Què queda de la Primavera Valenciana cinc anys després

Milers de persones van protestar contra la repressió durant la Primavera Valenciana

Aquesta setmana s’han complit cinc anys de les protestes que van portar el nom de la Primavera Valenciana. Cinc anys des que milers d’estudiants i no estudiants van omplir els carrers per reivindicar els seus drets. I en l’acte de commemoració, a penes van aparéixer 100 persones, majoritàriament del col·lectiu iaioflautes i StopDesahucios. La presència estudiantil va ser irrisòria. Les xarxes estaven plenes de missatges, fotografies i vídeos rememorant l’aniversari. El carrer, pràcticament buit. No tant per oblit com perquè molts van optar per l’activisme polític que ha portat alguns a les institucions.

Els orígens

Era febrer del 2012 i a penes uns mesos arrere el Govern havia presentat l’esborrany de la Llei d’educació, la ‘Llei Wert’, tot un colp al model educatiu: més alumnes per classe, revàlides, menys autonomia dels centres i suprimir l’Educació per a la Ciutadania. Era també l’època en què les retallades feien un forat en els instituts valencians; alguns fins al punt de no poder encendre la calefacció –hui ho anomenaríem pobresa energètica–. L’Administració autonòmica arrossegava mesos d’impagaments i els estudiants anaven a classe amb mantes i protestaven als patis. I va arribar el dia en què es van cansar de protestar a casa i van eixir al carrer.

Al gener van començar les manifestacions massives per la ‘tisorada’ a l’educació pública, que van tenir la seua rèplica al mes següent. El 15 de febrer els alumnes de l’IES Lluís Vives, a prop de la plaça de l’Ajuntament de València, van fer una seguda i van tallar el carrer. La policia va carregar contra els estudiants i es va emportar un menor detingut. El vídeo de les protestes es va fer viral gràcies a un incipient Twitter en què uns usuaris el van difondre sota l’etiqueta #LluisVivesSinMiedo. La manifestació estudiantil convocada l’endemà va acabar en protesta per la repressió policial davant de la comissaria i va ser resposta amb més repressió. Es va generar així un cercle que es realimentava durant una setmana: els estudiants protestaven per la brutalitat policial, els agents antiavalots carregaven contra ells i detenien –i retenien– desenes de persones, cosa que portava a noves protestes en solidaritat amb els agredits i els detinguts.

Prompte s’encunyaria el terme #PrimaveraValenciana per a definir el moviment i sota aquesta etiqueta es comunicarien els estudiants. La policia va detenir en aquelles protestes entre 40 i 60 persones, va ferir multitud de joves –els uns van quedar inconscients, uns altres tenien fortes contusions al cap– i va enviar més de 100 multes entre 100 i 300 euros a participants i testimonis de les manifestacions. No era gens estrany, aquest abús, tenint en compte que el cap superior de la Policia es va referir als que protestaven com “l’enemic”.

La brutalitat policial no sols va provocar una onada de solidaritat amb els estudiants, sinó que va alimentar la indignació de l’oposició política. Els diputats autonòmics de l’esquerra van demanar la dimissió de la delegada del Govern, Paula Sánchez de León, i en el Congrés es van exigir explicacions del Ministre de l’Interior. El president del Govern, Mariano Rajoy, de viatge a Londres, lamentava que es donara “aquesta imatge d’Espanya”. Mentrestant, a València, el president de la Generalitat, Alberto Fabra, també del PP, deia en la ràdio: “Cal posar fi a les protestes violentes que no respecten el dret de manifestació”. Segons ell, calia evitar un “efecte crida” i l’alcaldessa, Rita Barberá, va afirmar que les manifestacions i les protestes estudiantils responien a “una estratègia predeterminada de l’esquerra”

La delegada del Govern, responsable de dirigir la policia, no va dimitir fins al 2014 i no en va explicar les causes.

El viacrucis judicial dels manifestants

La Primavera va ser més que unes setmanes de protesta. Des de les primeres detencions i càrregues policials, diversos col·lectius d’advocats van començar a prestar serveis jurídics als arrestats per la policia. Un va ser l’Associació Jurídica Primavera Valenciana, en principi un grup d’advocats del col·lectiu 15M.

Aquests professionals expliquen el calvari pel qual van passar els estudiants detinguts i altres persones que simplement protestaven: detencions, passar la nit al calabós –per una decisió política, asseguren que se li va escapar al superior de la policia, multes, judicis… “Alguns menors havien d’anar cada 15 dies a firmar al jutjat per haver participat en una manifestació”, expliquen. Finalment només dos adults van ser condemnats per agressions a un agent antiavalots. Els estudiants van ser tots absolts, molts ni van arribar a iniciar el tràmit, perquè es va sobreseure el cas perquè no hi havia indici de delicte. I a més, van canviar els papers: alguns antiavalots van ser condemnats per les agressions.

Aquests juristes tenen clar que les càrregues policials de la Primavera van servir d’assaig, “va ser un pols de la policia previ a la Llei mordassa, veure fins on podien arribar”. Què ens va ensenyar aquest moviment? “Va servir per a unir a diferents generacions, es va retratar la policia amb atestats falsos, es va fer pedagogia jurídica per a conéixer les normes… Es va aprendre a protestar”.

Com es veu avui aquell moviment

Jordi Juanes va ser un dels estudiants que va anar a les primeres protestes i a l’aniversari. Llavors començava enginyeria electrònica i no participava en cap moviment. Hui, amb la carrera a punt d'acabar, porta la seua lluita a través del sindicat d’estudiants BEA (Bloc d’Estudiants Agermanats). “El moviment em va fer pensar molt. Vaig veure el que hi havia: la policia al servei de la Delegació de Govern que tracta estudiants com l’enemic, helicòpters que et vigilen, càrregues policials amb colps al cap… Vaig veure que un agent deixava inconscient una xica i, en cridar al 112, l’operadora no donava crèdit. Viure això et canvia”.

“Em fa ràbia que hi haja hagut protestes massives i ara estiga quasi buit. A València ha eixit tanta merda que la gent ha explotat i ara, quan ix un cas nou, l’assimilem com un de més. Ja no s’indignen, no ixen al carrer”, lamenta.

L’opinió de Jordi coincideix amb la de Josep Nadal, diputat de Compromís, cantant de La Gossa Sorda i, al seu dia, manifestant en la Primavera Valenciana. “Té una idiosincràsia singular; és la culminació d’altres lluites per tot el País Valencià contra el model econòmic del PP”, sintetitza. El moviment, “dóna al PP valencià un segell especial de corrupte, que s’intensifica després en temes com Gürtel” i ajuda a focalitzar l’atenció mediàtica en la societat valenciana. “No és que el PP ací fora més corrupte, és que tenia més oposició”.

Per a Nadal la Primavera com a unió de moltes lluites va suposar una espècie de despertament per a la societat valenciana. “La suma d’injustícies fa despertar la gent. La reacció de la policia, del PP menyspreant la protesta… Passa de ser una qüestió estudiantil a una qüestió antirepressiva”, addueix.

El canvi en les institucions i la desmobilització als carrers

La Primavera Valenciana va ser un moviment simptomàtic del fet que alguna cosa es bellugava en la societat, una cosa que havia d’arribar. Les eleccions municipals i autonòmiques del 2015, en què pactes d’esquerra van arrabassar les institucions al PP, li van donar el nom d’“any del canvi”. El ‘canvi’ va arribar tres anys després de les protestes i entre els seus rostres hi ha multitud de persones que van estar als carrers.

No obstant això, moltes promeses s’han ralentit o han tingut traves per a complir-se per un Govern central hostil i els problemes estructurals continuen ací: desocupació, retallades en sanitat, educació, pèrdua de drets laborals… Però la mobilització social ha baixat. “Crec que la gent entén que les lluites tenen un moment, que volen descansar i preocupar-se d’altres coses… Un govern progressista ajuda que la gent es relaxe una mica i les crítiques ara es focalitzen en el Govern central –que té la majoria de les competències–, però no crec que siga positiu que hagen descendit. El carrer ha de ser autònom dels partits”, explica Nadal.

Potser plantejar el ‘canvi’ en les institucions hauria sigut un error de plantejament, o així ho argumenta Lluís Hernàndez, militant de Joves d’Esquerra Republicana. “Va haver-hi grans mobilitzacions fora de València, però des del 2014 i el 2015 s’ha anat perdent la força. La gent va pensar que l’objectiu era tirar el PP, però és un mal objectiu, perquè era un mitjà; calia tirar-los per a fer coses noves”. Per a ell, la Primavera Valenciana va funcionar perquè va organitzar les idees de molta gent descontenta, amb molta força, en un moment concret. “L’errada va ser no vehicular aquesta força”, afig. Ara, Lluís lamenta que s’haja desmobilitzat el carrer, perquè encara queda molt per fer. “El PP continua sent el partit més votat i veurem si en les pròximes eleccions un pacte de la dreta no torna a guanyar a l’esquerra”.

Adoración Guamán, professora de dret en la Universitat de València, també va col·laborar amb l’assessorament jurídic. Llicenciada en Ciències Polítiques i autora de diversos llibres sobre qualitat democràtica, analitza així el moviment en el cinqué aniversari: “Començàvem a veure la situació amb expectatives de canvi, pensant que allò era realment la continuació del que ja havia arrancat a caminar amb el 15M, perquè véiem que la desproporció policial i la incapacitat i mala gestió política estaven aconseguint desbordar la capacitat d’aguant de la societat valenciana després de dècades de suportar les polítiques de retallades, la corrupció, la repressió… les càrregues van ser la gota que va fer vessar el got”.

Per a l’autora, l’escassa participació en la commemoració de la Primavera no implica que haja desaparegut. “L’important és que en aquell moment es va mobilitzar molta gent que hui continua treballant pel canvi en defensa de les majories socials, que moltes d’aquelles persones hui estan en les institucions i que no han d’oblidar d’on vénen i què els va portar a mobilitzar-se”, assegura.

Fa cinc anys un grup d’estudiants va omplir els carrers de València. Cridaven “menys corrupció i més educació”, “Rector, atén, el campus no es ven” i portaven centenars de pancartes amb els seus lemes. I fa cinc anys van deixar un missatge encara més fort per a tota la societat: “Som el poble, no l’enemic”.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats