La reconstrucció psicològica, la gran oblidada després de la dana

Ja ha passat més d’un any des que la dana va sacsejar 75 municipis al sud de la ciutat de València. Més de 300.000 persones en van ser afectades. Els danys materials han sigut minuciosament quantificats i la major part van reparant-se. No obstant això, poc es parla de la magnitud del mal en la salut mental de la població.

L’Organització Mundial de la Salut va estimar que entre el 20% i el 40% de les persones afectades per la dana podrien experimentar estrés agut i ansietat en els primers moments i entre un 15% i un 20% podien desenvolupar quadres greus de depressió i ansietat generalitzada en els mesos posteriors si no tenen ajuda professional, parlem de prop de 50.000 persones.

Davant aquesta situació, l’ONG Psicòlogues sense Fronteres, especialista en atenció psicosocial en desastres humanitaris, va acudir a municipis que van sol·licitar suport, va fer reconeixement d’afectació, va treballar per a tipificar simptomatologia evitant patologització i va organitzar atenció individual i la coordinació en taula de salut mental. En aquest balanç, l’entitat indica més de 300 atencions en localitats com Benetússer, Paiporta, Massanassa, Sedaví i Xiva, i una demanda superior a 700 sol·licituds a través del seu dispositiu d’atenció psicològica en emergència i crisi.

La clau no és només el nombre. És l’enfocament: acompanyar, escoltar, sostindre, retornar agència, activar recursos locals, i no entendre el trauma com un assumpte exclusivament individual quan el que es trenca —també— és el teixit social.

En el terreny, els senyals més repetits no tenen èpica: por davant la pluja, hipervigilància, irritabilitat, insomni, dificultat per a concentrar-se, tristor persistent, sensació d’irrealitat, cansament extrem. RTVE recollia, un any després, que fins i tot una alerta en el mòbil podia reactivar el “trauma de la dana” i la por que “torne a repetir-se”.

No tot això és patologia. I convé dir-ho alt: després d’una catàstrofe, moltes reaccions són normals. El que resulta anòmal seria no sentir res. Precisament per això, una intervenció responsable evita dos paranys igual de nocius: medicalitzar-ho tot o, en l’extrem contrari, banalitzar el patiment amb el “ja ha passat”.

Ací l’evidència i la pràctica humanitària coincideixen: el suport psicosocial efectiu no és només teràpia individual; també és seguretat, habitatge, tràmits, escola, xarxes, espais comunitaris. L’OMS recorda que, en emergències, el malestar psíquic és freqüent i els serveis de salut mental solen veure’s alterats o tensats quan més es necessiten.

L’impacte no es reparteix uniformement

La dana va colpejar sobre un terreny ja carregat de vulnerabilitats. La precarietat, el desgast del sistema de cures, les seqüeles de la pandèmia i la desigualtat prèvia funcionen com a “multiplicadors” del mal. Per això, parlar de salut mental després d’una riuada és parlar també de determinants socials: pèrdua d’habitatge, ingressos interromputs, burocràcia, endeutament, convivència forçada, dol, conflictes familiars.

I també és parlar de gènere. Un estudi de cribratge citat per la Generalitat situava, al cap d’11 mesos, una prevalença d’estrés posttraumàtic del 27,6% en població adulta entrevistada, amb més afectació en dones (30,5%) que en homes (24,6%). En la pràctica quotidiana, això sol traduir-se en una cosa molt concreta: dones cuidadores sostenint a tothom mentre les coses pròpies queden per a “quan hi haja temps”.

En infància i adolescència, l’impacte es cola per vies menys evidents: regressions, conductes disruptives, caiguda del rendiment, por de separar-se, problemes de somni. La mateixa informació pública assenyala que es van desplegar psicòlegs en centres escolars i es va atendre alumnat en zones afectades. Són passos importants, però la pregunta és si la resposta serà prou sostinguda per a acompanyar processos que, per definició, no acaben quan s’asseca el fang.

Hui dia ha quedat palés que el sistema públic de salut mental no abasta les demandes de la població. S’observen llistes d’espera llargues que no encaixen amb la urgència emocional postcatàstrofe, una resposta massa medicalitzada i poc comunitària, falta de recursos específics per a infància i adolescència en contextos d’emergència, entre altres problemes.

És, per tant, urgent que es pose el focus en la reconstrucció psicològica de les persones afectades, es destinen els recursos necessaris per a alleujar les llistes d’espera i oferir una atenció de qualitat per a evitar el desenvolupament de quadres greus de depressió i ansietat entre una població que, en molts casos, ja passa per situacions de vulnerabilitat.

La reconstrucció psicològica no competeix amb la material: la fa possible. Una comunitat que viu en hipervigilància, amb dol congelat i sense xarxa, es reconstrueix pitjor, s’endeuta més, emmalalteix més i confia menys. Si alguna cosa ensenya la dana és que el “després” dura anys. I si alguna cosa ensenya la psicologia comunitària —la que PSF practica— és que la recuperació es construeix amb la gent, no sols sobre la gent.

Perquè, al capdavall, reparar un carrer retorna mobilitat. Reparar el teixit comunitari retorna futur.