La Coca-Cola, amb gust de cava

Tomás Gómez, president del Partit Socialista de Madrid (PSM), ha declarat recentment que defensar la planta embotelladora de Fuenlabrada “és defensar la unitat d’Espanya”. I un altre líder socialista madrileny, Rafael Simancas, ha tuitejat que ell i els seus companys faran boicot a la marca nord-americana i deixaran de consumir-la. No pels treballadors que aniran al carrer, sinó perquè seran madrilenys, o potser perquè no seran catalans. Segons Tomás Gómez, la Comunitat de Madrid hauria d’investigar les relacions “fosques i opaques” entre Convergència i la família Daurella, màxima accionista de Coca-Cola Iberian Partners. Ho va dir després de reunir-se amb representants sindicals, els quals, sense arribar a l’extrem de situar la seva fàbrica a l’alçada de l’Alcázar de Toledo, sí que porten setmanes explicant que la decisió de la firma respon molt més a raons polítiques que empresarials.

Els estirabots de Gómez i Simancas són només els primers dels molts que poden arribar a mesura que avanci el conflicte laboral a la Coca-Cola ibèrica. El terreny està adobat. La presidenta de Coca-Cola Iberian Partners és Sol Daurella, la qual no només és sospitosa per origen i condició (catalana i rica hereva), sinó que a més està casada amb Carles Vilarrubí, avui vicepresident del Barça i persona molt pròxima, des dels anys setanta, al clan Pujol. El full de serveis de Vilarrubí al pujolisme és tan llarg i prolífic (de ser de xòfer de Pujol en la primera campanya electoral d’unes autonòmiques a seure al consell d’administració de Telefónica arran del Pacte del Majestic) que qualsevol teoria conspiranoica sobre l’eventual connexió entre la firma de begudes i l’onada separatista trobarà camp per córrer. I, per acabar-ho d’adobar, Sol Daurella és des del 2011 presidenta del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) per obra i gràcia d’Artur Mas.

Coca-Cola Iberian Partners va néixer ara fa un any, el febrer de 2013, fruit de la fusió de les set empreses amb llicència de la multinacional d’Atlanta per a la fabricació i distribució dels seus productes a Espanya i Portugal (Casbega, Cobega, Colebega, Rendelsur, Begano, Norbega y Asturbega). En conjunt, sumaven onze fàbriques a tot l’Estat, que la companyia va anunciar en un comunicat emès el passat 22 de gener que reduiria a set “a fi de guanyar eficiència i competitivitat i d’evitar duplicitats”. Resultat: 1.250 empleats afectats per un ERO de reestructuració, dels quals 350 seran prejubilacions i al voltant de mig miler tindran l’opció a recol·locar-se a la resta de factories del grup. Les quatre plantes sacrificades estan situades a Alacant, Colloto (Astúries), Palma de Mallorca i Fuenlabrada (Madrid). La resta, que quedaran intactes o fins i tot es potenciaran, es troben a Corunya, Bilbao, Màlaga, Tenerife, Sevilla, València i Barcelona. Amb tot, Madrid conserva la seu social i alguns departaments, com els serveis jurídics, comunicació, atenció al client, etc. Però això és voler saber massa. El titular ràpid, el flash, és que tanca la fàbrica de Madrid i es manté la de Barcelona. Que guanya Catalunya, vaja. La resta no compta. I si això s’hi suma que la màxima accionista és una família catalana propera a l’entorn convergent la conclusió cau pel seu propi pes.

El més paradoxal és que aquesta interpretació xoca frontalment amb la que es feia fa només uns mesos, quan la recent nascuda Coca-Cola Iberian Partners va optar per fixar la seva seu social a Madrid i no a Barcelona. Al cap i a la fi, de totes les “begas”, la catalana Cobega era de llarg la que tenia el volum de negoci més elevat i bé podia haver mantingut el domicili social a Catalunya. Però no ho va fer. “Coca-Cola abandona Cataluña ante los aires separatistas”, titulava el diari digital La Voz Libre. “Coca-Cola elige Madrid y no Cataluña”, deia La Razón. “Coca-Cola se independiza de Cataluña” ironitzava Intereconomía. La tesi d’aquestes i moltes altres informacions aparegudes entre octubre de 2012 (quan es va començar a parlar de la possibilitat) i de 2013 (quan es va confirmar) era que la multinacional d’Atlanta, farta del xantatge separatista, havia decidit situar la seva seu en un territori segur, i que aquest camí ben aviat el seguirien altres grans empreses, com havia anticipat José Manuel Lara, l’amo de Planeta. Tot i que amb menys intensitat, també des de Catalunya algun articulista arrauxat va donar credibilitat a aquesta altra teoria conspiranoica i va titllar d’alta traïció el moviment de Cobega. Novament, la hipòtesi casava bé amb els prejudicis de cada trinxera.

Potser ara l’explicació és que es va optar per Madrid amb vistes al que passaria quan l’espurna de la vida encengués la bomba de Fuenlabrada. Necessitava avançar-se i buscar arguments per, arribat el moment, no semblar massa quadribarrada. No fos cas que la Coca-Cola acabi estigmatitzada com el cava i els espanyols es llencin en tromba a beure Pepsi. Això sí que ho permet entendre tot, i no l’argument, apte només per gent naïve i desinformada, de que, com tot gegant empresarial (amb una facturació estimada de 3.000 milions anuals), el que busca l’embotelladora ibèrica de la Coca-Cola és treure el màxim profit al mínim cost –a Madrid, Barcelona o allà on sigui– i repartir el dividend més elevat possible als seus accionistes. Però per això no serà, què va!