La història de Deborah, que refà la seva vida després d’anys de maltractament: “No odiaré tota la vida”

Parlar amb na Deborah és escoltar una veu que no es romp, tot i que per dins encara tremoli. Els seus ulls conserven la petjada del que ha viscut: dolor, por, cansament. Però també hi ha alguna cosa més, una serenor treballada a pols, una dignitat que no s’aprèn als llibres. Deborah concedeix aquesta entrevista a elDiario.es setmanes després d’haver parlat davant de joves a Andratx en una jornada sobre feminisme i relacions interpersonals. Allà va relatar, sense endolcir res, l’infern que va travessar durant cinc anys. Ho va fer per les que poden estar vivint una situació similar i per les que ja no ho poden explicar.

Quan es va concedir aquesta entrevista, na Deborah, que fa 25 anys que treballa com a zeladora a la sanitat pública i té dos fills, es trobava de baixa, passant per un moment delicat de salut mental. I és que, malgrat que els fets que narra van ocórrer fa anys, els cops de fuet, les conseqüències, continuaven i continuen presents: físiques, emocionals, psicològiques i econòmiques. “Després de molt de temps i d’aguantar moltes coses, ara surt tot”, resumeix. Per concedir la conversa, na Deborah va demanar consell al seu psiquiatre i va ser ell qui la va animar a parlar per les dones assassinades, per les que no van arribar a explicar la seva història i no van poder sortir d’aquell infern. “No s’ha de callar”, repeteix, tot i que la por encara l’acompanya quan camina sola, entra en un pàrquing o transita per llocs foscos, espais als quals accedeix amb un esprai de pebre a la mà.

De galant a “monstre”

Deborah va conèixer la seva exparella a finals del 2017. Al principi tot va ser intensitat, detalls romàntics, galanteria, viatges, motos, una vida que semblava emocionant i dins dels cànons d’una parella que s’estima i es respecta. Es van casar l’agost de l’any següent i la relació va durar cinc anys.

Tot va començar amb un ritme a mig gas. I és que la violència no va arribar de cop. Primer va ser el control, les preguntes constants, el retret per quedar amb amigues. Després, l’aïllament. Aquí, el primer que va fer la seva exparella va ser apartar-la de la seva família: la va obligar a enviar un burofax a la seva mare dient-li que no volia tenir contacte amb ella. Va estar cinc anys sense veure-la ni comunicar-s’hi. També la va anar allunyant de les seves amistats, excepte algunes dones clau que mai no li van deixar anar la mà: una amiga sanitària que la va sostenir des del principi i li va aconsellar deixar de pagar-li les coses per veure com reaccionava –“Aquí es va tornar encara més monstre”– i una segona que, més endavant, va netejar el seu nom en el món de les motos després d’explicar el malson viscut (va explicar la realitat del cas per si existia la possibilitat que l’agressor mentís o expos+as una versió falsa del que havia passat).

“No era un monstre, era un ‘malalt’ [no es refereix a una malaltia mental, sinó a algú dolent, masclista i maltractador]”, corregeix sobre algú que, si no aconsegueix canviar, “repetirà el mateix patró”, alhora que insisteix en la necessitat de formar sobretot les generacions més joves en com cuidar i respectar la persona que tens al davant.

El primer que va fer la seva exparella va ser apartar-la de la seva família: la va obligar a enviar un burofax a la seva mare dient-li que no volia tenir contacte amb ella. Va estar cinc anys sense veure-la ni comunicar-s’hi

La violència va ser múltiple i constant. Física, psicològica, econòmica i sexual. Ell la manipulava amb frases aparentment simples però devastadores: “Si m’estimes, faràs això per mi”; “si no em pagues les despeses, és que no m’estimes”. Sota aquest xantatge emocional, na Deborah va acceptar pagar préstecs que no eren seus, com el d’una moto d’alta gamma que durant anys va continuar costejant, així com deutes sobre béns que no va arribar a gaudir mai. “El cop que més fa mal és el que no es veu”, diu quan parla d’aquesta violència silenciosa que va entrant a poc a poc a la teva vida fins que aconsegueix anul·lar-te.

Maltractament de tota mena

La violència sexual també va formar part de la relació. Pressions constants, pràctiques que li feien molt de mal, frases com “mira el sostre i aguanta, que per això ets la meva dona”. O sentències humiliants: “Això t’ho mereixes perquè no ets una bona mestressa de casa”, “amb aquest cos qui et voldrà” o “ningú t’estimarà més que jo”. Un dia va arribar a l’aniversari d’una amiga amb el rostre totalment desencaixat. Minuts abans, ell l’havia estampada contra un armari i li havia dit que aniria a buscar una altra dona “que li donàs el que ella no li volia donar”. El maltractador, com un camaleó, jugava les seves cartes i aquesta violència s’anava intercalant amb la part dolça, amb comportaments “normals” o amorosos i fins i tot amb exemplaritat en espais públics o quan quedaven amb amics o familiars. Una moneda que, a l’ombra, mostrava la seva pitjor cara.

La dona va patir pressions constants, pràctiques que li feien molt de mal, frases com 'mira el sostre i aguanta, que per això ets la meva dona'. O sentències humiliants: 'Això t’ho mereixes perquè no ets una bona mestressa de casa', 'amb aquest cos qui et voldrà' o 'ningú t’estimarà més que jo'

A la recerca d'ajuda

Va ser durant la pandèmia quan tot es va agreujar. Mentre ella treballava sense descans en un dels hospitals de referència de les Balears, ell aprofitava per humiliar un dels fills de la sanitària, burlant-se’n amb frases cruels. Tot això després de fer-se passar per bona persona dient que es quedava a viure amb ella i amb el seu fill “per protegir-los”.

Les conseqüències van colpejar de ple els fills. El gran, que vivia amb na Deborah abans que arribàs l’agressor, es va veure obligat a marxar de casa i anar a viure amb el seu pare biològic pel clima de violència generat per aquell home. Un altre dels fills, el petit, que es va quedar a viure amb ella per protegir-la de l’abusador, va arribar a tal nivell de desesperació que, en ple hivern, sortia a passejar el ca expressament sense abric i s’atracava a les immediacions d’una comissaria esperant que algun agent li preguntàs què hi feia. Ningú no ho va fer. El dolor va continuar avançant en silenci. El maltractador va arribar fins i tot a tirar-li el pipí del ca a la cara al jove.

Na Deborah reconeix que va arribar a desenvolupar un autèntic síndrome d’Estocolm. Quan va acudir a l’Institut Balear de Salut Mental de la Infància i l’Adolescència (IBSMIA), on va arribar després d’un fet molt greu en l’àmbit domèstic, una treballadora social li va dir que ella era una víctima, tot i que na Deborah no va ser capaç de reconèixer-s’hi. De fet, mai no va arribar a denunciar; no perquè no tengués motius, sinó per por de represàlies encara pitjors. Per això insisteix tant a explicar que trucar al 016 no deixa rastre al registre de trucades. “Això és una fita real”, diu, pensant en les dones que viuen aterrides davant la possibilitat que el seu agressor descobreixi que han demanat ajuda.

Quan va decidir separar-se, el 2022, cinc anys després d’haver conegut el maltractador, la realitat va ser brutal. Al compte bancari hi tenia cinquanta euros; la nevera, buida, i els nins, destrossats. Aquell dia va enviar els fills a dinar a casa de la seva mare i va començar a fer totes les guàrdies possibles per recompondre’s econòmicament, fent feina sense descans. De dilluns a divendres treballava en un centre de salut i els caps de setmana es va veure obligada a treballar en un altre per poder subsistir i recuperar-se del cop. “El valor humà d’algunes professionals i el contacte amb els nins em van salvar. Em van donar molt”, recorda, mentre relata com l’estrès acumulat va passar factura: problemes de tiroide, depressió i seqüeles físiques greus derivades d’anys de dolor i pràctiques sexuals abusives. “Què t’han fet?”, li van preguntar els metges, espantats.

Quan va decidir separar-se, el 2022, cinc anys després d’haver conegut el maltractador, la realitat va ser brutal. Al compte bancari hi tenia cinquanta euros; la nevera, buida, i els nins, destrossats

De víctima a supervivent i de supervivent a transformadora

Ara, na Deborah forma part de Venus sense Cànon, un grup de dones supervivents de violència de gènere nascut el 2018 després d’un taller d’art impulsat per la Fundació IRES i el Casal Solleric. “Allà entenem que el dolor compartit pesa menys i que juntes som més fortes”, expliquen des del col·lectiu. Són dones que, després d’acabar les seves teràpies, decideixen no separar-se. Continuen acompanyant-se, sostenint-se, creant i transformant el dolor en paraula i acció.

Des de la Fundació IRES destaquen que espais com aquest permeten “passar del silenci imposat a la reconstrucció personal i col·lectiva”. El lema del grup és clar: ‘De víctima a supervivent i de supervivent a transformadora’. Així, na Deborah alerta especialment sobre la revictimització: “M’ha passat, ho assumesc, ho dic i intent treure’n alguna cosa positiva per canviar el món amb el meu testimoni”.

Treballar a l’hospital la va salvar. I afegeix que té la sort de desenvolupar la seva feina en un entorn on se sent protegida, estimada i recolzada en tot moment, una cosa per a ella “meravellosa i salvadora”. En aquest sentit, agraeix el suport d’UGT, sindicat al qual pertany i que no li va deixar anar la mà. “Crec en els sindicats, fan una feina meravellosa”, afirma. Gràcies a aquest suport institucional –al qual ella va accedir com a afiliada, però que està disponible per a qualsevol víctima acreditada–, va poder accedir a mesures de protecció laboral per evitar que el seu agressor la pogués seguir. Va aconseguir la primera Comissió de Serveis –trasllat de lloc de treball– concedida per violència de gènere, passant de treballar en un centre de salut a un hospital.

En alguns moments de la seva vida, fora de la seva tasca professional –ja que com a zeladora no té aquesta funció–, na Deborah ha pogut ajudar altres dones en situacions molt vulnerables. No des d’un rol sanitari específic, sinó des de l’escolta i la qualitat humana. En algun cas, compartir la seva experiència ha servit perquè altres s’obrissin. Denuncia que encara hi ha entorns on no sempre es creu les dones més estigmatitzades i reconeix que, tot i que la sanitat pública compta amb grans professionals, falten temps i recursos per abordar una violència que necessita profunditat i escolta.

El perdó com a superació

Na Deborah, que encara avui continua pagant aquell casament motero celebrat a tot luxe, ha perdonat per superar, tot i que no oblida. És creient. Va a missa cada diumenge perquè li dóna pau. “No s’ha d’odiar tota la vida”, diu. Perdona per poder avançar, sense justificar mai el que va viure. Ha refet la seva vida amb una nova parella, “un àngel sense ales” que va ser present durant aquesta entrevista. Deborah i ell es van fer parella de fet i aquell dia, emmarcat per sempre, ella es va vestir de lila, el mateix color del cor que es va tatuar en acabar la seva teràpia.

A Andratx, després de compartir la seva experiència a la xerrada organitzada des de l’àrea de sensibilització i prevenció de les violències masclistes de la Fundació IRES, encarregada des dels serveis socials del municipi i on van participar uns 300 joves, diverses nines se li van acostar per abraçar-la. Quan va arribar al cotxe, va rompre a plorar. Aquelles paraules van obrir altres històries, d’al·lots i al·lotes que van començar a explicar violències viscudes a casa seva. “Van intentar destruir-nos, però no van poder”, diu amb un puny tancat que destil·la força i valentia.

Amb tot, na Deborah, profundament agraïda a la direcció d’infermeria de l’hospital on fa feina, compta ara amb una mare que s’ha convertit en la seva millor amiga, i no es cansa de repetir el missatge: de la violència de gènere se’n surt, però cal demanar ajuda. I acaba animant altres dones que estiguin passant per una situació semblant a la seva a parlar. Pot ser aquest sigui un primer pas.