La lenta reconstrucció complica la salut mental després de la dana: “Em vaig haver de buscar la vida, perquè Sanitat no em donava resposta”

La dana que va assotar les comarques valencianes el 29 d’octubre passat ha deixat una fractura emocional difícil de reparar. L’impacte de la riuada, que va provocar directament 229 morts, milers de rescats i un nombre indeterminat d’atencions sanitàries, és complicat de calcular. No hi ha dades concretes que puguen quantificar el patiment de les més de 300.000 persones que resideixen a les comarques on es van desbordar rius i barrancs. Hi ha persones que han perdut familiars i amics, altres que van passar hores tremendament angoixants, altres que van ser testimonis de la tragèdia, altres van perdre els seus habitatges, els estris, tot rastre material dels seus records. Milers d’elles continuen residint en municipis en què la reconstrucció encara queda lluny, poblacions que, un any després, continuen amb l’empremta del fang present. Totes tenen ferides pendents de cicatritzar, marques personals que se solapen amb un dol col·lectiu.

El malestar emocional és visible en qualsevol població de l’àrea metropolitana. Els veïns estan cansats, tristos, enfadats. Lluiten per tirar avant les seues vides mentre recorden les seues pèrdues. En alguns casos, la situació és límit i requereix una atenció immediata. És el que li passa a J. O. C, veïna de Sedaví, que va entrar en xoc en el desastre i amb el temps va anar desenvolupant símptomes compatibles amb l’ansietat: va començar a sentir “un dolor en el pit que va anar a més, per la qual cosa finalment em vaig decidir a demanar cita en el metge de capçalera, que es va limitar a donar-me un Diazepam”. No ha rebut atenció psicològica ni psiquiàtrica per part de la sanitat pública valenciana, com detalla línies més avall.

El Ministeri de Sanitat i la Generalitat Valenciana han traslladat algunes dades d’atenció en les últimes setmanes, un balanç que tracta d’aproximar-se a la situació. La seua informació recull les atencions més urgents, casos de crisis o patologies. El Ministeri que dirigeix Mónica García va anunciar al desembre la posada en marxa d’unitats d’emergència per a mitigar l’impacte psicològic de la dana, amb 42 professionals assignats. Van començar a treballar sobre el terreny fa dos mesos i, segons les seues dades, ja han fet 500 atencions.

En alguns casos, el dolor ha tardat un temps a eixir, com en el cas de Miguel, un policia de València que va perdre el seu habitatge i va rescatar 14 persones d’una residència, que va explicar que ha sigut quasi un any després, en reviure-ho, que ha sigut conscient de l’impacte emocional. Altres veïns de l’Horta Sud conten que han tingut malsons al cap d’uns quants mesos. A uns altres els va arribar el colp emocional a l’estiu, amb les vacances, en descansar. Hi ha familiars de víctimes que estan des de llavors de baixa. L’aniversari de la riuada, com qualsevol efemèride d’un moment traumàtic, suposa un colp.

Els menors, especialment vulnerables

Els menors són una població especialment vulnerable a la catàstrofe. Les dades de la Generalitat Valenciana assenyalen que han atés 560 menors a l’Horta Sud, un 20% amb tendències suïcides, segons va traslladar el responsable de Salut Mental en roda de premsa. Bona part de la joventut valenciana està ja un lustre encadenant situacions límit, començant per la pandèmia de Covid del 2020, i la dana suposa un colp especialment fort. Els diferents departaments de Salut han elaborat manuals amb consells sobre la manera d’afrontar situacions extremes amb menors, que poden consultar-se en l’enllaç sobre aquestes línies o en el web de la Conselleria de Sanitat.

Javier Sarabia és psicòleg i coordinador del Congrés Nacional d’Estudiants de Psicologia a la ciutat de València, que enguany se centra en l’impacte de la dana. De la seua experiència de cinc anys treballant amb xiquets, destaca que la riuada suposa un abans i un després en el seu desenvolupament: “Encara que no pugues posar-li una etiqueta amb un diagnòstic, és impactant veure la manera com els ha influït. És un tema recurrent, parlen molt en el tema de la dana. Tenen por. Ho notes en faltes d’assistència quan plou, tenen por de la pluja”. “Hi ha xiquets que ho han perdut tot. Hi ha instituts destruïts i aquests xavals fan classe en un col·legi improvisat, amb 30 barracons l’un damunt de l’altre”, expressa. El professional relata que hi ha menors que són “plenament conscients” dels danys: “Conten que la casa dels seus avis no té mobles, que han perdut fotografies... Parlen de pèrdua material massiva i de la mort amb una normalitat que espanta. Estan processant alguna cosa que els va vindre de colp. Han passat per una situació molt traumàtica i encara que no desenvolupen símptomes, canvia molt la seua percepció de la seguretat i de la realitat”, destaca.

Per a Sarabia, que és expert en voluntariat, la reconstrucció té un paper fonamental en la recuperació emocional. “Tant els que han tingut una perduda humana i material no estan esperançats. Se senten abandonats institucionalment. Que un any després hi haja cases en aquesta situació és un abandó institucional. Molts no són conscients de la implicació social i no entenen com és possible”. Sarabia es mostra molt crític amb la lentitud i la falta de resposta de l’Administració pública: “Sentir-se sostingut per la teua societat, pel teu govern, fa molt. Els xiquets que fan vida més o menys normal tenen una actitud distinta dels que viuen amb els seus avis. El malestar ja es pot veure. La qüestió és com anirà evolucionant la seua situació. Si un any després no tens res, quina teràpia t’ajudarà?”.

Amb tot, destaca la necessitat de xarxes de suport mútues, tant de veïns com del voluntariat. “L’important és que hi haja una xarxa de suport, una xarxa forta. Que no se senten aïllats, abandonats i una resposta social d’acord amb la situació. La resposta ciutadana ha sigut molt més decent”, assenyala, i cita com a exemple iniciatives com Adopta un major, una xarxa que ajuda a demanar prestacions socials i amb voluntaris i donacions, compra mobles o contracta obreres per a reformar domicilis danyats. Les iniciatives es presentaran en la Facultat de Psicologia en un congrés que arranca el 29 d’octubre.

“Sanitat em va denegar l’assistència, l’única solució que em va donar el metge de capçalera va ser empastillar-me”

J. O. C. té 37 anys i és veïna de Sedaví. El 29 d’octubre passat va salvar la vida de miracle. Quan va veure que l’aigua va començar a entrar a sa casa, va tindre l’impuls de tractar de traure el cotxe del garatge, una decisió que per sort va poder rectificar a temps, per a posar-se fora de perill: “Vaig perdre la casa i el cotxe, però el fet d’haver salvat la vida tant jo com la meua família va ser un alleujament, perquè al final, dins de la tragèdia, els danys materials es poden reparar”.

No obstant això, després d’aquest primer alleujament, relata que va entrar en xoc “en veure que en els primers dies posteriors a la riuada no venien efectius dels diferents cossos de seguretat a ajudar”. Després de les primeres jornades traient fang de casa i dels carrers, va començar a notar “un dolor en el pit que va anar a més, per la qual cosa finalment em vaig decidir demanar cita en el metge de capçalera, que es va limitar a donar-me un Diazepam, una dosi la més alta per a mi, que mai havia pres aquesta mena de medicació, per la qual cosa no me’l vaig voler prendre, perquè tenia la casa destrossada i m’hauria quedat dormint tot el dia”.

Al cap de les setmanes, la seua situació anímica va anar empitjorant: “No parava de plorar i no volia alçar-me del llit. Vaig anar al metge de capçalera i vaig demanar una cita d’interconsulta amb Salut Mental, però se’m va denegar sense cap explicació. Anava a pitjor, no parava de plorar, però per sort vaig reaccionar i vaig pensar que, si no m’havia mort la dana, no em mataria la postadana. Així doncs, davant la falta de resposta de Sanitat, em vaig haver de buscar la vida per a rebre ajuda psicològica gratuïta, ja que els danys de la riuada i la falta d’agilitat en el cobrament d’ajudes i del Consorci, que encara no m’ha pagat, em feia inviable pagar-me un psicòleg”.

Així doncs, buscant per Internet, va trobar la referència de l’associació YMCA de psicòlegs que oferia entre 11 i 12 sessions debades a afectats de la dana, però, quan les va esgotar, va tornar al centre de salut, va demanar novament la derivació a Salut Mental, i novament li la van rebutjar. A canvi li van recomanar que acudira a la Unitat de Salut Mental d’Emergències (USME) oberta recentment pel Govern.

“Vaig tindre una reunió amb ells, són un equip que ajuda afectats per la dana. Des de llavors em porten ells i també un psicòleg gratuït que ha posat a l’abast l’Ajuntament de Sedaví. Són suports complementaris, per a qüestions emocionals diferents. Des de la meua experiència i d’altres persones que conec, el suport que es ven en Salut Mental per a damnificats des de la Conselleria de Sanitat és una mentida, o és que van desbordats i no poden assumir més pacients. Que jo sàpia, ací hi ha una sola psicòloga per a tota aquesta zona de Sedaví i Alfafar. L’única solució que et donen és empastillar-te i sense la supervisió d’un psiquiatre. Si no et busques la vida com vaig fer jo, estàs perduda”, lamenta.

L’assistència psicològica i psiquiàtrica és una necessitat apressant per a centenars de veïns com J. O. C. L’estrés posttraumàtic sol tardar un any a aflorar, indiquen els experts, una línia d’eixida que està a punt de dibuixar-se. Però els afectats per la dana no sols necessiten que algú els escolte. Un relat esperançador resulta crucial per a la recuperació emocional després de la riuada. També, com assenyalen les víctimes, la necessitat de veritat i justícia per a començar la reparació. Però sense recuperació material, sense projecte a construir, la resta queda suspés.