Governar per a tots

La victòria de Barcelona en Comú és un fet que va més enllà d'un recompte electoral. La diferència de vots en les urnes presenta la mateixa Barcelona dual de sempre i en aquest sentit Ada Colau va prendre nota en el seu discurs en parlar de practicar el govern des d'una perspectiva on rics i pobres tinguin la mateixa rellevància. Des d'aquest sentit les seves paraules es podrien enfocar des de l'eterna òptica maragalliana de La ciutat del perdó i el seu crit per reconciliar les dues ànimes de la capital catalana darrere del bé comú.

Els conceptes es matisen d'acord amb la seva època. La divisió de la Setmana Tràgica i l'actual disten per la forma, no pels afectats. Llavors un 30% de la classe obrera vivia en unes condicions per sota de la mitjana i avui en dia el grup afectat per la mateixa condició és una ciutadania que amb la crisi ha vist com de cop i volta han augmentat les desigualtats. Els rics acaparen. Els pobres s'enfonsen encara més en la misèria.

Potser per aquesta disparitat entre dalt i baix és fonamental remarcar que la futura alcaldessa esmenta en cadascuna de les seves intervencions als setanta-tres barris del teixit urbà, bo i sabent de la seva rotunda victòria en els populars i del rebuig generat en els adinerats. Decidir sense marginar una de les dues esferes serà una de les claus d'èxit, només possible si la candidatura triomfadora aconsegueix uns pactes que proporcionin una estabilitat per a la llarga legislatura on de ben segur una porció del pastís mediàtic dificultarà les coses, i això es produirà en part des de les dues fronteres polítiques que existeixen tant a Barcelona com a Catalunya, límits traçats des d'una doble visió.

La primera consisteix en la cantarella del duel entre la nova i la vella política. Resulta inevitable que la formació encapçalada per Ada Colau pacti amb el PSC, una cosa que va molt bé per recordar com no es pretén una esmena a la totalitat del model. S'haurà de reformular la marca BCN sense enterrar-la mitjançant l'acceptació de les seves parts negatives i l'amansiment dels seus traços negatius no només des d'allò simbòlic, sinó també des d'allò econòmic com a motor de moviment, i no em sembla tan rocambolesc pensar en una entesa que propiciï més sostenibilitat que humanitzi el turisme, sigui capaç de repartir els esforços monetaris per millorar l'equanimitat entre barris, aposti per les polítiques socials i sàpiga gestionar la façana per recuperar el seu contingut, buidatge fins ahir mateix pels que ostentaven el bastó de comandament, massa interessats en vendre una postal sense retribuir els seus figurants.

La segona vira cap a una de les pors compartides per missatgers i poderosos: els resultats de Barcelona tallen el monopoli de Convergència i Unió a la plaça de Sant Jaume. Millor. Des que tinc ús de raó he vist com és molt millor veure com els responsables de Ajuntament i Generalitat baixen per xerrar i entendre's en comptes de saludar des del balcó com dos enamorats. L'existència d'aquest contrapunt és una cosa a celebrar del 24M i exhibeix la complexitat interna del país.

L'altre temor d'aquesta imatge es deu al fet que la Catalunya abassegadora del discurs mediàtic no observa amb bons ulls la suposada indiferència de Barcelona en Comú envers el seu discurs sobiranista. Els pactes suposaran integrar ERC i la CUP a la coalició que vindrà. Bosch privilegia amb obstinació la idea independentista. María José Lecha s'avé amb la qüestió social.

Colau ha expressat en mil ocasions, una altra cosa és que alguns s'hagin tapat les orelles durant aquests instants, la seva ferma voluntat de donar suport al dret a decidir perquè així ho desitja una nodrida majoria de persones. Els partidaris del sí haurien d'estar ben tranquils. El canvi radica que ja no tindrem un bloc unitari dels dos poders en contínua campanya per condicionar el vot en cas d'una hipotètica consulta oficial, però tots dos recolzaran la consulta, i res estrany hi ha en això, sobretot si es considera que Barcelona en Comú és molt partidària de fer possible una democràcia més participativa i menys anquilosada en les seves vestidures.

S'usa amb massa facilitat la paraula revolució des de tots els sentits. Si aquesta existeix sempre s'ha de regir per la lògica. Molts associen la bolcada efectuada com un adéu a l'expansió barcelonina i el camí cap a un recolliment que ens porti a un recolliment. Estan cecs. Els últims anys han afavorit l'entrada de molt capital privat encantat amb la desmesurada campanya publicitària per mostrar-nos com un producte idoni per a l'exterior mentre es desenvolupava una operació on es desatenia als habitants i es aupaba una provincialització cultural. Si ho nou aliat amb el vell transita per les vies justes la projecció internacional sorgirà per la cohesió interna d'una capital construïda per als ciutadans, no per als visitants.

En el seu discurs de Fabra i Coats Ada Colau només va cometre un error de matís que imagino producte de les seves ànsies de desmarcar-se de l'antic. Va usar molt la paraula gent, lèxic de proximitat, amable d'escolta i molesta perquè implica un cert menyspreu del gran grup social que defineix. Va parlar de gent exigent i vigilant, sinònims que defineixen a la perfecció els atributs del ciutadà responsable, autocrític i conscient de la seva tasca per millorar el lloc on viu, tant si la seva opció guanya com perd, tant si està content o trist per l'escrutini sap a la perfecció que la seva crítica dipositarà una pedreta en un mosaic on la discussió en sentit positiu i la interacció de totes les forces hauria de ser la meta a buscar, la guia de comportament per a un bon govern. Per això hauria de enterrar-gent del vocabulari i usar ciutadania, més vàlida per englobar l'ampli espectre per al qual es legislarà, tots, sense excepció.