar, on preguntàrem per la casa d'un jove escolapi, de cognom Cerveró, que hi estava de vacances amb la família. Ens van rebre com una visita esperada, amb una amabilitat admirable, feren algun arròs i, de vesprada, Cervera, Penyafort i jo caminàrem fins a l'estació més pròxima per tornar a les cases respectives, als carrers d'Àngel Guimerà, Carnissers i la Carda.
Degueren passar dèsset o divuit anys fins que vaig tornar, per festes, a Algemesí. Ara amb la dona i el fill. Ja fou a la processó de la nit i teníem com a guia excel·lent el mestre Agustí Alaman, parent d'un matrimoni amic. Res a veure amb la pobra experiència anterior. Era un espectacle renovat, ric, impressionant, viu i compartit per centenars de persones. Feia poc, havíem estat al Sexenni de Morella, on el meu fill, tan menut!, quedà fascinat pels gestos dels directors de les bandes de música, amb la batuta. Després de la visita a Algemesí, més d'una vegada s'aguantava dret i estenia els braços cap amunt, coronant una imaginària torre humana.
Quantes vegades he tornat després a Algemesí? Moltes. Quasi sempre per veure la Festa. Com creixia i millorava. En el trajecte, m'he fet vell. I no és infreqüent que m'isquen algunes llàgrimes en comprovar-ho. En comprovar-ho i en escoltar la Muixeranga, que també pel camí ha adquirit unes dimensions que no tenia. Vostès ja les coneixen. Hi he tornat també a presentacions de llibres o a activitats polítiques relacionades amb la Unitat del Poble Valencià. Amb Pere Mayor. Ens solien rebre Vicent Castell i Pere Calpe. Però la major part de les vegades, a veure la festa, a ensenyar-la al fill i la filla, ja més grans, o alguna persona de fora.
Dimarts 5 de setembre, a les set de la vesprada i al Museu de la Festa, es presentà el llibre La Muixeranga d'Algemesí. 1973-2023, en què hi ha col·laboracions de setze persones, pel que fa als textos. N'hi ha un de Nel·lo Pellisser i meu, resumint i enumerant, de manera inevitablement succinta i incompleta, el que han escrit sobre la Muixeranga un grapat de persones.
M'agradarà llegir el llibre que es presenta, en què la meua intervenció és insignificant i, per dir-ho així, una mica postissa. Nel·lo Pellisser em convidà a compartir el paper que li havien encomanat; vaig dubtar a acceptar. Era una cortesia evident, d'un amic amb qui he fet documentals sobre Joan Fuster o Carles Salvador i he parlat hores i hores, no tantes com caldria, d'activitats ja acomplides o d'idees i projectes que potser arribaran a rams de beneir. Tinc la plena seguretat que ell, de cap molt clar, de conducta que ajunta la modèstia i l'honestedat, els durà a terme. Jo potser em quedaré pel camí. O en un marge del camí, veient el paisatge, que és el que realment m'agrada. Sense encendre una pipa, ja que vaig deixar de fumar.
En el paper que signem tots dos, la major contribució és d'ell, però m'agrada haver indicat unes recerques practicables i potser necessàries. Per a qui puga emprendre-les. Per la nostra part, simple erudició, a partir de documents fidedignes i accessibles, sense animus belligerandi. Es tracta de la relació d'Agustí Alaman amb la difusió de la Muixeranga a través de l'Esbart Verdaguer que animaven en el primer franquisme —però ja derrotats Hitler i Mussolini— en part i mig d'amagat persones que un no pot imaginar ballant potser ni tan sols una sardana. Amb aquell muntatge buscaven una altra cosa. I trobaren la complicitat d'Alaman i d'altres persones d'Algemesí. Probablement, també de la Martí Domínguez Barberà.
En l'article «Belleza y decadencia de las antiguas danzas procesionales», publicat al suplement «Valencia», de Levante el 12 d'octubre de 1956, Fuster ho recordava: «De la muixeranga de Algemesí, el Esbart Verdaguer de Barcelona [...] ha dado una versión estilizada y gratísima». S'havia estrenat al Palau de la Música Catalana el 1948 i era producte de connexions en què intervingueren l’algemesinenc Agustí Alaman i els catalans Manuel Cubeles i Joaquim Serra.
I encara hem pogut recordar, N. Pellisser i jo, que al número 109 de la revista Serra d’Or, editada per l'Abadia de Montserrat, corresponent a l'octubre de 1968, es pot trobar una extensa i rica descripció dels actes en honor de la Mare de Déu de la Salut, «La festa», il·lustrada amb fotografies de Francesc Jarque i signat només amb les inicials MD, que ben bé podrien identificar el mateix don Martí Domínguez, memorable periodista expulsat de la direcció de Las Provincias per reclamar del govern franquista reparacions econòmiques simplement lògiques després de la riuada de 1957. Simplement lògiques. És una història coneguda, la de les represàlies que patiren Martí Domínguez i l'alcalde de València, un militar franquista i marquès del Túria, per aquella demanda d'atenció. Les represàlies expliquen les sigles com a signatura. El 1968. Més d'una vegada vaig parlar amb don Martí els seus darrers anys, al jardí central de la gran via de Ferran el Catòlic, on ell devia viure a la filera dels números parells i jo, quasi enfront, a la dels imparells. La Muixeranga, deia en aquell article, «no és simplement una torre humana: és sobretot una dansa viril, quasi feréstega, de la qual la torre, sempre amb un xiquet al cimal, és l'apoteosi».
Pel que fa a les fotografies que il·lustraven el seu text, pertanyen al Jarque que seguia les festes amb una constant i aguda curiositat de gran fotògraf —en unes altres circumstàncies, hauria estat un fotoperiodista de gran qualitat. Després il·lustrà un llibre sobre les festes de la Mare de Déu de la Salut.
No crec que enguany jo puga tornar a Algemesí, a admirar-me i emocionar-me veient les danses, la multitud que les contempla, a sentir les campanes de l'església de Sant Jaume, on em batejaren, a sentir-me una miqueta fill d'un poble al qual només em relaciona un fet biològic quasi podríem dir casual —en qualsevol cas, involuntari, com és sempre la naixença— i, tal vegada amb més força, un vincle cultural i civil amb la festa recuperada i amb una melodia simple, austera —poques floritures es podran fer, supose, amb un tabal i una dolçaina— però d'una força vibrant que m'arriba al fons del cor —si és que el cor té fons, que no ho sé— i de la memòria.
0