eldiario.es

Menú

Independència i sobiranisme

Article IV de X de 'Carta als amics i amigues d'Espanya: un llenguatge per entendre'ns. Sobre els obstacles ideològics, culturals i lingüístics que dificulten crear escenaris de trobades possibles entre un potencial moviment democràtic a Espanya i un moviment popular català que apareix com a independentista i res més'

- PUBLICIDAD -

Independència i sobiranisme són dos conceptes actualment confusos, ja que s'interpreten en clau vuitcentista, cosa que no correspon al marc econòmic, polític i cultural. Quina independència? Som Estats independents a Europa? Depenem del Banc Central Europeu, del Fons Monetari Internacional i de l'OTAN. Formem part de la Unió Europea, les seves normes s'imposen a la legislació espanyola. Depenem dels organismes reguladors i desreguladors del sistema financer internacional.

Malgrat el centralisme uniformista de gran part de la casta política espanyola i de l'alta burocràcia, inclosa la Judicatura, la gestió de les infraestructures i el control dels principals mitjans de comunicació, els poders locals i autonòmics tenen quotes de poder importants. L'Estat espanyol presumeix de la seva sobirania perquè en gran part no en té. Però certament existeix, té un poder relatiu, capaç de fer mal als territoris sobre els que governa tot i que pesa molt poc en el concert internacional.

Es pot argumentar que l'Estat espanyol, com més fort sigui, millor ens defensarà, a Europa principalment. És un argument a favor de mantenir Catalunya a Espanya. Però actualment la societat catalana no se sent ben defensada per l'Estat espanyol. Un exemple recent n'és l'eix del Mediterrani, que interessa a Catalunya (i al Llevant i a l'Andalusia oriental). És un projecte prioritari europeu però el govern espanyol s'hi resisteix i prioritza un eix central pels Pirineus.

Més recent encara: la connexió del port de Barcelona amb la xarxa ferroviària europea, una qüestió fonamental per al comerç exterior. El govern espanyol va ajornar sine die la inversió compromesa i han estat els xinesos els que han pressionat al govern alemany i al Banc Central europeu amb l'amenaça que si no es resolia ràpidament aquesta operació que se'ls havia garantit reduirien a la meitat les inversions a Europa. Estar protegit (sotmès) per l'Estat espanyol actual, monocèntric, ideologitzat de tradicionalisme ranci i en mans d'una oligarquia política el principal interès de la qual és a reproduir-se i servir els grups econòmics, principalment financers (especulatius), és com dormir amb l'enemic.

La realitat és que ara no som independents, ni ho som junts, ni ho serem per separat. El pes que tindrem en l'escenari europeu no canviarà gaire per a Espanya i si Catalunya forma part de la Unió Europea probablement sortirà més beneficiada que perjudicada. Encara que sigui per no comprometre's massa, en comptes d'utilitzar independència, les fórmules que empra el president de la Generalitat, "un Estat d'Europa" o "estructures d'Estat", relativitzen considerablement la il·lusió vuitcentista d'un Estat "sobirà", i expressen cert realisme.

Hi ha un aspecte criticable de l'independentisme, encara que sigui afegir aigua al vi, però pitjor és generar il·lusions impossibles i frustracions assegurades. El missatge que transmeten nombrosos portaveus independentistes, des d'alguns líders dels partits catalanistes fins a líders del moviment catalanista, especialment de l'Assemblea Nacional Catalana, promotora de les Diades de l'11 de setembre -les grans manfesticiones del 2012 i 2013-, que es resumeix en una frase: la independència és la solució per a tots els problemes acumulats, inclosos els socials i econòmics.

Amb tota la raó, els sindicats de treballadors, els moviments socials reivindicatius i les múltiples plataformes que han emergit com a resposta a la crisi expressen un dret a decidir que va més enllà de l'independentisme o de les estructures d'Estat. Decidir sobre el deute i sobre el control del sector financer, sobre la fiscalitat i sobre els costos socials o ambientals del creixement i la qualitat de vida, sobre la contractació col·lectiva i les reformes laborals; sobre la privatització o la publificació dels serveis bàsics com l'educació o la sanitat, sobre els desnonaments, la política d'habitatge i el control públic del sòl, sobre la Judicatura i els usos i mètodes de les policies, sobre la democràcia participativa i directa i sobre la base de reconèixer el caràcter constructiu del conflicte social i la transparència de les administracions públiques.

No es tracta, almenys des de l'esquerra, de fer de l'independentisme un objectiu únic i absolut. És una alternativa possible, no l'única, i només val si va lligada a una transformació dels models polítics de govern ara vigents i a la ruptura amb les polítiques econòmico-socials pròpies del neoliberalisme.

El sobiranisme, un altre concepte que genera confusió intel·lectual i conflicte polític. És un concepte vinculat a la formació dels Estats monàrquics absolutistes. El sobirà era el Rei. La revolució francesa va atribuir la sobirania al poble per mitjà dels seus representants. Actualment resulta anacrònic. La sobirania s'entén com el "poder suprem". La té el Rei? La tenen les Corts? La té el govern espanyol? En realitat el poder polític està molt repartit, entre organismes internacionals, la Unió Europea, els poders de l'Estat espanyol, les entitats autonòmiques i locals i molts poders de facto. Quan es reclama sobirania a Catalunya en realitat s'expressa reduir les dependències respecte a l'Estat espanyol. Però una Catalunya independent no serà sobirana, dependrà en molt d'Europa i també mantindrà forts llaços amb Espanya.

Per la seva banda, el Govern espanyol i els partits estatalistes proclamen ser dipositaris de la sobirania per oposar-se a les dinàmiques distanciadores catalanes i aprofiten la conjuntura conflictiva per recentralitzar el poder polític espanyol i facilitar potser una deriva repressiva i autoritària. Per a ells el problema és Catalunya, també Euskadi en menor grau. I, el que és pitjor, s'utilitza l'amenaça sobiranista catalana per deixar en la penombra les polítiques socials i econòmiques i per desviar el malestar contra "el separatisme", com no fa gaire es feia amb el "terrorisme" basc.

L'objectiu no només és sotmetre Catalunya, és també i més important jugular les resistències socials populars a tot Espanya. El comportament d'un règim polític decadent és el de agonitzar provocant conflictes i aplicant repressions de tota mena. L'ús del concepte de sobiranisme a Catalunya ens sembla ingenu i prepotent. Però per part de l'oligarquia política espanyola és perillós i pervers.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha