La mobilització del 15-O un any després

El 15 d'octubre de 2011 havia passat mig any de la manifestació i de les posteriors acampades del 15 de maig, i per aquella data s'havia convocat una jornada de mobilització internacional que va ser seguida a diferents parts del planeta. Les experiències viscudes a diferents llocs com Tunísia, Egipte, Islàndia, Espanya, o els Estats Units, on la població havia sortit al carrer per fer sentir la seva veu i provar d'aconseguir un canvi d'arrel animava aquesta convocatòria. La manifestació de Barcelona es proposava amb la consigna “De la indignació a l’acció”, i es buscava fer actes de contestació que anessin més enllà de la marxa habitual. Tres eren les opcions possibles que es van preparar associades als tres dels àmbits que generaven, i generen, més preocupació: educació, sanitat i habitatge. Les persones que van optar per l’acció d’habitatge van abandonar l’Arc de Triomf, punt final de la manifestació, per dirigir-se a Nou Barris, al carrer Almagro, a l'Edifici15-O. Allà, un immoble de pisos no venuts des de la seva construcció ja feia anys havia estat ocupat amb l’objectiu de facilitar habitatges a deu famílies que havien perdut les seves per no poder pagar les despeses que els suposen. La mateixa nit del dissabte van arribar els primers habitants i es van començar a condicionar els pisos. L’acció organitzada per diferents col.lectius, entre ells l’associació 500×20 del barri, havia estat un èxit.

“Els ocupes són els que no volen pagar”. Amb aquestes paraules un dels nous inquilins de l’edifici semblava intentar distanciar-se de la presentació que els mitjans estaven fent d’ells. Aquesta persona insistia en que ella estava disposada a pagar per un pis, però el preu havia de ser accessible. L’ocupació està tan mal vista en amplis sectors de la nostra societat que fins i tot una persona que pot accedir a un nou pis gràcies a les organitzacions i col.lectius que han optat per aquest tipus d’actuació, per ocupar-los, no reconeixia la seva importància i se'n volia desmarcar. La seva reacció no és un fet aïllat. Després de la vaga general del 29 de setembre de 2010, en una entrevista radiofònica a Radio L’Hospitalet, em preguntaven per antisistemes, okupes i radicals. Un reportatge recollia les respostes de diferents persones abordades al carrer per un reporter de l’emissora i preguntades sobre “els okupes”. Les intervencions van ser coincidents, no era admissible que unes persones poguessin venir i quedar-se amb la teva casa. “Tants anys pagant la hipoteca perquè me’n vagi de vacances i em quedi sense casa”. Resulta difícil pensar com s’haurà construït aquesta imatge de les persones que opten per l’ocupació. Però és trist escoltar a persones humils, que segurament han tingut, o tenen, dificultats per disposar d’un habitatge, amb tanta preocupació per un temor que podríem acordar totalment infundat si coneixem les maneres de fer de les persones que podem vincular amb el moviment ocupa, el seu pensament i les seves reivindicacions.

L'ocupació va ser un mecanisme de lluita i mobilització molt utilitzat durant els anys finals del franquisme i del procés transicional. A Nou Barris mateix es va viure en el cas d'aconseguir habitatges i serveis. Un exemple rellevant el trobem a l’Ateneu Popular de Nou Barris. L’ocupació d’aquests espais, Edifici15-O inclòs, suposa, més enllà de la mostra de descontent, una construcció d’alternatives. De manera autònoma es prova de canviar les coses. Es fa per resoldre problemes de la societat, s’ajuda a aquelles persones que ho necessiten i es denuncien injustícies. L'Edifici15-O va despertar moltes expectatives, va fer veure que nous escenaris podien ser possibles. Un any després la realitat de l'edifici i de les persones i famílies que hi viuen ha perdut l'element èpic que el va veure néixer. Els grans projectes que es podien imaginar fa un any no han arribat; les persones que hi viuen continuen tenint dificultats, d'ingressos, per exemple. Però continua sent un espai de gran importància perquè compleix amb allò pel que han de servir les cases, ofereix una llar a persones que abans l'havien perdut. I continua sent un espai de referència per a diferents col.lectius que treballen per trobar respostes als reptes que tenim com a societat.

Després de l'aparició l'Edifici15-O, del que l'alcalde Trias en els dies següents va dir que no seria desallotjat per la funció social que tenia, algunes persones ens preguntaven si l'ocupació podria guanyar legitimitat en els amplis espais on encara no la té. El debat entre la legalitat i legitimitat en aquests darrers mesos no només s'ha mantingut, ha anat a més. Avui bona part de la contestació passa per la desobediència. Una desobediència que si és pacífica, noviolenta, té un alt nivell d'acceptació en el debat públic. L'Edifici15-O un any després continua sent la llar de les persones i famílies que hi van arribar a l'espera d'un judici per aclarir la propietat de l'edifici i de cadascun dels pisos. La iniciativa s'ha repetit en altres blocs a Sabadell, Terrassa o Rubí per part de col.lectius locals de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca amb la idea d'oferir un rescat ciutadà a les persones que no poden disposar d'un pis on viure. I l'ocupació, ja no d'edificis sencers, sinó de pisos aïllats ha estat molt present entre els mecanismes de resposta a la vulneració del dret a l'habitatge que tantes persones estan patint. Es busca que pisos desocupats, en molt casos propietat de l'administració, ofereixin solucions a situacions que les fan imprescindibles.

Arribem al 15 d'octubre de 2012 després d'un 13-O en el que vam tornar a viure una convocatòria de mobilització global, en aquest cas contra el deute que es considera il.legítim que va associat a polítiques d'austeritat i de desaparició de drets socials assolits. Hi arribem segurament en el pitjor dels moments d'aquests anys pel que fa a l'afectació de les condicions de vida i treball d'una part molt important de la població. Però també quan la voluntat de fer-hi front sembla estar més present i es planteja provant de seguir les opcions més concretes: ja sigui la desobediència per evitar un desnonament, manifestant-se en contra del deute i l'austeritat, en defensa de la universitat pública o per la independència. Hi arribem quan s'iniciarà una campanya electoral plena de debat polític i mobilització al carrer. Quan, també des del 13o, sabem que es presentarà un formació política, la CUP, que ha despertat expectatives entre sectors que han protagonitzat les mobilitzacions socials des del 15 de maig de 2011 fins avui. Una proposta que és vista com a clarament independentista, però que ha rebut el suport de determinats sectors que no ho són perquè també la poden veure com una nova manera de fer política que tant s'ha demanat. Es pot pensar, també, en que la seva aportació contribueixi a un debat públic que vagi molt més enllà del sobiranisme per entrar a fons en la realitat social que estem vivint, origen i causes. També arribem al 15 d'octubre de 2012 amb un augment clar de les posicions que entenen la participació en democràcia com a molt més que les eleccions. I de les persones que protagonitzen mobilitzacions i consideren que allò important estarà abans i després del 25 de novembre, abans i després de cada data de votació. Un parell de dies abans de les Eleccions Generals de 2011, la nit que acaba la campanya electoral, al barri de Sants, després d'una manifestació s'ocupava un altre edifici de pisos per estrenar des de feia anys. La motivació era la mateixa que en cas de l'Edifici15o. L'experiència de l'Habitatge18n va durar pocs dies. Però es una mostra més de la feina política quotidiana per buscar respostes, promoure una participació directa i provar de transformar la societat a partir d'un debat obert sobre les necessitats que es considera imprescindible de satisfer.