Un canvi per canviar (II)

Res no tornarà a ser el que era, ni per a bé ni per a mal. Ens encaminem cap a un escenari (desescalada, li diuen) distint, desconegut, on cada xicoteta qüestió (com fer un café, usar un bany públic, saludar-se, o anar al cinema) cal que siga estudiada i repensada, perquè res és com sabíem. I si cada granet de la muntanya no és (ni encara pot ser) com abans, com ho van a ser les grans decisions?

En aquest nou escenari tenim una oportunitat per canviar. He dit que assegurar la subsistència de les persones ens permetrà posar en ordre el sector econòmic i posar-lo al servei de les persones i el planeta. Potser cal fer un repàs de per què cal canviar.

Convé recordar que la crisi sanitària que patim és conseqüència directa de la gran crisi econòmica que arrosseguem, igual que la crisi climàtica i les desigualtats socials que ja patíem. La contingència de la pandèmia -el confinament- ens ha permés entendre, viure, experimentar, allò que fa molts anys ens tracta d’explicar la ciència i l’ecologia sense massa èxit: que la major amenaça som nosaltres.

La contaminació que produïm mata més persones cada any que la covid. La deslocalització -a més de feblesa en els recursos propis- genera pobresa (i patiment i morts prematures) entre les classes treballadores del món. La vida basada en la producció sense fi, està destruint els recursos. Les desigualtats econòmiques del capitalisme ferotge generen patiment i pobresa i acaben amb la vida de milers de persones. Fer que les nostres vides giren al voltant de l’ÍBEX, la prima de risc o «noséquins» índex de creixement macroeconòmics, no sols és ridícul sinó suïcida, com estem comprovant.

A més, una gran part d’aquest sistema autodenominat productiu, ja el sostenim directament amb fons públics: EROs ERTOs, prejubilacions, pensions, baixes per incapacitat, absentismes, accidents laborals, malalties, permisos de criança, subvencions per a inserció laboral de joves, de persones amb diversitat funcional, de majors. Incentius per a la modernització, innovació, l'emprenedoria, per a empreses joves, l’atur, la RAI, la renda d’inclusió... Una gran estratègia per traspassar diners públics a qui es vanaglòria de ser autosuficient i competitiu, però que viu gràcies al fet que hi ha un sistema de suport incondicional amb els diners de totes i tots.

Un sistema que no creu en les seues pròpies lleis de l’oferta i la demanda. Que pressiona per obrir negocis i comerços sense saber ni com ni per a qui, i alhora exigeix ajudes per sostindre hotels i restaurants que vivien d’un turisme desaparegut. El mateix sistema que empobreix l’agricultura, deixa caure les pimes i professionals en una mar d’incongruències, però fa possible que aquell que diu representar-los arreplegue 100 milions sense pagar impostos.

En definitiva aquest és l’escenari al qual no hem de tornar. Un model fracassat que estem mantenint amb respiració assistida. Un model de vida basat en l’economia per damunt de les vides. Un model basat en cert treball anomenat productiu i l’acumulació de capital en poques mans com a màxima. Un sistema que no reconeix ser responsable de la crisi climàtica, que encara arrossega la crisi de fa 12 anys que va precaritzar el treball remunerat i generà més pobresa. Un model que mai no ha resolt l’atur estructural i que avança a tota velocitat cap a la robotització sense cap solució per a les persones. I encara més important: un sistema aliat del patriarca que ignora el treball de cures i sosteniment de la vida. Un treball -el treball domèstic remunerat i no- que tal com afirma la catedràtica Mª Angeles Durán, augmentaria el PIB en un 126% en termes del mateix sistema.

Tenim aquest model disfuncional i una crisi sanitària que ha fet col·lapsar el sistema. També tenim l’oportunitat de posar rumb cap a altre sistema no basat en la producció sinó en la vida. De fet, ja ho estem fent. Hem vist com les tèxtils valencianes s’han posat a fer mascaretes demostrant que la producció només té sentit quan és necessària. Hem comprovat amb els aplaudiments de cada dia que el treball que se sosté des d’allò públic és essencial (residències i hospitals, funcionariat, sanitàries, professorat, tercer sector, personal de neteja, serveis municipals...). I també que allò que alimenta la ment i l’anima és la xarxa i la cultura.

El model de producció té un instrument que és el treball. Sense treball no tens diners i per tant no pots viure. Aquesta és la clau del sistema. Però, igual que passa amb el propi model, açò no és del tot cert. Existeix un cert sector que el sistema exclou dels seus comptes sota diverses etiquetes que rep una nòmina pública sense «treballar» i amb desigual fortuna: pensionistes (incapacitat laboral, persones majors, viudes,...), aturades , exclusions socials diverses (discapacitat, víctimes de violència masclista, trastorns mentals, persones dependents...) i subvencions de tota mena. I totes elles continuen deixant fora el treball reproductiu i no remunerat, que és el que ara cal fer valdre.

Convé saber que la pobresa té rostre de dona o, tal com apunta Paloma de Villota, que en salaris inferiors a 12.000€/any, el 80% són dones i acumulen una pressió fiscal del 30%. Ací estan les heroïnes que aplaudim cada dia, les auxiliars, cuidadores, netejadores, i encara falten les que treballen per hores, en treball irregular, les sense papers i les del treball no remunerat. Eixa és la pobresa que hem d'eradicar.

Malgrat tota aquesta evidència hi ha qui diu de tornar a enrere però fer el mateix i esperar resultats distints és bogeria, diu la dita. Hem constatat que un model basat en l’economia i l’ocupació no pot sostindre la vida, per tant és imprescindible fer un canvi de model, d’un econòmic a un social, d’un basat en el treball a un basat en l’aportació de cada subjecte al bé comú.

El primer és cuidar i cuidar-nos. Tindre salut, menjar i un sostre, per tant, cal garantir certes necessitats vitals. S’imposa una renda mínima que siga la base que garanteix eixa vida. No és la intenció del text explicar amb detall aquesta proposta. Altres més expertes ja ho han fet com Carmen Castro, Yayo Herrero, Ricardo Almenar o Xavier Raventós que anys treballant en el tema (fins i tot De Guindos l’ha proposada). Però sí que cal dir que es tracta més de corregir la perversió del sistema fallit que d’inventar la roda.

Per això el pas que cal fer és cap a una sola aportació mínima de subsistència. Bastaria plantejar com a objectiu que qualsevol renda anual que estiga per sota del SMI, ha de ser compensada/complementada. Sense més etiquetes.

Cal implementar un mecanisme de compensació (IRPF trimestral?) que actue de re-distribuïdor de la riquesa. Un sistema veritablement equitatiu que fa arribar els diners de qui més ha acumulat a qui no en té prou per a viure. No per caritat ni per solidaritat sinó per llei.

L’objectiu d’aquest nou model però no és sols sostindre la vida sinó que cal reinventar el treball, redistribuir-lo, reduir-lo i posar-lo al servei de la col·lectivitat. Cal impulsar només aquells negocis que beneficien al comú i fomentar que cada subjecte puga aportar des de la seua capacitat, motivació o necessitat, triant el temps a dedicar-li. Avancem cap a un model social on sentir-nos lliures, útils i protegides.

Un model de redistribució dels temps i de les qüestions importants on s’incorpora la comunitat i la família com una de les qüestions bàsiques a atendre i on cada recurs es destine a viure en equilibri amb el planeta i les persones, posant en comú la intel·ligència col·lectiva pel millor sistema de vida possible. Canviar del model basat en l’economia al basat en la societat. Deixar de «treballar» per «contribuir» al bé comú. Abandonar l’individualisme per fomentar la individualitat.