Manuel Mata: “Pensar que el PSPV pacta amb altres forces polítiques al marge del Pacte del Botànic no és real, sobretot perquè no hi ha alternativa”

Advocat, socialista i apassionat de la política institucional. Així es defineix el portaveu parlamentari del PSPV en les Corts Valencianes, Manolo Mata, màxim representant del grup des de fa cinc anys. Mata és una de les veus que escolta el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, i el seu interlocutor amb la resta de les formacions parlamentàries. Els seus companys polítics i els periodistes el defineixen com un negociador hàbil i ell reconeix que li agrada convéncer, tant en el jutjat com en el parlament.

Considera que les relacions entre Puig i el president Pedro Sánchez han millorat considerablement durant la pandèmia gràcies a les successives conferències de presidents i que José Luis Ábalos és un gran valor per al socialisme valencià a Madrid. Mata rep aquest diari en el seu despatx del grup parlamentari, on se situa la pissarra que més d’una vegada ha convertit els seus vídeos en virals en les xarxes socials, per analitzar l’actualitat política, els moviments en el partit i les similituds amb l’exercici de l’advocacia.

En el debat de política general, el preàmbul del curs polític, s’ha parlat molt d’augment de les polítiques socials, sanitat, educació... En definitiva, d’augmentar l’estat del benestar i la xarxa de protecció a la ciutadania. Aquestes polítiques com es finançaran?

Soc dels quals creu que aquesta crisi no té res a veure amb l’anterior, perquè en aquesta hi ha un excés de liquiditat en el món. La gent està disposada a invertir en lletres del Tresor al 0,35% d’interessos, la Generalitat ha demanat un crèdit de mil milions al 0% d’interessos, mai hi ha hagut tants diners per a injectar en el sistema. Les polítiques neoliberals, d’austeritat, de reducció de la despesa pública i privatitzacions han mort; això a la dreta la posa en una cruïlla. Cap país a Europa ha apostat per polítiques d’austeritat. Per a finançar aquestes polítiques hi ha unes quantes vies; encara que no hi haja model de finançament, que no és només qüestió de la voluntat d’un Govern i 135 diputats, perquè competeixen territoris, exigim que hi haja 1.336 milions d’euros per a situar-nos com la mitjana nacional. Afectaria Múrcia, Andalusia, Catalunya, les Balears... [les comunitats infrafinançades], l’Estat, amb 4.000 milions, ho té resolt. Després estan les ajudes europees; si presentes plans que encaixen amb el que vol la Unió Europea, amb projectes sostenibles i d’innovació, tens finançament. També queda explorar una via amb el Govern d’Espanya, que és penalitzar els grans patrimonis. Ací mantenim l’impost sobre patrimoni, successions i la quota de l’IRPF, crec que tenim poc de marge. I finalment, la fiscalitat verda, que no té per què ser via impostos, sinó mitjançant bonificacions; premiar a qui va amb bicicleta, a qui recicla millor.

Parlem llavors d’una pujada d’impostos, de gravar grans patrimonis?

Els rics s’han fet més rics, així que amb els mateixos impostos, la recaptació pujarà. Després hi ha un debat de penalitzar els superrics, i alguns aposten per això. Roosevelt posava un impost del 94% als que guanyaren més de mig milió de dòlars; com més alta era la fiscalitat, millor anava el país. Tu et fas ric aprofitant les infraestructures finançades amb impostos dels que t’han precedit. Si el Govern pren aquesta decisió, ens pot beneficiar. Si sumem la compensació per infrafinançament, ajudes europees, fiscalitat verda i algun pla per a superfortunes, podem finançar perfectament les necessitats. Els anuncis que va fer Ximo Puig sumen 21.000 milions en sis anys.

Hi hagué certa conya amb els ‘ximoanuncis’, però què ens juguem amb els fons europeus?

Absolutament tot. La Comunitat Europea rebrà milers de projectes, ha dit els eixos que vol i haurà de veure què hi encaixa. Un dels que va enunciar el president va ser regenerar l’Albufera, un pla de 240 milions que, si Europa el veu, és preservar un parc natural i genera molts llocs de treball. N’hi ha molts de vinculats a recerca i desenvolupament, al teletreball... al món del futur.

Parlant de finançament, creu que hi haurà base per al nou model enguany?

Base sí, però és un debat pervers. Ens barallem dins de cada partit amb els nostres propis companys. Els asturians, càntabres, de La Rioja o gallecs veuen la cosa diferent de com la veiem catalans, murcians, andalusos o valencians. Ells volen fer prevaldre despoblació i envelliment, nosaltres som cinc milions d’habitants i hi ha un factor de divergència. Els arguments són raonables, però estem molts anys per davall de la mitjana nacional i volem estar en la mitjana nacional. Els càlculs dels tècnics de l’IVIE estimaven que al Govern li costaria 4.000 milions posar-nos en la mitjana totes les comunitats autònomes. Doncs mentre tenim esborranys, que vinga això. Com competeixen territoris, no ideologies, és difícil articular una majoria.

Tant en el debat de política general com en l’acord de reconstrucció hi ha punts en comú amb el PP i Ciutadans. Veuen possible un pacte amb la dreta per als pressupostos?

Segur. Possible, ho és. Perquè la dreta ha arribat a la conclusió que el seu model econòmic, social i polític ha fracassat. Ara proposen polítiques de despesa. Si veus el pacte de reconstrucció, tot és despesa, i costa diners. Només que el volen sense pujar impostos.

I que retallen en assessors.

En tenim infinitament menys que altres territoris. I per molt que estalvies en assessors i alts càrrecs, fan números que són absurds. Si elimines una conselleria lleves el que guanya el conseller i els alts càrrecs, però els funcionaris continuen. Estem en una ràtio de càrrecs públics molt més baixa que altres territoris. El president de la Diputació d’Alacant cobra 10.000 euros més que el president de la Generalitat i el seu cap de gabinet, més que un conseller; a la Comunitat Valenciana tenim un eventual –un assessor– per cada 42.000 habitants, a Múrcia un cada 29.000. Tenim la meitat d’alts càrrecs i eventuals que Catalunya o Andalusia. Reduir això no soluciona res.

Els socis de Govern semblen estar molestos amb l’acostament a Ciutadans.

Això crec que és una lectura paranoica de la situació política. Pensar que ací el PSPV pacta amb altres forces polítiques al marge del Pacte del Botànic no és real, sobretot perquè no hi ha alternativa. Hi ha una majoria parlamentària que no canviarà, però el nostre desig és que Ciutadans i el PP s’hi puguen sumar. Si s’ha acordat alguna cosa amb Ciutadans ha sigut juntament amb Podem i Compromís. Hi ha municipis en què la relació és roïna, no ixen els pressupostos i arriben dos regidors de Ciutadans... És accidental, no hi ha cap voluntat de canviar el pacte.

Aqueixa reunió de Ximo Puig amb Toni Cantó en el Palau de la Generalitat, tan institucional, ha pogut alimentar això?

En els últims mesos, setmana sí, setmana no, Toni Cantó proposa al president prendre’s un café. Jo he estat en alguns i es parla de política i de situació general, no hi ha cap pacte secret. Cantó ha fet propostes i hem buscat solucions entre tots els socis del Botànic. Si Bonig [Isabel Bonig, líder de l’oposició] telefonara demà, doncs es reuniria amb ell, igual que es reuneix amb [Mónica] Oltra o amb [Fran] Ferri.

Com porta tornar a exercir l’advocacia?

Mai l’he deixat, és una professió que mai deixes.

És més advocat que polític o més polític que advocat?

Soc fonamentalment advocat. La política és la meua passió, la política institucional. Mai he estat molt de temps en els llocs, perquè és duríssim, absorbeix la teua vida, canvia les teues relacions socials, familiars. La gent que està en el Govern té un component heroic, és una professió dura.

Les tàctiques com a advocat li han servit en les Corts Valencianes? És més fàcil persuadir un jutge o l’oposició?

Ambdues són l’art de persuadir. A mi m’agrada intentar convéncer i no ho aconsegueixes sempre. No recorde qui deia que, quan la gent demana justícia, el que demana és que li donen la raó. I en política, quan algú vol pactar, vol que li donen la raó. Però com que no la tenim sempre... es dona l’art d’arribar a acords, que diu Gabilondo. La cultura de la mediació està recuperant-se.

Ha trobat més psicòpates en el jutjat o en la política?

La política és una radiografia en menut de la societat; si la societat està crispada, la política està crispada. Si la societat és amable, la política és amable. Vivim una situació peculiar, ja no hi ha discursos entenimentats que es llegien per analistes, ara les xarxes socials són la fragmentació del discurs i acaba saltant la frase. Però això requereix reflexió, pedagogia i aprenentatge.

I més punyals en el jutjat o en el partit?

Els punyals, en el partit. Sempre et fan més mal els teus. Amb qui tens més baralles? Amb la teua família, amics i en política, amb els del teu partit. I les que més mal fan són les que es produeixen a l’interior dels partits.

Ara que s’ha incorporat a la defensa de dos imputats en el cas Alqueria, creu que pot afectar el partit o fer mal al president?

No, crec que va tindre molt d’espectacle amb les detencions, però rascant veus que és una situació discutible en termes jurídics. Sobre el que és un alt càrrec i com criminalitzar-lo... Crec que la malversació ja s’ha descartat i és una qüestió molt tècnica sobre si es podien contractar alts càrrecs que estaven per evitar l’espoli que es va fer en Imelsa. Confie que molta gent no arribe ni a judici.

Hi ha moviments en la Generalitat amb una certa olor de congrés. El seu partit té una tradició una mica conflictiva en això... Com veu el panorama?

Les dates són imprevisibles. Nosaltres tenim congressos en cascada. En aquesta situació, no crec que algú siga capaç de fixar data d’un congrés. Però després d’una època convulsa, ara tenim més sintonia de la que es percep entre Ximo Puig i Pedro Sánchez. Van unir els seus destins electoralment i fem polítiques semblants perquè tenim aliats semblants. El partit té un component nítid d’esquerres, que fa polítiques d’esquerres i avança en la federalització. Si aquesta sintonia existeix, és difícil que hi haja revoltes. Hi ha una sintonia Madrid-València com no n’hi ha hagut abans. Un element clau per a això han sigut les reunions de presidents, en què el paper de Ximo Puig ha sigut molt rellevant i la Moncloa ho ha vist. Hem sigut lleials, lluitant pel nostre espai propi, sense fer mal a ningú.

I la relació amb el poder valencià a Madrid que encarna el secretari d’Organització del PSOE i ministre, José Luis Ábalos, com és? Encara hi ha ferides obertes en el PSPV?

Puig i jo coneixem Ábalos des de fa 30 anys i hi tenim molt bona relació personal. Ell té el càrrec més important que es pot tindre en el partit, un ministeri clau i és valencià. Ábalos hui és una grandíssima ajuda per al socialisme valencià.

En el Comité Federal que va forçar la dimissió de Pedro Sánchez, vosté va presentar la dimissió a Ximo Puig. Com van tancar aquest assumpte?

Ha sigut un dels moments més difícils dels últims anys. Puig defensava una candidata i jo un altre. Com que crec que la lleialtat és un valor suprem, no volia que això fora un factor que perjudicara el tema institucional, per això vaig presentar la dimissió en blanc, perquè ell hi posara la data, juntament amb una carta en què deia que gràcies a ell havia estat en el millor lloc que podia estar. I no la va acceptar. Mai em vaig sentir pressionat, ni res. Vaig fer costat a Pedro Sánchez perquè vaig pensar que seria el que millor sintonitzaria amb la militància i que podria fer polítiques d’esquerres.

Com s’ho va prendre el president?

És una persona molt generosa i comprensiva. Entenia la meua posició i jo en tenia una altra. Crec que és l’única vegada que hem tingut opinions divergents en cinc anys. A mi m’ha donat moltíssima tranquil·litat. Li tinc una gran estima personal, perquè és una bona persona.

Tornant al parlament. Si no m’equivoque, és la primera vegada en la història de la democràcia autonòmica que una força d’extrema dreta té aquesta representació, amb postulats sovint antidemocràtics i contraris als drets humans. Creu que la democràcia corre el risc de destruir-se des de la mateixa democràcia?

Claríssimament. Un dels grans reptes que té la democràcia és una presència excessiva d’idees antidemocràtiques, xenòfobes, masclistes, racistes... que representen el pitjor. Això s’ha produït sempre que hi ha hagut grans crisis. L’extrema dreta ha usat els ressorts democràtics per a accedir al poder.

De la manera com es resolga la reconstrucció dependrà el futur d’aquestes idees?

Hi interfereixen uns quants factors. Apel·lar als instints humans, inspirar teories destructives... té moltes vies que, a través de les xarxes socials, creen un caldo de cultiu preocupant, especialment en la joventut. Les noves generacions són molt vulnerables a la manipulació del pensament. Es llig menys, s’aprofundeix menys, tenim posicions frontistes... La polarització és el caldo de cultiu per a l’extrema dreta.