... És masclista?

Un any més bullen una multitud d’actes al voltant de la lluita contra la violència masclista i afortunadament cada any en són més i arriben a més gent. En son tants que després de les manifestacions del 25, poden provocar un punt final i passem al següent tema. Eixe és el risc de les campanyes, que si bé ajuden a fer visible un problema i cal fer-les, també poden provocar que no perdure, que siga com una moda, una foto en les xarxes, una xapeta que ens traurem de la roba i poc més.

Perquè perdure podem incorporar la pregunta davant de cada cosa que fem o pensem. La qüestió no és si som masclistes, perquè ho som en tant que formem part d’una societat amb valors fortament discriminatoris cap al subjecte dona (entre altres). La qüestió ha plantejar-nos és si allò que hem fet o millor, que anem a fer, perpetua el masclisme i si, per contra, podríem fer-ho de forma que promoguera la igualtat. Així ens estalviem el temps de l’estèril baralla de sexes (gèneres?) i pensem com millorar, com (re)pensar-nos per tal de canviar comportaments socialment adquirits que hem interioritzat i naturalitzat.

Perquè la violència masclista no és sols la que un home pot exercir contra una dona pel fet de ser-ho o la d’una manada covard contra una jove. És també la que tracta les dones amb condescendència, col·lectivament i individual. És, la que nega en públic però somriu còmplice en petit comitè les burles i els menyspreus cap a les dones. És la que accepta que els homes ocupen espais de presa de decisions i però qüestionen la vàlua de les dones que aspiren legítimament a ocupar-lo. És la que no vol veure que eixos espais que ocupen «naturalment» hòmens són realment usurpats a dones. És creure que l’escletxa salarial s’arreglarà sola o pitjor, que la meritocràcia no està afectada pel patriarcal.

És reconèixer que a les llars les dones tenen el paper de cuidadores i sostenidores de la vida i no fer res per canviar-ho en la pròpia. És desplaçar eixes tasques cap a altres dones: iaies, migrants, o simplement més pobres. És la indiferència davant els atacs furibunds en xarxes (o en la vida) a qui ens declarem feministes. És no voler veure els privilegis propis per poder-los deconstruir. És negar el masclisme.

Tot això que fem en el plànol individual ho traslladem a la nostra construcció del món. Així, la nostra visió mercantilitzada del sistema, ens fa atorgar més importància al treball en un gran despatx que al llaurador, a la pescadora o a la cuidadora-netejadora-proveidora. Dividim i jerarquitzem el món posant en el punt més baix allò que sustenta la vida i que «casualment» està fet majoritàriament per dones.

I en eixa escala de valors, pesa més el que diu la patronal o nosequin banc, que procurar l’equitat entre les persones i procurar que totes tinguem oportunitats per viure una vida digna.

I és també en eixe imaginari que ens aferrem a una societat treballcentrista on ens preocupem -lògicament- per les pensions, però ni parlem del treball no remunerat i de la manca de drets de milions de dones.

En eixe mateix imaginari, una multinacional que transporta coses i un senyoro (que li dóna suport aprofitant-se del seu estatus públic), tenen més ressò que la salut i el futur d’una ciutat, una comarca, un país... d’unes persones. L'enèsima sucursal d’un negoci privat (encara que l’anomenen «port», només parlen d’un magatzem de mides exacerbades, 1.3 milions de metres quadrats), sembla tindre preferència sobre la pròpia vida.

Davant d’aquestes i moltes altres situacions, l’economia feminista planteja propostes tan essencials com la transcendència d’aplicar la perspectiva de gènere en especial a les grans inversions, és a dir, prioritzar la vida de les persones, de totes i cadascuna a més d’evitar tornar a caure en el parany de les falses -i ruïnoses- inversions (Castor, Fórmula 1, ...).

Així l’aposta per una mobilitat ecològicament sostenible (ferrocarrils, xarxa pública, bicicletes, espais segurs per vianants, transport sostenible,... ) és bàsicament feminista, no sols perquè les dones usen més el transport públic -que també- sinó perquè és més sa i accessible per al conjunt de la població. Passem d’atemptar contra la salut de les persones a afavorir-la. Simple, no?

I és que el feminisme no sols s’ocupa de pensar en la «categoria dona» sinó que situa totes les persones amb totes les seues diversitats (velles, pobres, xiquets, malaltes, riques...) en la mateixa consideració i a més, persegueix canvis en el comportament individual i en les accions polítiques i socials per impulsar eixa equitat.

Hi ha moltes inèrcies que permeten seguir sembrant les llavors de la desigualtat. Per això, després de commemorar el 25 de novembre, cal que el 26 i cada dia, ens preguntem si allò que acabem de fer, és masclista. El primer pas és reconèixer-ho!