eldiario.es

Menú

ENTREVISTA | Joan Llinares

“La corrupció s’ha rist de la fiscalització dels controls tradicionals”

El director de la nova Agència Valenciana Antifrau preveu col\·laborar estretament amb la Fiscalia des d’un organisme que donarà prioritat a l’anàlisi i la investigació d’irregularitats

- PUBLICIDAD -
Joan Llinares fotografiado ante un mural callejero en Valencia.

Joan Llinares fotografiat davant un mural de carrer a València. JESÚS CÍSCAR

Ha deixat l’equip d’Ada Colau a Barcelona, on va organitzar una àrea de transparència i vigilància del frau, per posar en marxa des de zero la nova Agència Valenciana de Prevenció i Lluita contra el Frau i la Corrupció. Una tasca en què Joan Llinares (Alzira, 1953), escollit director del nou organisme el mes de maig passat per les Corts Valencianes, ha de començar trobant una seu, seleccionant el personal entre el funcionariat públic i, sobretot, establint clarament el territori en què es pot moure: ni més ençà d’instàncies de control ja existents, com la Intervenció General o la Sindicatura de Comptes, ni més enllà de les competències judicials, que comencen en la Fiscalia.

Home amb reputació d’eficiència i integritat, Llinares té a favor seu que ja sap què és organitzar una institució de nou encuny, ja que va formar part de l’equip que va crear l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) en els anys huitanta (després va ser gerent del Museu Nacional d’Art de Catalunya), i també la col·laboració amb la justícia, atés que va ser nomenat al juliol del 2009 director executiu del Palau de la Música Catalana, just després de l’entrada de la policia en les seues dependències i la destitució de Fèlix Millet com a president.

La seua gestió, en contacte estret amb la Fiscalia, va permetre demostrar l’apropiació de fons en el Palau de la Música i va documentar el cobrament de comissions a través de la institució per part de Convergència Democràtica de Catalunya. Posteriorment, va tornar a l’IVAM com a sotsdirector quan José Miguel García Cortés es va fer càrrec de la direcció del museu. La seua faena, de nou en sintonia amb la Fiscalia Anticorrupció, va permetre acusar l’anterior directora, Consuelo Císcar, d’irregularitats que són objecte actualment d’investigació judicial.

La creació de l’Agència Valenciana Antifrau està inspirada en alguns precedents. Quins són?

Les agències anticorrupció naixen com a resultat que el frau s’ha anat perfeccionant i burlant els sistemes clàssics de fiscalització. Així ha ocorregut ací, a la nostra terra, com s’ha pogut evidenciar en tots els casos que estan en els jutjats i que coneixem. Els sistemes tradicionals de fiscalitzar i controlar els recursos públics van ser cecs o incapaços de calibrar el volum i les magnituds a què havia arribat la corrupció. Ja al final del segle XX, la Unió Europea ho tenia clar. El 1999, va crear l’OLAF, que és l’oficina antifrau.

I creu que funciona?

Té molta activitat. Aquests anys passats ha vingut per València per revisar el compliment de certes ajudes europees. Quan es va crear l’OLAF, la mateixa UE va plantejar que els estats havien d’implementar i desplegar mecanismes que perfeccionaren els sistemes de control i de fiscalització. Especialment va recomanar que estigueren dirigits a la lluita contra el frau.

És a dir, no eren organismes que venien a fiscalitzar la gestió del dia a dia, sinó que venien a la prevenció i la lluita contra la corrupció. La Unió Europea va crear, doncs, el 1999, la seua pròpia oficina. Ningú no va qüestionar en aqueix moment si això se solaparia amb el Tribunal de Comptes europeus ni amb la Intervenció europea. Va semblar normal que l’estructura econòmica que representava la UE s’enriquira amb mecanismes preventius i de combat contra la corrupció.

El 2003 això es va ratificar amb una magnitud pràcticament planetària a Nova York, en la convenció internacional de l’ONU contra la corrupció, que va aprovar que els estats membres crearen noves maneres de lluitar contra la corrupció mitjançant òrgans especialitzats. Partia de les conseqüències de la corrupció en pèrdua de recursos que no es destinen als usos socials previstos i que van a canals d’aprofitament privat, de bandes organitzades i d’estructures de poder corruptes.

Com a precedent en el context espanyol, hi ha el de l’Oficina Antifrau de Catalunya…

Que és del 2007.

És cert que es va crear com a resposta a la polèmica que va desencadenar Pasqual Maragall quan va denunciar el cobrament de comissions del 3%?

El 2005, quan el president Maragall va denunciar que hi havia una trama del 3% que comprenia tota l’època de Convergència, va desencadenar una gran polèmica i es va produir com a resultat de la seua ferma voluntat de lluitar contra el fenomen de la corrupció la creació de l’Oficina Antifrau de Catalunya. El seu primer director, el que la va posar en marxa, David Martínez Madero, era un fiscal que procedia de la lluita contra el crim organitzat.

No obstant això, quan ell va desaparéixer, en l’etapa següent, el seu director, Daniel de Alfonso, es faria tristament cèlebre…

Quan va morir Martínez Madero, el president de la Generalitat, que era Artur Mas i que és qui, d’acord amb la llei catalana, té la competència de fer la proposta al Parlament, va estar nou mesos sense proposar-hi ningú. Això ja va deteriorar el funcionament de l’oficina i, quan es va decidir a fer la proposta, la va fer amb aqueix personatge tan sui generis, que durant sis anys va estar maldirigint l’oficina fins que la va convertir en un òrgan irrellevant.

A banda de les institucions, que són essencials, cosa que acredita el cas de l’Oficina Antifrau de Catalunya, és que les persones són molt importants. N’hi ha prou de posar un mal director perquè un instrument, que en la seua primera etapa va funcionar i va ser molt eficient, quedara desactivat. Aqueix era, en definitiva, l’objectiu del poder polític d’aquells moments.

Va ser molt penosa l’escena de De Alfonso amb el llavors ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, com si fóra un traficant de dossiers parlant de desacreditar uns polítics determinats.

Es van ajuntar dos personatges que es realimentaven. Segurament es devien molts favors.

Quines són les novetats que aporta la nova Agència Valenciana Antifrau?

L’agència aprofita les experiències anteriors. La primera novetat és que no deixa només en mans de la iniciativa política, encara que la manté, la proposta de candidats, que s’obri a la societat civil. A min m’han proposat tres entitats cíviques que treballen per la transparència i lluiten contra la corrupció. Van plantejar una terna. Els grups parlamentaris i, fins i tot, el Consell podrien haver fet les seues propostes, però no ho van fer. Per això m’ho vaig prendre seriosament, a pesar de les dificultats que pensava que podrien produir-se per a obtenir el suport de tres cinquenes parts dels diputats. Al final, va haver-hi més de tres cinquenes parts dels vots i no va haver-hi vots en contra. Només s’hi va abstenir el PP.

Ha deixat en l’equador del mandat Ada Colau. Supose que ha estat una gran contrarietat per a l’equip de Barcelona.

M’ha sabut molt mal deixar l’Ajuntament de Barcelona. Emocionalment ha estat difícil de digerir.

Què va fer a Barcelona? Hi va muntar una oficina interna antifrau?

Quan em va fer l’encàrrec el govern municipal, ho plantejava com l’oficina antifrau del mateix Ajuntament. Si tenim en compte que l’Ajuntament de Barcelona gestiona 2.500 milions d’euros l’any i que té una enorme descentralització, cosa molt beneficiosa perquè aproxima molt l’administració als ciutadans, al carrer, però que també genera enormes disfuncions en matèria de control de la contractació i en el funcionament de la gestió econòmica, això dificulta molt la fiscalització.

El plantejament de l’oficina era posar els mecanismes perquè les bones pràctiques dominaren i, si es produïa cap cas de frau, poder detectar-lo a temps i actuar en conseqüència. Vaig desenvolupar el projecte des de zero i la selecció del personal també la vaig fer jo entre el funcionariat del mateix Ajuntament. El col·lectiu de l’oficina, que són 12 o 14 funcionaris, en col·laboració amb la Intervenció municipal, està fent una gran faena.

En l’encàrrec d’Aga Colau va pesar la seua experiència prèvia en el Palau de la Música?

Sí, quan vaig preguntar per què havien pensat en mi em van respondre que em recordaven del Palau de la Música Catalana. En aquell cas, la Fiscalia havia arribat només a una part petita del frau. Va ser en les auditories que jo vaig dirigir on es va veure el verdader volum, no sols del frau econòmic generat per la corrupció dels directius, sinó també la corrupció política que hi apareixia vinculada i tot el que es va destapar.

Joan Llinares

Joan Llinares JESÚS CÍSCAR

Què ha portat algú l’especialització del qual era la gestió cultural a convertir-se en una referència contra el frau?

Jo venia de la gestió cultural, però sempre en l’àmbit de l’organització i el funcionament de les estructures culturals. Organització, funcionament i arquitectura jurídica, que va tot unit. He estat 23 anys gestionant museus i institucions culturals, l’IVAM, el Palau de la Música Catalana, el Museu Nacional d’Art de Catalunya… He desenvolupat moltes tasques d’assessorament i planificació. Per aqueix motiu em van cridar per al Palau de la Música. Qui millor que un expert en gestió per a reconduir una institució cultural que havia quedat de cap per avall amb tota la mala imatge que es va generar?

Llavors jo encara estava en el MNAC. Des d’allí em sentia perjudicat pel fet que uns personatges que havien estat posats d’exemple acabaren sent investigats per la Fiscalia, que es produïra un escorcoll policial de la institució més senyera de la tradició cultural catalana… Com qualsevol altre gestor cultural, a més de sorprés, em sentia víctima, ja que la sospita podia estendre’s a totes les entitats. Aqueix va ser també, en part, el motiu pel qual vaig acceptar anar al Palau, perquè fóra des de la mateixa gestió cultural des d’on s’aclarira tot.

Què hi va aprendre?

Resulta que em vaig trobar tots els patrons que ha seguit la corrupció pertot arreu, no sols en el Palau de la Música, sinó en l’Administració i les empreses públiques, en ajuntaments, en governs autonòmics. S’hi donaven tots els patrons de totes les modalitats: factures falses per serveis no prestats, certificacions falsejades d’obres, finançament polític via la utilització de la institució cultural per la qual empreses que figuraven com a patrocinadores en realitat estaven pagant diners al partit que els havia adjudicat les obres… Vaig veure molt de prop el món de corrupció i això va passar a ser un element de preocupació addicional. Abans d’això, havia seguit casos de corrupció de què ningú no feia cas.

Per exemple, en la seua casa fundacional, en l’IVAM?

Per casualitats de la vida, hi vaig tornar. Ho vaig fer amb un sentiment de dol per haver viscut com es va crear una institució com l’IVAM, que es va situar en nivells d’institució europea, i haver vist que s’havia anat degradant fins a arribar gairebé a ser un museu insignificant que havia de pagar les exposicions que feia fora. Una cosa inaudita que ja havíem denunciat molt abans que jo hi tornara i se sabera tot el que ara sabem. El nou director, José Miguel García Cortés, em va demanar marcar una línia claríssima entre abans i després. Aqueixa línia claríssima significava auditar.

I el resultat va acabar amb Consuelo Císcar en la Fiscalia Anticorrupció.

Sí, així va ser.

L’Agència Valenciana Antifrau vigila la corrupció o la castiga?

Prevé, investiga i avalua. També fa recomanacions. Prevé mitjançant la formació i la defensa de valors ètics que passen a configurar les maneres de funcionar les institucions públiques. La prevenció és essencial en l’etapa en què estem, una etapa en què es coneixen molts casos de corrupció, però no hem acabat de construir els sistemes que impedisquen que es puguen reproduir. Pensem que, quan esclata un cas de corrupció, sembla que siga l’últim que quedava, però els mecanismes de la corrupció van més enllà del voluntarisme que voldríem posar-hi. Parle de la cobdícia humana, dels interessos privats, particulars, de la corrupció econòmica o política, dels que tenen funcions amb potestats poderoses a l’hora de decidir en què es gasten els diners, com es contracta, a qui s’adjudica, quines obres es fan, quins plans urbanístics es promouen…

Les quatre grans àrees, que no són les úniques, en què la corrupció s’ha manifestat i ha assolit unes magnituds siderals, especialment en l’època anterior a l’esclat de la bambolla immobiliària, són l’urbanisme, la gran mare; la contractació pública; les concessions públiques, i el món de les subvencions. Qui ens assegura que, hui en dia, quan torna a despuntar l’urbanisme, no tornaran els maletins per canviar unes línies en el planejament? Qui ens garanteix que en l’àmbit de la contractació pública tot està fent-se bé? Organismes com l’Agència Antifrau han de prevenir i, amb els mitjans que tinga a l’abast, investigar i evitar que ocórreguen aqueixes coses.

I si passa?

Destapar-ho i portar-ho a la justícia.

Hi ha un moment en què l’actuació de l’Agència Antifrau arriba als dominis de la Fiscalia Anticorrupció. Va haver-hi molta discussió en el debat parlamentari sobre les competències que podia o no podia tenir precisament per no entrar en el terreny judicial.

Els funcionaris tenen l’obligació, en el moment en què d’una investigació es dedueix una conducta tipificada en el Codi penal, d’ordenar tota la informació perquè el director de l’Agència la porte a la Fiscalia. A partir d’ací, és la Fiscalia la que determina el nivell de col·laboració en el procés perquè la investigació puga desenvolupar-se.

Joan Llinares en una calle de Valencia.

Joan Llinares en un carrer de València. JESÚS CÍSCAR

Serà llavors l’Agència un instrument de la Fiscalia?

Per la meua experiència a Barcelona en l’Oficina de Transparència i Bones Pràctiques, en els casos que portem a la Fiscalia la col·laboració a posteriori durant la investigació va ser important, sobretot en els àmbits de gran complexitat des del punt de vista de la gestió administrativa i econòmica que moltes vegades s’escapen del coneixement de la mateixa Fiscalia.

En el cas del Palau de la Música, la investigació de la Fiscalia havia detectat un frau de 2,3 milions d’euros. Quan vaig acabar les auditories, el frau en realitat era de 35 milions. Totes les proves acreditatives de l’import dels fraus les vam aportar des de dins del Palau de la Música. Va ser la mateixa estructura, preparada per a aclarir el cas, la que va portar a la Fiscalia i al jutge d’instrucció el material probatori que fa dos mesos es va acabar de jutjar i que està a l’espera de sentència.

Però l’Agència té també capacitat autònoma per a imposar sancions…

A banda de la manera d’escollir el director, hi ha dos elements nous en aquesta llei que està estudiant, per exemple, l’Oficina Antifrau de Catalunya amb vista a una reforma de la seua pròpia llei. L’un és el règim sancionador, que no recull la llei catalana, encara que sí la llei europea. Aqueix règim permet, davant d’unes conductes determinades de falta de col·laboració, de denegació de documentació o falta de resposta a peticions que l’Agència faça a les administracions, de lliurament de documentació defectuosa o falsa, aplicar sancions segons es tracte de faltes lleus, greus o molt greus, que es mouen entre 200 i 400.000 euros.

L’altre element nou és la protecció del denunciant. Fa anys que la Unió Europea reclama als estats un estatut del denunciant, siga empleat públic o un ciutadà que detecta una conducta corrupta i n’informa als òrgans d’investigació. La llei de l’Agència Valenciana Antifrau constitueix aqueixa figura i la crea, i en garanteix, en el cas que siguen funcionaris, empleats públics o d’empreses vinculades a concessions públiques, la protecció, perquè no puguen patir represàlies, no puguen ser remoguts dels seus llocs de treball o, fins i tot, si ho plantegen així, facilitar-los el trasllat en condicions justes. També perquè els funcionaris no vegen perjudicada la seua carrera administrativa. Fins ara no estava previst en cap norma. Lamentablement, hem vist casos en què persones que han denunciat en el seu ajuntament o administració han patit represàlies per haver tingut una actitud valenta.

És inevitable plantejar el paper de l’Agència Antifrau en relació amb altres instàncies de control. Hi haurà interferències amb la Intervenció de la Generalitat, amb la Sindicatura de Comptes o amb la mateixa Conselleria de Transparència?

Cada un d’aqueixos òrgans té unes funcions pròpies en què no han de solapar-se altres organismes. La Conselleria de Transparència té una funció importantíssima dins de l’Administració de la Generalitat amb què ens coordinarem en qüestions en què hàgem de treballar conjuntament. La de la Intervenció és una funció de fiscalització del dia a dia que representa una tasca professional molt important i que arriba on arriba. Ha aconseguit que hi haja una fiscalització essencialment formal, que es facen tots els documents necessaris per a justificar la despesa pública.

Però l’evidència, com en el cas dels tribunals o les sindicatures de comptes, és que la corrupció s’ha rist d’aqueixa fiscalització eminentment formal dels controls tradicionals i dels seus límits. Per això les recomanacions de la UE o de l’ONU sobre la necessitat de crear organismes que cobrisquen els àmbits d’investigació i prevenció que no podien cobrir els sistemes, diguem-ne, convencionals.

El factor determinant és que la corrupció ha arribat a un grau tan alt de perfeccionament de les seues trames, de les seues falsedats, de les seues maneres de penetrar, que s’han fet imperceptibles per als sistemes tradicionals de control. Els organismes de fiscalització estan creats cap a dins de les pròpies estructures, amb una clara falta de coordinació entre si. Com que comprén l’Administració de la Generalitat i les seues empreses, tots els ajuntaments i empreses municipals, les concessions i les subcontractacions, l’Agència Antifrau arriba a uns àmbits a què els sistemes tradicionals no podien arribar. Tindrà una visió global i de conjunt que permetrà detectar determinats patrons o pautes i si estan reproduint-se. L’especialització en la detecció d’aqueixos patrons i maneres d’actuar és una de les característiques de l’Agència. No hi ha cap contradicció, sinó complementarietat entre els diversos organismes.

Quins mitjans tindrà a l’abast?

Ara es tracta que l’Agència es dote de personal professional. Evidentment ha de ser personal molt qualificat, amb gran experiència en l’Administració, funcionaris d’una ètica irreprotxable.

De quants parlem?

En el cas que la puguem posar en marxa en tots els àmbits de funcionament, l’estructura estaria formada per 34 persones. Ara, al començament de setembre, farem una convocatòria per a 22. És amb aqueixa gent amb què la posarem en marxa. Hem de tenir en compte que una part de l’Agència és essencialment de gestió interna. La seua independència l’obliga a gestionar el seu propi pressupost, el seu propi personal, les seues pròpies compres i contractacions. Hi haurà tres grans àrees, la de prevenció i formació, la d’anàlisi i investigació i la jurídica. La d’anàlisi i investigació serà la més nodrida de personal expert.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha