Lliçons d'economia i política amb Varoufakis 

“La veritat que les nostres societats no solament són injustes, sinó tremendament ineficaces per com malbaratem les nostres possibilitats de produir riquesa real. La veritat, finalment, que els qui s’enfronten a aquesta veritat i ho diuen, són castigats de manera despietada per una societat que no suporta encarar-se a si mateixa, al mirall de la lògica i del pensament crític” Amb aquesta claredat s’expressa Iannis Varoufakis, i no ho fa parlant de la seva experiència com a negociador del govern grec. Ho feia, ja abans, escrivint un llibre pensant en la seva filla adolescent (Economia sense corbata/Economía sin corbata. Editorial Destino). És un Varoufakis que podem imaginar tan preocupat per convèncer com en les reunions de l’Eurogrup. L’economia, o el pensament econòmic, que ens transmet és radical, perquè va a l’arrel d’alguns problemes que considera fonamentals.

Estem davant d’una economia que ha esdevingut teologia amb equacions: “la majoria aclaparadora dels meus companys de feina, dels economistes, trien fer veure que són científics, i així s’acaben semblant als astròlegs o als teòlegs que treuen a la llum proves matemàtiques sobre l’existència de Déu, en definitiva, a un clergat que fomenta la ignorància i el prejudici de les persones que viuen en un clima d’ansietat per a supervivència i de por pel futur”. La crítica a una economia acadèmica, institucional, desconnectada d’allò que viu el conjunt de la societat no és nova. El 2014 vam veure aparèixer una nova mobilització que ho plantejava i proposava alternatives pensant en què està passant a les facultats d’economia. Segurament Varoufakis voldria que la seva filla si va a la universitat, estudiés o no economia, es vinculés a la gent de PostCrash.

L'ex-ministre d'economia grec ha escrit un llibre on explica conceptes bàsics de l’economia tradicional, però d’una forma radicalment diferent. No critica la teoria econòmica, ni presenta altres formes d'economia (economia del bé comú, economia social...). Explica el funcionament de l’economia capitalista, però amb raonaments diferents dels que es donen en una facultat d’economia. Per exemple, en un manual d'economia el mecanisme de creació de diner bancari s'explica com un moviment dels diners que uns deixen dipositats i altres agafen en préstec. Els estalvis d'uns es converteixen en inversions per a altres i així s'activa l'economia. Varoufakis exposa que són diners portats del futur. Tots els estalvis presents en l'economia no són suficients per al mercat. Anomena als banquers els 'intermediaris diacrònics'. El raonament de Varoufakis fa molt més senzill entendre l'especulació i com es produeixen les crisis bancàries. En economia la variable temps només apareix als cursos més avançats, ja que el desenvolupament matemàtic es complica amb aquesta nova variable.

El llibre no és una reflexió sobre la crisi ni sobre la situació de Grècia, però fa referència a les crisis econòmiques en diferents moments del llibre. Especialment interessant resulta la interpretació sobre el sobreendeutament. Varoufakis presenta les crisis sistèmiques del capitalisme i defensa que quan se n'esdevé una, cal condonar els deutes anteriors. No per una qüestió ètica o política, sinó pràctica. Però en aquests casos, els banquers no accepten fàcilment aquesta dura realitat. Mouen tots els fils, remouen cel i terra per influir en els polítics per tal que no es perdonin (condonin) els deutes dels ciutadans, de les empreses i de l'Estat envers ells. I això malgrat que van ser ells els responsables de l'extracció irracional de valor del futur per contractar préstecs, és a dir, perquè es traslladessin al present valors que el present en algun moment seria incapaç de retornar al futur.

Els manuals d'economia acaben trobant la seva limitació en les matemàtiques. En voler basar tots els conceptes en el seu equivalent matemàtic, acaben topant amb els coneixements dels estudiants, que en els primers cursos encara són limitats. Varoufakis no accepta aquesta limitació. Malgrat ell va abraçar durant anys l'elegància, així ho diuen, de les demostracions matemàtiques, aquí aconsegueix explicar raonaments complicats amb explicacions senzilles, especialment utilitzant comparacions i metàfores del cinema i de la literatura. Varoufakis beu clarament de Marx (tot i que no el citi mai) en l’ús de conceptes i en explicacions que són desconegudes per a un estudiant d’economia d’una facultat catalana. Per exemple, fa referència durant tot el llibre al valor de canvi o la seva forma d’interpretar el naixement de les societats de mercat i de la força de treball. Potser després de llegir “Economia sense corbata”, a la filla de Varoufakis, o a qui vulgui, li pot interessar recuperar el text d’una conferència anterior.

Varoufakis conclou amb un reconeixement que els darrers fets viscuts a Grècia, el referèndum guanyat pel No, la divisió a Syriza, el seu vot en contra de l’acord amb la UE, que guanya dramatisme: “El fet que les nostres democràcies siguin imperfectes o corruptes, de vegades fins a un nivell repulsiu, i que permetin que es cometin crims a costa de les persones febles i del nostre fràgil entorn, no refuta el fet que la democràcia continua sent la nostra única oportunitat perquè no ens convertim en estúpids virus sobre el planeta Terra”. Aquest és un llibre essencialment d’economia, però d’una economia que sap que s’ha de fer en democràcia. En una democràcia que potser no tenim. Però això no ens ha de fer defallir, està en joc la vida amb dignitat al planeta (com ho ha estat sempre). Un planeta que és una nau de la que tots els éssers de la terra som passatgers, encara que com diu Varoufakis els rics semblin no ser-ne conscients.