Catalunya Blogs y opinión

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

El moviment popular català i la idea d'Espanya

Los catalanes tuitearon 175.000 mensajes con las palabras "vía catalana"

En termes clàssics, podríem enunciar que estem en una situació prerevolucionària. O, com va escriure Lenin, ni els governants poden governar com abans ni els governats suporten com governen els governants. Però que sigui una situació prerevolucionària no vol dir que derivi en revolució. No hi ha hagut encara un esdeveniment amb força suficient per encendre una insurrecció. Ni una estructura mínimament organitzada en la societat per a això. Falta sobretot un factor clau: una força i un lideratge polítics amb voluntat de promoure un canvi revolucionari com és la independència. Per tant, que no s'estengui el pànic. Com va dir el socialdemòcrata Josep Pallach: "Revolució, d'acord, però que al matí següent estiguin totes les botigues obertes".

No obstant això, el moviment popular català avui s'ha radicalitzat i el que fa dos anys era afirmar un dret a ser consultats és ara una potent reivindicació d'independència. La causa: el discurs d'espanyolisme ranci que ens arriba des de la capital de l'Estat, del Govern, dels principals líders polítics -amb poques excepcions- i dels mitjans de comunicació. Un front que va de l'extrema dreta, la 'brunete mediàtica' i els ministres del PP fins als líders del PSOE i gran part dels intel·lectuals que escriuen a 'El País' i a altres mitjans de tarannà democràtic.

El moviment popular català és divers, heterogeni i no tot és independentista -o no ho és conjunturalment. Hi ha un nucli dur que expressa la líder de l'Assemblea Nacional Catalana, Carme Forcadell, que pot segurament considerar-se independentista i res més. El que accentua molt els greuges infligits per l'Estat i que anuncia que amb la independència es podran resoldre els problemes i els dèficits presents. És l'objecte preferent, gairebé únic, de les crítiques procedents de l'espanyolisme amb tots els seus matisos.

Aquest independentisme posseeix bases fonamentalistes, identitàries, historicistes. Un sector minoritari s'inclou en el procés d'alliberament al conjunt de països catalans (País Valencià, Illes Balears, Rosselló), cosa que resulta tan poc viable com incomprensible per a la majoria de catalans. Aquest sector d'independentisme radical distingeix poc entre la nació espanyola i l'Estat espanyol. Els seus components se situen en la seva major part en posicions polítiques de centre i dreta, com el govern de CiU, i més clarament d'ERC, que dóna suport al Govern amb una voluntat independentista molt més decidida. Hi ha un sector minoritari però molt actiu, la CUP, que tenen arrelament local i se situen clarament a l'esquerra, com el Procés Constituent que lidera una monja carismàtica, Teresa Forcades, que cal tenir en compte.

Hi ha un altre sector que s'ha convertit a l'independentisme gradualment al llarg dels últims anys, tot i que els factors que han provocat aquesta evolució van començar en alguns casos a principis dels anys 80 (LOAPA, recursos del govern socialista contre lleis del Parlament de Catalunya) i van culminar amb la sentència del Tribunal Constitucional. Aquest independentisme sobrevingut ha arrelat en una part important de les esquerres i entre sectors mitjans, especialment els de la cultura, l'ensenyament, els professionals i tècnics, també els sindicalistes i els activistes socials. Un exemple aclaridor d'aquesta "conversió" ha estat el de dirigents o personalitats socialistes, com Maragall i Rubert de Ventós, i també de militants i votants (o ex) socialistes. En els últims anys la crisi econòmica, els escàndols i les provocacions dels governants del PP i les seves campanyes anticatalanes han originat un independentisme assumit en els dos últims anys, en què es troben sectors de petits o mitjans empresaris i professionals, moviments socials i part de la classe obrera. Cal destacar que en aquest sector s'hi inclouen bastants ciutadans no nascuts a Catalunya o fills d'immigrants. Són independentistes que confessen, per davant de tot, el seu afartament del règim polític espanyol i dels seus dirigents.

Es podria afegir un matís que afecta part d'aquests independentismes sobrevinguts, el que podríem anomenar l'independentisme com a instrument. L'objectiu en aquest cas és forçar una negociació sobre un nou estatus específic de Catalunya dins d'Espanya, que sigui similar a una relació confederal que garanteixi una base financera més justa, el reforç de la identitat cultural i lingüística, la presència a les institucions europees... Òbviament la sistemàtica negativa del Govern espanyol a replantejar qualsevol negociació consolida l'opció independentista entre ells. Cal tenir en compte que si es planteja una alternativa entre l'actual Estatut -interpretat i corregit pel Tribunal Constitucional i el Govern del PP- i la independència, hi ha un sector de la ciutadania que, malgrat declarar-se no independentista, votarà per l'independentisme. És una cosa que he comprovat, per exemple, en el cas de sindicalistes en la seva majoria d'origen no català que votarien independència sense complexos.

L'Espanya oficial ha reaccionat davant Catalunya de la pitjor manera, fins i tot per als seus interessos, en el cas que aquests siguin mantenir els catalans en el marc espanyol. Contínuament es dicten normes o es prenen decisions contràries a l'autonomia o als interessos de Catalunya. I pràcticament cada dia llegim o escoltem declaracions de polítics o opinadors dels mitjans que ens envien missatges amenaçadors o despectius. S'identifica el discurs més radical o essencialista de l'independentisme català amb el conjunt del moviment popular majoritari que s'ha expressat tant al carrer com en les eleccions. No oblidem que en les eleccions del 2012 les candidatures que defensaven el dret a decidir van obtenir una clara majoria de vots i de diputats (80%), tot i la important devaluació dels partits institucionals. Una de les regles bàsiques en política és no fer una amalgama de tots els que mantenen criteris diferents, etiquetar-los a tots com si fossin idèntics a la minoria més radical i considerar-los en conseqüència a tots com els enemics absoluts als quals es nega el pa i la sal. I alhora, quan convé, identificar el catalanisme moderat de CiU amb l'independentisme radical i, quan aquell perd vots, es treu la conclusió que tot el catalanisme ha perdut.

La reacció espanyolista davant Catalunya no és una reacció política més o menys intel·ligent i pactista, és una reacció ideològica, intolerant i rància. El pitjor és que a l'hora d'obrir un diàleg les diferències entre els dirigents del PP i del PSOE, les dues forces polítiques majoritàries fins ara, es distingeixen molt poc, encara que uns siguin més ben educats que els altres. Quan polítics de prestigi i de gran responsabilitat com Felipe González declaren des del seu pedestal que "la independència de Catalunya és impossible", estan provocant una reacció de signe contrari, i més quan utilitza una arma deshonesta com és injectar por en la cultura política. I quan Rubalcaba es manté en la seva total oposició a una consulta ciutadana, en contra dels socialistes catalans, es col·loca al costat de l'espanyolisme més reaccionari i es desqualifica com a interlocutor. Com deia l'obsés Kasper Gutman (Sydney Greenstreet), obsessionat pel Falcó maltès, "les emocions et porten a anar contra els teus interessos".

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
19 de octubre de 2013 - 06:00 h

Descubre nuestras apps

stats