eldiario.es

Menú

ANÀLISI

Deu qüestions urgents i tres reptes sobre els quals les esquerres haurien d’expressar la seua posició

Tot cercant un relat clar i realista per a les eleccions generals del 20 de desembre.

- PUBLICIDAD -
Papeletas preparadas para una votación en las elecciones generales.

Paperetes preparades per a una votació en les eleccions generals.

Quan es convoquen eleccions generals és el temps de les promeses i de les propostes. Promeses i propostes concretes. Sense confusions. També és el temps en què un espera que se’ns tracte amb serietat i amb respecte. Com a majors d’edat. Sense escamotejar, posposar, eludir, ocultar o silenciar qüestions molt rellevants. Davant del programa neoliberal ben establit per les dretes, m’agradaria que les esquerres situaren en el centre dels debats qüestions entenc que centrals per a milions de conciutadans i que transcendeixen, d’una banda, les noves tendències marcades per la festivalització, la banalització o l’ espectacularització de la política o la insistència en significants buits, i de l’altra la confusió tan reiterada, no sé si interessada, entre el que correspon fer a les Corts Generals i al Govern central, que és el que ara es dirimeix, i allò que no és de la seua incumbència. En tot cas, en aquests temps on allò efímer i allò superficial també s’endinsa en el territori de la política, som molts els que des de la família de les esquerres agrairíem un punt d’assossec, profunditat, serietat i claredat. També, si no fóra demanar molt, un relat clar i realista alternatiu al proposat per les dretes amb voluntat de transcendir el cicle polític i en el context europeu actual. Perquè estem en un context que impedeix elaborar programes per a un Estat, més encara si és un Estat “rescatat” i en les nostres campanyes s’oblida, es voreja o s’ignora, no sé què és pitjor.

Què tenim pendent? Què hem aprés d’aquests anys? Què no podem silenciar? Quines causes i quines solucions hem de ser capaços de trobar com a comunitat política a les causes profundes que provoquen malestar, inseguretat, incertesa i irritació? De qui no podem oblidar-nos? De què no ens podem oblidar? Ací se n’avancen només algunes sobre les quals m’agradaria que els candidats de les esquerres situaren en el centre dels debats i expressaren el seu punt de vista i quines iniciatives adoptarien siga des d’un futur govern siga des dels bancs de l’oposició.

De qui no ens podem oblidar?

1/ De les persones a qui les polítiques de retallada de la despesa social han deixat a la intempèrie. Dels desocupats que ja no perceben cap prestació. Més enllà de la utilització manipulada i falsejada de les estadístiques. Dels que intenten viure amb ajuda social o amb un salari mínim interprofessional a Espanya de 648,40 el 2015. Dels tres milions de treballadors (el 30%) no arriben a 1.000 euros per mes i el 15% de les dones que treballen i cobren menys de 700 euros per mes.

De les persones que pateixen pobresa energètica, exclusió sanitària, pobresa alimentària o violència de gènere… De l’augment de les desigualtats i de les fractures socials. De milions de vides precàries. I molt especialment de la pobresa infantil, perquè ací esdevenen cròniques les bretxes que ja no es poden estanyar.

Coneixem bé les dades. Diu el recent Informe FOESSA que uns 11,7 milions de persones (3,8 milions de llars) estan afectats per distints processos d’exclusió social; és a dir, 4,4 milions més que el 2007. D’elles, 5 milions estan en situació d’exclusió severa, en un milió i mig de llars. L’exclusió social té cada vegada un perfil més rejovenit. De manera que entre els menors de 18 anys, la suma d’exclusió severa i moderada dóna un percentatge del 37,3%, i entre els de 18 a 29 anys és del 31,3%. La qüestió és quines mesures concretes pensen impulsar des del Govern i des de les Corts Generals?

2/ Dels que encara continuen desapareguts i de les seues famílies. Els poders públics tenen l’obligació històrica de reparar les ferides que continuen obertes dels milers de famílies que el 2015 segueixen sense poder soterrar els seus morts que continuen per ací en cunetes i en fosses comunes. Sense que les seues famílies puguen soterrar-los, plorar-los, visitar-los i recordar-los com cal. Ha transcorregut el temps necessari per a poder recuperar tota la història i totes les històries. No és casualitat que ara a Espanya s’assistisca a l’eclosió de la historiografia, a la constitució de fòrums de la memòria i a la commemoració de desenes d’actes que volen parlar dels nostres “oblidats”, com diria Hilda Sabato. Més de mig segle ja és prou distància per a aproximar-nos a l’estudi i al (re)coneixement del trauma col·lectiu que van suposar la Guerra Civil i la repressió franquista. És el moment per a deixar arrere, sense pretendre ajustar comptes amb el passat, trencar els seus “silencis obligats” en paraules de Luisa Passerini. De poder contar i conéixer totes les històries invisibles, ocultes, silenciades, reprimides, suprimides, desterrades, soterrades en els marges de les carreteres. Aqueixa és ara la nostra obligació moral col·lectiva i el nostre compromís democràtic: recordar totes les persones decents a qui la història d’Espanya de la segona meitat del segle xx a penes va permetre viure en els seus marges. Recordar perquè deixen d’estar en els marges dels llibres d’història, en els marges de la memòria col·lectiva. Quines mesures concretes adoptaran per afrontar aquesta responsabilitat col·lectiva?

3/ Dels més de 160.000 refugiats sobre els quals discutim la manera de repartir-los en “quotes” i dels més de 700.000 ciutadans sirians, iraquians, afganesos, eritreus, ara vagant, embalbits, a l’altra banda de les tanques de les nostres recrescudes palissades i que criden a les portes d’Europa fugint de l’horror. D’aquells a qui considerem, a Espanya, persones amb menys drets que nosaltres. Immigrants i refugiats amb infradrets propis de situacions predemocràtiques com denuncia Javier de Lucas. D’un conflicte que nosaltres provoquem, com denunciava fa poc Manuel Castells, mentre nosaltres continuem sense acord. Quines mesures concretes d’asil tenen previstes? Quina posició defensaran, si és el cas, en l’àmbit comunitari? Es comprometen al desplegament la Llei d’asil del 2009 que encara continua inèdita? Quines mesures concretes tenen pensades en relació amb els CIE? 

4/ De les dones que ja no ens poden acompanyar, dels seus fills i filles i de les seues famílies perquè van ser assassinades amb violència per les seues parelles o exparelles. 41 des que va començar l’any. Més de 800 des del 2003 Quines mesures concretes, legislatives o de govern, tenen previstes per a buscar solucions eficaces que eradiquen la violència masclista?

De què no ens podem oblidar?

5/ De la desigualtat social, que augmenta. Sabem que les causes de la desigualtat són de naturalesa política. “Les arrels d’aquesta debilitat –s’afirma en FOESSA– són diverses, però destaquen, sobretot, els alts nivells de desigualtat salarial en el context comparat i la limitada capacitat redistributiva del sistema d’impostos i de prestacions”. També sabem que la desigualtat de gènere no es redueix en cap de les seues dimensions: bretxa d’atencions, bretxa de salaris i bretxa de pensions Quines iniciatives concretes, tant ací com a Brussel·les, s’impulsaran per a invertir aquestes tendències tan acusades a Espanya?

6/ De la corrupció política i pública, que és sistèmica. De com no s’ha volgut atacar d’arrel la corrupció. Sabem que on nia la corrupció la democràcia no és possible. Sabem també que és una patologia que ens acompanya des de sempre. Ja el 1994 Javier Pradera escrivia “…a vegades es té la impressió que vivim una democràcia no habitada per demòcrates”. Aquesta sensació és la que jo he tingut moltes vegades aquests anys. D’una altra banda, coneixem bé com els grans partits han polititzat els instruments de regulació i control, han ocupat tots els espais, les institucions i es resisteixen a abandonar-los. Han sostret a l’obligada transparència i divisió de poders espais fonamentals per a la democràcia (Tribunal de Comptes, Poder Judicial, Tribunal Constitucional, Comissió Nacional del Mercat de Valors) Què tenen previst concretament respecte d’això?

7/ De derogar algunes lleis profundament injustes que redueixen espais i limiten drets democràtics. De la reforma laboral d’aquesta legislatura. De com està el sistema de contractació i d’acomiadament. Que cal desplegar la Llei de dependència. De la reforma en el sistema d’atenció sanitària a immigrants. De la Llei mordassa (eufemísticament anomenada Llei de seguretat ciutadana) i la retallada de llibertats que ha suposat. En aquest apartat hi ha més compromisos concrets en distints programes electorals.

8/ Que els comptes públics també es poden equilibrar incrementant els ingressos i no sols retallant despesa pública social. Els que vinguen haurien d’ocupar-se més de la majoria de les persones i no tant de com els va a les elits. Les dades més recents evidencien que la despesa en educació i en sanitat del 2013 ha retrocedit a nivells semblants als de l’any 2007. A això cal sumar les retallades en serveis socials, en justícia, en cultura… Mentrestant, les grans empreses van tributar el 2014 un 7 per cent en compte del 30. Des que es va iniciar la recessió, diuen alguns informes recents, Espanya ha deixat d’ingressar almenys 20.000 milions euros. Denuncia Oxfam que en plena crisi econòmica, les 35 empreses més grans que cotitzen a la borsa (Ibex 35) “van incrementar un 44% el seu nombre de filials en paradisos fiscals”, i arriben actualment a 810. De la seua banda, timetric sosté que al final del 2014, els HNW espanyols tenien un 39,5% de la seua riquesa fora del país, un percentatge significativament superior a la mitjana del món, que és de 20% a 30%. El mateix Ministeri d’Hisenda informa que, dels 19 milions de contribuents a Espanya només, 4.628 se situen en el tram superior a 600.000 euros.

Alhora el mateix govern que no feia res respecte d’això assumia amb Brussel·les retallades en despesa pública social fins al 2017 en quasi 6 punts del PIB des del 2011. I encara cal retallar-ne 9.000 l’any que ve si ens atenim als compromisos adquirits al seu dia pel Govern espanyol en el Programa d’estabilitat del Regne d’Espanya acordat amb Brussel·les Quines mesures concretes, més enllà de declaracions retòriques, impulsaran per incrementar els ingressos en el context europeu i en un sistema financer obert que no es pot embridar des de l’escala estatal? Patrimoni? Grans fortunes? IRPF? Què tenen pensat per a cobrir els buits legals que aprofiten els plutòcrates? Com pensen gestionar aquest escenari fiscal regressiu i “austeritari” de retallades imposat per l’agenda neoliberal comunitària? 

Alhora el mateix govern que no feia res respecte d’això assumia amb Brussel·les retallades en despesa pública social fins al 2017 en quasi 6 punts del PIB des del 2011. I encara cal retallar-ne 9.000 l’any que ve si ens atenim als compromisos adquirits al seu dia pel Govern espanyol en el Programa d’estabilitat del Regne d’Espanya acordat amb Brussel·les Quines mesures concretes, més enllà de declaracions retòriques, impulsaran per incrementar els ingressos en el context europeu i en un sistema financer obert que no es pot embridar des de l’escala estatal? Patrimoni? Grans fortunes? IRPF? Què tenen pensat per a cobrir els buits legals que aprofiten els plutòcrates? Com pensen gestionar aquest escenari fiscal regressiu i “austeritari” de retallades imposat per l’agenda neoliberal comunitària?

9/ Que l’educació necessita atenció política prioritària. Sabem que les grans fractures socials troben en la segregació educativa la seua explicació i arranquen des d’edats molt primerenques. Pobresa i exclusió social correlacionen bé amb abandons prematurs i resultats acadèmics pobres. Aquesta és la fractura social més gran, la més duradora i la més insalvable per a centenars de milers de famílies i joves. Coneixem bé els efectes devastadors de la pujada de les taxes universitàries i del descens de les beques . El preu dels graus en aquests quatre anys ha pujat a Espanya entre un 18 i un 40 per cent. El dels postgraus, en alguns casos el 200 per cent, per exemple a València, però en molts altres llocs per damunt d’un 150 per cent. No ens podem oblidar per tant dels milers de joves que ja no poden accedir a la universitat per raons econòmiques, dels joves expulsats del sistema universitari per la pujada de les taxes i dels que no poden cursar un postgrau. Tampoc dels que aquests anys han hagut d’anar a l’estranger per a poder tenir una faena i un poc de respecte i de salaris dignes.

10/ De l’Estat en què vivim per no persistir en errors i desacords profunds. Mentre no s’entenga que Estat i nació no han de confondre’s no serem capaços de trobar solucions acceptables per a caminar junts. Afirma Mariano Rajoy que “Espanya és una de les nacions més antigues d’Europa” i que “…nosaltres no hem creat aquesta situació”. Cap de les afirmacions és certa.

El nacionalisme espanyol, de dretes i d’esquerres, ja hauria d’haver aprés que Espanya és un Estat plurinacional. Que les nacions existeixen i resisteixen. Que és una qüestió que remet al quadrant de les emocions i que no és una qüestió jurídica sinó política. Han de llegir amb atenció el Juan Linz del 1973 i del 1978. Ja explicava amb claredat meridiana que Estat i nació no han de confondre’s. També els faria bé rellegir el Renan de les acaballes del segle xix per a entendre que les nacions són “un plebiscit quotidià”. Els nacionalismes haurien d’haver aprés a no fer càlcul electoral amb les emocions i els sentiments. Aquell recurs polític interposat pel PP, la sentència del 2010, al meu entendre política, del Tribunal Constitucional, la negativa a no fer una consulta no vinculant després i la barroera posició immobilista posterior, han anat fent créixer un sentiment secessionista (només cal veure l’evolució ben documentada en les enquestes del CIS) han conduït des del 2010 a unes fractures emocionals i socials molt difícils de reconduir que permeteren pensar una situació prèvia de convivència a Catalunya i entre Catalunya i la resta d’Espanya. D’una altra banda, els nacionalistes catalans que han optat per la secessió s’han situat en una posició impossible. No podem oblidar que els que han deixat que es podrisca un conflicte gravíssim amb Catalunya no poden ara pretendre resoldre’l. Si encara és possible, haurà de ser el nou Govern que isca després del 20 de desembre i el nou Govern de la Generalitat els que sàpien canalitzar políticament aquesta situació tan confusa que no beneficia a ningú. Quines iniciatives tenen previst impulsar? Si tingueren la majoria en el nou parlament, facilitarien la realització d’un referèndum a Catalunya? Quines mesures concretes impulsarien, si és el cas, per a avançar en la direcció del reconeixement del fet plurinacional en un Estat compost? Quines mesures concretes de reforma de la Constitució, si és el cas, proposen per a aconseguir acords amb altres actors polítics?

En canvi, excepte per a les qüestions relacionades amb la legislació bàsica i aspectes referits a competències de l’Administració General de l’Estat, ben definides d’altra banda en la Constitució i en els estatuts d’autonomia, sobren moltíssims anuncis i promeses en els programes electorals. A més d’un cert neoliberalisme compassiu, en alguns programes hi ha massa jacobinisme benintencionat fora de lloc. Programes infestats de mesures i compromisos que no tenen sentit. Perquè els candidats i els seus partits saben bé que una gran part d’allò que anuncien en matèria d’educació, salut, dependència, habitatge, serveis socials, família, medi ambient o polítiques per a la ciutat són competència dels parlaments i els governs regionals A quins set sous ve, llavors, aquesta bateria de mesures concretes que no podran desplegar en cap cas? Per què no es concentren en els àmbits, molts i molt importants, que sí que són competència de les Corts Generals i del Govern central? Per exemple, pensen derogar la Llei de bases de règim local? I la Llei de racionalització sostenibilitat de l’administració local per a avançar en la direcció en què ara es mouen altres països del nostre entorn? Quin model alternatiu proposen? Creuen que ha arribat el moment de donar més autonomia política als governs locals? Creuen que les diputacions provincials han de ser suprimides? Per què no han fet atenció a l’impuls d’iniciatives legislatives que permeten encarar la realitat metropolitana com sí que han fet Alemanya, França o Itàlia? Creuen que no és important?

Fins ací, el que és urgent; ara, el que és verdaderament important, plantejat en forma de tres preguntes concretes:

1/ Quins compromisos concrets creuen que ha d’assumir Espanya en relació amb l’amenaça del terrorisme gihadista global? Perquè la indefinició calculada posposant qualsevol anunci fins més enllà de la cita electoral em sembla una falta de respecte intolerable.

2/ Quina posició pensen defensar des del parlament i, si és el cas, des del Govern d’Espanya pel que fa al procés de negociació del Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions? Es tracta d’acords, fa temps impulsats, que es negocien en secret, confeccionats a mesura, per i per a les grans corporacions. Per a aplanar el camí als grans monopolis transnacionals. De comerç i d’inversió, no s’oblide la segona part. Traçat per les elits per a obrir les portes als mercats alhora que les tanca als drets socials i laborals i redueix la qualitat i la densitat de la democràcia. Es tracta de facilitar a les corporacions transnacionals el que pot ser el risc de regressió democràtica més alt que hàgem conegut els europeus des de la Segona Guerra Mundial en matèria de reducció de drets socials i laborals, de privatització de serveis, amb un augment sense parangó de les desigualtats a Europa. Amb les seues pròpies regles i tribunals en cas d’haver de dirimir conflictes, per exemple, entre una empresa multinacional i un Estat democràtic (mai no al revés) Per què no han situat fins ara en el centre debat electoral aquesta qüestió essencial?

3/ Quines mesures concretes tenen previst impulsar per a mitigar les conseqüències del canvi climàtic, en especial a la Mediterrània? I per a fer possible una transició energètica hui imprescindible?

És inajornable assolir compromisos concrets per a reduir els danys i per a evitar que els riscos associats als canvis que ja hem provocat en la dinàmica atmosfèrica siguen menys devastadors del que poden ser-ho. Riscos associats a la generalització d’episodis climàtics extrems en forma de sequeres o precipitacions extraordinàries, de grans desplaçaments humans o d’alteracions del nivell de la mar. Aquestes alteracions es faran molt visibles especialment en ecosistemes molt fràgils i vulnerables, com és el cas de la conca de la Mediterrània, com ja han alertat els governs regionals d’Andalusia, València, Balears i Catalunya el mes de novembre passat. Perquè si no fem res, convé reiterar-ho, els impactes territorials seran profunds. En la qualitat de l’aire, en les precipitacions, en els episodis de sequera, en el sorgiment d’onades de calor, en les agricultures, en la disponibilitat d’aigua potable, en el sorgiment de plagues noves, en el turisme…. I en moltes altres qüestions.

Potser alguns dels canvis que hem provocat en la dinàmica atmosfèrica durant un breu període de menys de tres segles que s’anomena l’Antropocé ja siguen irreversibles, però cal prendre decisions amb urgència tot i que siga tan sols perquè la situació no s’agreuge encara més d’ací a tres o quatre dècades. Decisions que no sols afecten la reducció d’emissions, sinó que han d’afectar models de producció i de consum així com també la necessitat, i encetar una transició energètica decidida. Es tracta del nostre gran repte col·lectiu, és una qüestió de tothom i si no hi ha un canvi de mentalitat profund les polítiques no canviaran, i llavors aquest planeta serà molt menys habitable el 2050 i probablement molt hostil el 2100.

D’altra banda, està bé que els candidats i les candidates vagen a programes d’entreteniment o a programes esportius. Ara la política sembla que es fa d’aquesta manera. Però molts no volem que ens entretinguen, sinó que agrairíem escoltar compromisos concrets, projectes alternatius en què puga bategar tan sols la sensació que hi ha voluntat d’alterar les regles de joc i l’actual concentració del poder, que hi ha altres camins transitables diferents del neoliberalisme institucional. A Espanya i a Europa. Des d’Espanya i per a Europa. Que no és veritat que els mercats governen i els governs administren. La democràcia s’alimenta de visions contraposades. També d’esperances. La democràcia també és pedagogia. Però, sobretot, és respecte. En especial en període electoral.

Joan Romero és professor de la Universitat de València

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha