“Vull ser el gos d’Europa” o el drama de la diàspora siriana

Natxo Tarazona, en una de les entrevistes fetes a Idomeni

Un infermer especialitzat en salut mental, Natxo Tarazona, ha visitat durant tres setmanes Idomeni, l’estació de tren a la frontera de Grècia amb Macedònia que s’ha convertit en el camp de refugiats més gran d’Europa arran de la crisi humanitària a Síria.

Tarazona, un voluntari valencià de Metges del Món, ha entrevistat 40 refugiats. Ho ha fet en el marc d’un projecte de l’ONG, que vol conéixer l’estat físic dels immigrants forçosos i les violacions dels drets humans que han pogut patir des que van eixir de Síria fins que van arribar a Europa, passant prèviament per Turquia.

Tarazona ja va visitar amb l’ONG Sierra Leone durant la crisi de l’Ebola, però la seua estada a Idomeni li ha deixat empremta. “És un caos, una vergonya que exemplifica la ineficàcia d’Europa, que incompleix els seus compromisos quan nega sistemàticament el dret d’asil a gent que, d’acord amb la llei, té almenys el dret de ser escoltada”.

El voluntari de Metges del Món ha parlat amb desenes de persones. La desesperança és comuna entre quasi totes. “Vull ser un gos a Europa”, va dir un sirià a Tarazona, d’acord amb ell, per queixar-se de la gestió de la crisi que ha fet la Unió Europea. Les persones a la recerca d’asil tenen menys drets que les mascotes al vell continent.

De fet, a Grècia hi ha, segons alguns càlculs, 55.000 persones, la majoria sirians. 10.000 d’ells s’amunteguen a Idomeni. Tarazona ha parlat amb persones d’aquest país i alguns iraquians. “Els sirians responen, amb poques paraules, a tres grups: joves que fugen per no ser reclutats per a cap dels bàndols en guerra, famílies o dones amb fills que intenten unir-se als marits, que ja estan a Europa, normalment a Alemanya o algun país escandinau”.

Arriben a Idomeni molt desgastats. “Segons la meua experiència, no hi ha refugiats econòmics, sinó gent que fuig, a pesar seu, d’un país destrossat per la guerra. Arriben a Europa després de patir molt arran del pas per Turquia, on no es respecten els seus drets i pateixen un gran rebuig social i fins i tot xenofòbia”. Turquia, creu Tarazona, no és un país segur per a ells.

Per al voluntari, és incomprensible la gestió que Europa fa de l’assumpte. “M’he trobat amb verdaders drames. Una dona de 23 anys, amb dos fills menuts, embossada a Grècia després de ser esclavitzada sexualment per l’Estat Islàmic. El marit està a Alemanya i no es pot reunir amb ell”.

O una dona, amb la filla i els dos néts, que intenta establir-se a Noruega, on viu un familiar. “Han estat a Turquia. Allí els xiquets, menors de 14 anys, treballaven més de 12 hores per dia en una fusteria per 70 euros al mes. Les dones, cosint roba, guanyaven 200 euros. I una habitació els costava 400 euros. Encara que la majoria dels sirians volen quedar-se a Turquia per a tornar a casa quan siga possible, senzillament no poden”.

El quadre mèdic dels refugiats assentats a Idomeni no sorprén Tarazona, sobretot el mental. “En general, pateixen ansietat, depressió i atacs de pànic. Fugen de l’infern i s’adonen que, malgrat això, Europa els gira l’esquena”.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats