En els anys cinquanta, als Estats Units, durant la caça de bruixes de Joseph McCarthy, la majoria dels qui es negaven a declarar davant del comité d'investigació presidit per ell s'acollien, inútilment, o bé a la primera esmena de la Constitució, que presumptament els protegia contra la persecució ideològica, o bé a la cinquena, que els permetia no autoincriminar-se. Però n’hi hagué almenys un que no va recórrer a aquests subterfugis legals. Quan li van fer la famosa pregunta: «És ara o ha sigut en el passat membre del Partit Comunista?», el guionista Ring Lardner Jr. va dir: «Podria contestar, però si ho fera m'odiaria cada matí». Utilitzà aquesta mateixa frase per a titular les seues memòries, i en elles conta que mentre complia la condemna que li imposaren per desacatament, va coincidir en la presó amb el congressista que l’havia interrogat, un tal Parnell, a qui, ves per on, havien condemnat per corrupció. Aquella resposta de Lardner té un valor especialment significatiu que la situa per damunt de la dels altres investigats, perquè no apel·lava a una autoritat externa que li permetia exercir els seus drets, sinó a la seua consciència, que li impedia reconéixer la legitimitat del tribunal que volia incriminar-lo i a no delatar als que eren perseguits per motius ideològics. Cosa que molts altres sí que van fer «no per a salvar els seus principis, sinó per a salvar les seues piscines», com diuen que va dir Orson Welles, encara que el més probable és que ho diguera Lillian Hellman, una altra que es plantà davant d’aquell comité; es dedueix fàcilment quan un llig Temps de canalles, que és com ella va titular els seus records d'aquella època. Quan va arribar el moment, a Lardner i a tots aquells que van anar a parar a la llista negra els van rehabilitar, i va ser precisament llavors, quan pareixia que les coses havien millorat, quan un altre represaliat en aquell procés, Dalton Trumbo, va dir al seu biògraf: «De vegades, pense en quina terrible situació estem quan un home pot ser considerat honorable simplement perquè no és un merda». És difícil sostraure's a la sensació que aquest comentari és especialment vàlid en els temps que corren. Així que, després de donar-li voltes al tema dels dissidents ètics en un article anterior (el lector, si vol, pot llegir-lo ací), potser per a contrarestar l'optimisme que traspuava, em va donar per reflexionar sobre les seues antítesis. Si aquells, els denunciants, els objectors, els rebels són els bons, quins són els roïns? Si a uns els motiva el seu sentit ètic, què mou als altres?, quina és la recompensa i l'esperó de la seua maldat? I com a resposta a aquestes preguntes, aquests són alguns arquetips que li venen a un a la ment.
En primer lloc, una classe de mamons que no toquen poder, però volen fer-ho o, almenys, gaudir del plàcet dels poderosos. Són els llepaculs, els turiferaris, els delators, la milícia voluntària de l'establishment. En aquest grup destaca el pilota, l’esclau vocacional, aquell que es buida d'atributs per a convertir-se en espill del poderós. No reserva per a si mateix ni una miqueta de dignitat, viu bàsicament de salari mental, de terrossos de sucre i palmadetes en el muscle. Arraulit entre els membres d'aquesta subespècie hi ha el fals mamó, el mamó estratègic que treballa per a si mateix i xucla del prestigi d'aquell que és objecte dels seus falsos amors, el seu patró, a qui no dubtarà a fer-li la cameta i substituir-lo si veu l’oportunitat; és l'ambició personal disfressada de lleialtat. Per la seua banda, el confident és un mamó especialitzat en la delació insidiosa, cauta, gradual i estratègica, un espècimen altament tòxic que fomenta la paranoia entre els seus iguals alhora que crea una sensació de deute en el poderós que comença a dependre de les seues delacions. Aquest pot pagar-li’l in aeternum o acabar tallant-li el coll en un moment de lucidesa; el tipus treballa sobre la corda fluixa de l'ambició. I, a la cua d'aquest grup, estan els bocs expiatoris proactius, uns mamons en els quals es barreja la por amb l'egocentrisme i, no poques vegades, l'oportunisme. Són els qui, per a salvar-se d'algun perill, comencen a assenyalar col·legues, amics i enemics, anant més enllà de l'estrictament necessari per a salvar la pell i, posats a fer, passar-se a l'enemic amb armes i bagatges. És difícil diferenciar-los dels mamons vocacionals i, per descomptat, fan més mal, perquè a aquests últims se'ls veu vindre de lluny, i als mamons-sorpresa, no. En l'àmbit polític és fàcil detectar-los en el transvasament d'actius que es produeix entre partits, i en el del pensament, en els fitxatges que fan els mitjans, els lobbies o els think tanks.
Un segon conjunt està format per uns que tampoc són poder, però estan en la seua nòmina, formen part del seu personal de tropa regular i no actuen tant per ambició com per mantindre un estatus que potser no és molt brillant, però que els fa sentir segurs. Això els dota d’un ferm sentit de l'ordre i de pertinença; l'últim que volen és incomodar als que manen. Ací reina un espècimen que rep el nom de lleialista cec, que viu l'obediència com la màxima virtut i és capaç de cometre la més gran de les baixeses, creient, a més, que això l'ennobleix perquè fa «el que deu». Per a ell, la legalitat està per damunt de qualsevol principi ètic abstracte, ja siga el de l'equitat, la imparcialitat o la interdependència, fins i tot enmig dels dilemes més extrems, obvis i comprometedors. La lleialtat a l'organització a la qual pertany, a una ideologia, al partit o a la nació justifica qualsevol immoralitat. No té inconvenient a acatar ordres manifestament criminals i li encanta perseguir whistleblowers, perquè per a ell no són dissidents ètics, sinó traïdors. La màxima expressió d'aquesta categoria de mamons són els sicaris administratius, els buròcrates còmplices. Ells són els engranatges indispensables de qualsevol maquinària injusta o corrupta: el comptable que maquilla els comptes, el periodista que difon la mentida, propaga la histèria o fomenta el maniqueisme, el mitjà de comunicació que esdevé instrument de lobbistes i secunda una estratègia política antisocial, el policia que manipula una investigació, el jutge prevaricador que retorç les lleis per a afavorir uns correligionaris que en teoria no hauria de tindre, o el patriota de bandera disposat a justificar la raó d'estat i qualsevol acció dels de la seua corda al marge de tota consideració moral.
Tota aquesta colla no és que no té consciència, sinó que l'externalitza, li la dona a gestionar al moralista, al purità, al censor, al guardià de les essències, anomeneu-lo com vulgueu, aquest mamó de mamons que estableix una forta simbiosi amb tots els anteriors i esdevé clau de volta de qualsevol sistema infame. Ell és el mamporrero que els posa a punt, el mastí que els pastura, l'apòstol que els adoctrina, el sacerdot que els dona alé i confort espiritual. El seu mètode consisteix a segrestar el llenguatge de l'ètica per a buidar-lo del seu autèntic sentit, que és la reflexió individual. Substitueix la consciència per un codi que estableix el que està bé i el que està malament, i així despersonalitza tant la culpa com la virtut i proporciona coartades per a qualsevol excés. Dona explicacions simples a problemes complexos, de manera que en política desapareix la necessitat d’anàlisis elaborades: tot el que és atacar l'«eix del mal» per a defendre «el món lliure» està bé. Gràcies a ell, les corporacions tenen a la seua disposició fórmules com la del «capitalisme conscient» per a continuar guanyant diners sense remordiments, de manera virtuosa i, per descomptat, «sostenible». I si es descobreix que no és ni tan sostenible ni virtuosa perquè les sabatilles que calcem les ha cosides un xiquet a Bangladesh, és fàcil prendre alguna de les dreceres cap a la indiferència que ell posa a la nostra disposició: «aquesta és l'única manera de competir amb el dúmping dels maleïts xinesos comunistes», per exemple. Narratives igualment simplistes, com la de la defensa preventiva («els russos ens volen conquistar»), la del mal menor («cal allargar la vida de les centrals nuclears si volem garantir la suficiència energètica») o la del dany col·lateral («els terroristes s'amaguen en els hospitals») ens permeten dormir tranquils mentre el nostre televisor retransmet injustícies massives i horrors sense fi, uns que pareixen desencadenar-se de sobte, encara que la cosa vinga de lluny, com una guerra o un genocidi, i altres que es desenvolupen a poc a poc, com la destrucció del teixit social de les ciutats, que es ven com a progrés econòmic, o la precarització de generacions senceres, simples desajustos del mercat laboral. Temps de canalles aquell en què ens desvinculem moralment del que passa i el que és inacceptable es normalitza. Temps de canalles aquell en què, com va dir una vegada Dalton Trumbo, algú és considerat honorable simplement perquè no és un merda.
0