L’ “orgia” salarial i d’amiguisme del PP que va ajudar a la fallida d’Emarsa

La gestió del PP va portar a la fallida una de les depuradores més grans d’Espanya per la via del saqueig indissimulat de fons públics que diversos alts càrrecs desviaven per a pagar-se cases, viatges, fartades, prostitutes i, fins i tot, consoles de joc.

Mentre la direcció espoliava la planta, els treballadors, molts d’ells col·locats pel PP, gaudien d’unes condicions sense parangó en el mercat. En una companyia amb pèrdues milionàries i recurrents, la política laboral era “ un destarifo, cada president en col·locava 10 o 20” i els sous, propis d’una “ orgia econòmica”.

El personal de neteja cobrava 38.000 euros l’any, l’administratiu fins a 60.000 i el director de planta, 120.000. 11 directius guanyaven més que el president del Govern i alguns gairebé doblaven el salari del president de la Generalitat.

El conveni col·lectiu firmat pels gestors –càrrecs del PP sense experiència posats a dit– i pel comité d’empresa era insòlit: indemnització per acomiadament de 45 dies per any treballat fins i tot quan la rescissió del contracte era procedent i llocs de treball gairebé hereditaris. L’absentisme, del 20%, quadruplicava la mitjana espanyola.

L’empresa va ser dissolta amb l’escàndol quan tenia 97 treballadors. N’havia de tenir 60. El PSOE –que va gestionar Emarsa fins a les eleccions del 1995, quan una coalició entre el PP i l’extinta Unió Valenciana va agafar les regnes– va començar a fer-la funcionar amb menys d’una desena. El 1993 se’n va arribar a 29 i el 2001, amb una ampliació pel mig, a 92.

En aquest interval van ser contractats alguns dels acusats pel cas que s’enjudicia en l’Audiència de València. Enrique Arnal, director financer, va ser col·locat per Unió Valenciana. Esteban Cuesta (gerent), Juan Carlos Gimeno (responsable de qualitat), Ignacio Martínez (cap de compres) i Santos Peral (director d’administració), pel PP, partit en què tots tenien o havien tingut responsabilitats.

Emarsa tenia un “caràcter polític marcadíssim”, ha reconegut Gimeno en el judici. “Per a treballar en Emarsa havia d’afiliar-me al PP i ser discret”, ha confessat Arnal, que venia d’un altre partit, davant dels jutges.

Dues acusades més, una advocada i l’altra periodista, van reconéixer en la vista que van ser col·locades pel president de l’empresa –Enrique Crespo, vicepresident de la Diputació de València, també processat– i només anaven a la planta a cobrar. Un exsupervisor de la planta va advertir dels problemes econòmics derivats de l’excés de personal. El gerent li va contestar, assegura, que “no es podia acomiadar a ningú”.

Com es va permetre un frau enorme en una empresa amb una plantilla unflada i amb sous estratosfèrics? “El PP va utilitzar empreses instrumentals per a eludir els controls de l’aparell públic. Els sindicats i els treballadors tenien sous i condicions de treball molt bones, i callaven”, diu Ramón Marí, l’alcalde socialista d’Albal que va denunciar el cas Emarsa.

El PP, que controlava l’empresa, va decidir liquidar-la el 2010. Tenia un forat de 17 milions, fruit de la pèssima gestió i, sobretot, de l’espoli perpetrat per diversos alts càrrecs. Les empreses a què es va encarregar la gestió de la depuradora van acomiadar prop d’un terç del personal i van fer una rebaixa general de sous.

En ple apogeu de l’escàndol, els treballadors van fer un comunicat atribuint la fallida de l’empresa als delinqüents de la direcció. “En la conjuntura en què som,  com a classe treballadora, només volem defensar el dret a conservar el nostre lloc de treball”. No van ser escoltats.