La ressurrecció dels dinosaures de formigó

Semblaven morts i enterrats, però només estaven esperant el seu moment per tornar a invadir el País Valencià. De manera sobtada, al final d’aquesta legislatura de canvi i progrés. Durant l’estiu, aprofitant la xafogor i la relaxació pròpies de l’estació. La premsa ens ha sorprès amb un seguit d’aparents difunts que ara ressusciten, al calor de la suposada reactivació econòmica.

Enormes dinosaures de formigó que semblaven haver mort, esclafats pel seu propi pes i per la desmesura del seu contrasentit, ara treuen el cap des dels seus amagatalls i obren la boca reclamant aliment per a posar-se de nou en marxa.

El Manhatan de Cullera, el renovat Puerto Mediterráneo, ara amb un lífting de temporada, per amagar arrugues i punts negres, entre d’altres grans PAIs famolencs, tornen a la càrrega.

L’actual govern autonòmic ha posat un poc de trellat pel que fa a l’urbanisme i la protecció del medi i ha promogut, entre d’altres coses, grans plans d’ordenació com ara el PATIVEL, la protecció de l’Horta i d’altres revisions normatives i nous criteris de racionalitat. No agraden a tots i potser es queden curts en alguns aspectes, com ja han reclamat diferents col.lectius, però no es pot negar l’avanç i el canvi substantiu de perspectiva. Tanmateix són també alguns ajuntaments “de progrés” els qui obrin ara el camí per a què alguns dels pitjors dinosaures ressusciten i tornen a caminar, xafant amb les seues poderoses potes de formigó, tot vestigi de medi natural o paisatge tradicional que se pose pel davant.

Està clar que hi poden haver al darrere motius econòmics, condicionants d’importants grups de pressió, i col.lectius i entitats diverses que espenten,... però al final, uns quants ajuntaments de diferents colors estan seguint la mateixa senda insostenible que el PP havia traçat i que tots hem pogut comprovar cap on ens condueix, després de tants i tants pufos, descoberts, robatoris i atracaments d’arques públiques.

Davant la nova situació, crec que els ciutadans escarmentats per anys de corrupció, especulació, malgovern, degradació ambiental, desordre urbanístic i model econòmic totalment irracional i insostenible, haurien d’alçar la veu. Crec que hauríem de demanar a aquests ajuntaments, siguen ara del color que siguen, però resultat en gran mesura del vot de ciutadans farts de les polítiques desencertades del PP, que reflexionen i mesuren bé el que pensen fer.

Per pesada que siga l’herència rebuda dels anys de l’asfalt, el formigó i els corruptes (recordem només als caps de colla: Zaplana, Blasco, Fabra, Alperi, Rus, Costa i tota l’extensíssima nomenklatura de presumptes delinqüents) i per avançats que estiguen els projectes “latents”, els ciutadans hem de posar en qüestió el discurs fals i rovellat que ara es reactiva. El discurs mentider que ens diu que la desmesura és desenvolupament; que el malbaratament de recursos és progrés; i que la destrucció de la natura és un bon negoci.

Haurem de parlar de llocs de treball, de beneficis, de qui guanya i quant, i de qui perd i quan, sense coaccions ni xantatges; sense mentides i fantasies publicitàries; amb números damunt la taula i comparant alternatives. No és cert que el formigó siga la millor opció. Al contrari, una economia basada en la construcció es un retrocés i és la llavor de la propera crisi econòmica. Damunt eixes bases de formigó no edificarem una societat realment pròspera i amb futur, només estarem llaurant el nostre fracàs.

Resulta significatiu que el reviscolament d’un d’aquests PAIs, el de Xàbia, haja despertat ja reaccions ciutadanes contràries, de veïns que clamaven dient que no cabien ja més cases en aquell indret i que, de fer-ne més, s’aconseguiria arruïnar aquell paradís, que tots desitgen. Possiblement molts dels que es queixen són propietaris de xalets, que veuen amenaçat el seu modus de vida, el paratge on habiten i moltes altres coses. Poden ser part interessada, però tenen raó i és significatiu que siguen els primers en botar. Si volem tindre turisme, turisme de qualitat, el pitjor que podem fer és abusar més i més del territori i embotir més i més construccions en un medi ambient meravellós, però limitat i fràgil. Aquest estiu han aparegut als diaris notícies sobre els col·lapses de vehicles en els accessos a les platges més apreciades de Xàbia. Embussos de vaixells per ocupar llocs i poder moure’s en les cales millors. És allò de la gallina dels ous d’or, que si la matem ho perdem tot. O la avarícia que rompe el saco. Alguns encara no s’han enterat, però és el futur que ens espera en els indrets més turístics, més saturats i on es pretén encara una ració més de la mateixa medicina fins que el caldo ens surta per les orelles. No pot ser.

Quin futur estem deixant als qui vindran darrere nostre? Volem convertir els ja amenaçats i mutilats paradisos naturals que ens queden en un paisatge de formigó i asfalt? Insistir en eixa via és arruïnar-nos el futur, és el penúltim episodi de la irracionalitat i la irresponsabilitat i el camí segur per caure pel barranc de la insostenibilitat.

I quan parlem de llocs de treball, hem de comparar els que diuen que generen aquests projectes urbanístics i els que es podrien generar amb una inversió semblant, o fins i tot amb la meitat dels diners, en sectors alternatius sense greus impactes ambientals. I hem de tindre en compte que els llocs de treball en construcció són dels que empren una mà d’obra menys qualificada i precària, i obviament limitada al període de construcció, que no podrà ser infinit. Per unitat d’inversió el sector de la construcció és dels que menys tecnologies incorpora, que menys contribueix a la I + D + i. En qualsevol cas no és cap d’eixos sectors punters de futur que seran claus per la modernització i competivitat de la nostra economia i que incremente la seua eficiència no el dia de demà, sinó avui mateix, que tanta falta ens fa.

Hem de parlar de beneficis i de per a qui són. Uns pocs s’emportaran els troços més grans del pastís basat en l’especulació. Molts altres rebran només les molletes. Per a la immensa majoria no hi haurà beneficis, sinó factures per pagar. Quedaran els rebuts de l’aigua que s’encareix, de la seguretat, dels transports, del tractament dels fems, de la depuració,... tots els ciutadans pagarem les factures més elevades resultat de l’escassetat dels recursos bàsics i de la seua degradació o contaminació. Això és un bon negoci per la societat, per al municipi, o només per als més espavilats?

En el cas de Puerto Mediterraneo, molta gent ja ha començat a fer càlculs i els possibles beneficis no estan ni la meitat de clars que els més que segurs perjudicis. És d’interés públic fomentar i espentar un negoci tan limitat amb un cost tan generalitzat?

En Cullera sembla que tots estan encantats amb el Manhatan, però convindria que aclarirem quin és el motiu que hi ha al darrere de l’amplia acceptació municipal al projecte: és la por o és la mentida d’un fals progrés de formigó. Son coses ben diferents.

Es pot entendre que molta gent tinga por a que un suposat lucro cesante dels qui van comprar terres o van participar en el projecte es convertesquen en demandes contra l’ajuntament, cosa que caldria analitzar molt bé, fins quin punt és raonable o no.

Però el que no es pot entendre de cap manera és que polítics dels mateixos grups que a nivell autonòmic estan lluitant per posar fi, del tot, a eixa època de corrupció i desgavell urbanístic, assumesquen ara, a nivell del seu municipi, el discurs podrit del PP de que el formigó ens portarà riquesa, benestar, progrés,...

Per favor, quantes vegades necessitem entropessar contra el mateix tros de formigó per adonar-nos-en de que això no és progrés, ni desenvolupament, ni qualitat de vida i que anem a perdre més fragments valuosos del nostre patrimoni, del nostre futur, a canvi de que uns pocs es facen un poc més rics. És eixe el futur que reservem pels nostres fills?

¿Els direm que hem canviat les terres i els paisatges més valuosos que heretarem dels nostres avantpassats per blocs de formigó, per a que acaben saturant tot el nostre entorn i malbaratant els nostres recursos naturals? Un entorn i uns recursos que no tenen substitució i que tenen un valor que multiplica per molt els suposats beneficis d’aquests somnis d’especulació d’una febril nit d’estiu.

*Carles Arnal. Doctor en Biologia i expert en sostenibilitat