Aitana Guia: “El Jardí del riu Túria és un parc fantàstic, que encara té potencial per esdevenir el que podria ser i perills que s’haurien d’evitar”

Aitana Guia va nàixer a València l’any 1974, l’any de la Revolució dels Clavells, potser, en part per això, és tota ella un esperit inquiet i rebel. Va viure la seua infantesa i joventut a València, al barri de l’Eixample. En agafar maduresa i embranzida va volar rumb a diferents destinacions, algunes més lluny que d’altres, i finalment, tot i que en realitat era el començament de molt més, es va doctorar a la York University, a Toronto (Canadà), amb una tesi sobre moviments migratoris, en concret, sobre les migracions musulmanes a Europa després de la II Guerra Mundial. Precisament aquest és un dels temes que ha centrat la seua atenció, les lectures i la recerca durant molts anys, però n’hi ha molts altres, com ara el feixisme, la postguerra europea, o la memòria al voltant de la Guerra Civil. Són aspectes sobre els quals ensenya a la Calofòrnia State University Fullerton, on és professora titular, i probablement objecte de futurs llibres i treballs.

A Aitana Guia li agrada dir que treballa a Califòrnia i viu a València. I té molt de cert perquè fa vida social i familiar a València, però dedica gran part del seu temps als alumnes i a les classes als Estats Units, on es treballa a un ritme intens i queda poc de marge per a la vida social, tal com l’entenem ací. A més, junt amb Ivano Stocco, el seu company, és mare de dues xiquetes que viuen tant la vida americana com la valenciana. Tot això, però, ho ha sabut combinar ella amb encert i harmonia: té un piset al Grau de València, un peu ací i un altre allà, i visita la ciutat dues vegades a l’any, passa les vacances d’estiu a casa i aprofita per viatjar una mica i, sobretot, compartir temps amb amics i família. Aitana Guia s’estima molt València, ací va deixar amistats i moltes estones compartides de vida política, estudiantil i activisme social.

Abans de traslladar-se a Toronto i posteriorment als Estats Units, concretament a Califòrnia, havia viscut a Barcelona, Londres, Florència i Caracas, entre altres llocs, destinacions on va ser estudiant, investigadora i finalment també professora. El seu recorregut és llarg i variat.

Conec Aitana Guia des de fa un bon grapat d’anys, però feia temps que no coincidíem. És una persona inquieta, feinera i intel·ligent, una historiadora competent i, last but not least, una escriptora, una assagista, que de tant en tant surt a la superfície amb força, seny i sensibilitat. Prova n’és el seu darrer llibre, La rebel·lió dels vianants. El Jardí del riu Túria al centre d’una nova València, Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. Un assaig eclèctic, holístic, que combina història, sociologia i economia i observacions diverses, i ho fa amb una mirada atenta al batec social de la ciutat perquè Aitana Guia és una gran observadora. Tot plegat, un assaig que es pot llegir com una crònica de la ciutat, com una guia particular on no falten comentaris amb humor, i com, a mena de repte, l’autora ens esperona a prendre part pel present i el futura del Jardí del riu Túria i per una València nova i verda.

La rebel·lió dels vianants és, sobretot, un llibre amb el qual aprenem moltes coses que no sabíem sobre València. Com escriu l’autora: “les persones que escrivim no ho fem per ensenyar a les que ens llegeixen. Tampoc ho fem per mostrar el que sabem. Moltes de nosaltres escrivim per a aprendre. I escrivint aquest llibre he après moltes coses de la ciutat on vaig nàixer i on vaig créixer”.

No és el seu primer llibre, el 2014 va publicar. The Muslim Struggle for Civil Rights in Spain: Promoting Democracy through Migrant Engagement, 1985-2010. Eastbourne, UK: Sussex Academic Press, 2014, fruit de la seua tesi doctoral, el 2004 Aquí ningú no és estranger publicat per l’editorial El Bullent i el seu primer llibre fou La llengua negociada. El manteniment del conflicte polític sobre la llengua, València: Tres i Quatre, 2001.  

Parlar amb Aitana Guia és celebrar el riu, entendre el que tenim, però també posar-nos en alerta davant de tot el que queda per fer o del risc de perdre allò que fins ara hem aconseguit conservar i preservar. Persona vitalista i esperançada, no té un pèl d’ingènua i es mostra atenta, alerta i amb plena atenció davant de tots els estímuls, però també davant de tots els perills. Tota la vida l’he coneguda igual, crítica, combativa, exigent amb ella i amb els altres, apassionada pel seu treball, un poc punxeta, amable, generosa i honesta.

Parlem sobre la dificultat de trobar un bon títol quan ja tens el llibre escrit i em comenta: “No tenia títol per a una de les primeres xerrades que vaig fer i un col·lega em va dir ”la reconquesta dels vianants“ (The Pedestrian Reconquista”). Com que reconquesta no m'agradava, vaig pensar, la revolució dels vianants... però revolució era massa fort. Així que vaig acabar amb rebel·lió. Els vianants són una part crucial de l'argument. Així com el Jardí del riu Túria. Per això el subtítol havia d’esmentar, riu, jardí, Túria i València... com fer-ho va exigir diverses versions fins a trobar la definitiva“.

Aitana Guia, la nostra Rebecca Solnit, com jo he dit d’ella en alguna ocasió, és, a l’igual que l’assagista californiana, una escriptora holística, amb una visió interdisciplinària, compromesa amb les problemàtiques del seu temps, notablement amb les mediambientals, una activista a la defensa dels espais públics i gratuïts, de ciutats que acullen els seus ciutadans i els hi fan la vida més agradable, perquè tampoc cal tant per a estar bé: un bon passeig, un banc on seure i contemplar, poder córrer entre arbres o desplaçar-se en bicicleta. Tot això pot treure’ns de la rutina marcada per un ritme rigorós, o simplement oxigenar-nos al llarg del dia i les setmanes. Com ha escrit Adam Ford, al llibre El arte de vivir en la ciudad: “Per damunt de tot, la ciutat pot alenar una vida conscient i de vertadera atenció plena: pot ser molt vivificant”.

Després d’una sessió fotogràfica amb Jesús Císcar sobre el Pont de la Mar i al jardí del riu Túria, seiem en un dels escassos bancs que envolten l’estany on es reflecteixen les palmeres i el pont. “És l’hora màgica”, em diu Aitana. I té raó. La llum matisa la pedra, la reflecteix en l’aigua i li dona una tonalitat càlida i daurada. Són les vuit de la vesprada d’un darrer dia de juny, no fa molta calor, un llevant generós ho fa tot més amable i acollidor, el sol ja comença a cedir i, efectivament, és l’hora màgica.

Esquena recta, Aitana em mira atenta amb aquests ulls que guspiregen darrere d’unes ulleres petites rectangulars, i comencem a conversar. És petita, però té un cos fort i atlètic, un cos flexible i treballat, és corredora, li agrada anar en bicicleta, escalar, és esportista de mena. Adopta postures diferents mentre parlem, discretament, com una iogui professional, sempre amb l’esquena ben recta, ja voldria jo...

Parlem una mica de to: de la vida nord-americana, del seu treball a la Universitat, del Jardí del riu Túria, del present i futur incert de la ciutat, de com els vianants han fet seu aquest espai, el qual deixa bocabadats tants visitants. Compartim anècdotes, de la vida americana, del passat, dels fills, de lectures compartides. 

Molt vinculada encara a València, Aitana Guia manté una relació molt estreta amb la ciutat i el País Valencià, però el contrast entre València i Califòrnia és gran: “Treballe a Califòrnia, però visc a València [somriu]. M’agrada molt ser professora a la Universitat de Califòrnia perquè tinc classes on hi ha entre 20 i 40 estudiants”. Això són seminaris, pràcticament. “Sí i tant, són seminaris amb debats, també els combinem amb la lliçó magistral, però no només aquesta, com passa ací. La Universitat de Califòrnia m’agrada molt perquè tinc molta llibertat per a treballar. Trie les lectures, organitze les classes com jo desitge, quines eixides fem de l’aula. Enguany, per exemple, hem treballat la Guerra Civil i els estudiants han presentat les seues investigacions al voltant de La commemoració pública de la Guerra Civil amb una exposició davant d’altres persones de la universitat i tot el públic que volia vindre, era un acte obert”. Aitana em mira, fa una pausa mínima i continua: “O siga, que el que jo feia ací com a estudiant ho faig ara com a professora. Els forme en història pública i una mica des de l’activisme”. Li pregunte ara per la vida social i dibuixa un somriure de complicitat: “Ja saps com va aquest tema per allà, vivim als suburbs, als voltants de Los Angeles, anem conduint a tots els llocs i la vida social és sempre intencional, amb una raó concreta, no hi ha espontaneïtat, i quan vinc a València recupere el passeig, la cultura, jo soc molt flâneur. Mira, l’altre dia vam anar a patinar al tinglado del port i hi havia una obra en escena d’un cicle de teatre, les meues filles estaven encantades, és un goig trobar-te amb això de manera improvisada. On visc a Los Angeles és un desert cultural”. Li demane per les possibilitats de treballar a València com a historiadora i professora: “M’agradaria venir ací, però treballar a València en aquest moment vital és complicat, a més, les escoles on estudien les meues xiquetes són molt bones, imagina un institut públic on hi ha piscina pròpia i un club de natació, les instal·lacions són boníssimes, i el meu company té feina a Califòrnia també. En tot cas, quan vinc ací recupere la vida que allà no tinc. Vinc amb tanta fam de cultura i de passejar que m’ho mire tot”.

Entre tantes anades i tornades, retrobaments i comiats, ix el tema: Aitana, com penses que influirà la situació política actual i quins viratges grans albires per al País Valencià? “Venim de vuit anys de canvis i de molta didàctica ciutadana. Han fet veure a la gent com és possible viure a València d’una altra manera: anar en bicicleta, amb un xarxa segura i còmoda de carrils bici, hi ha hagut rebombori en llocs com ara el carrer Colom, tot és millorable, és clar, però ací el tenim, el carril bici, i el govern municipal de Ribó ha posat a l’abast del ciutadà una nova mobilitat, en bici, en patinet, amb autobusos elèctrics. Però el didactisme arriba fins on arriba, i després cal adaptar-s’hi, assimilar-ho. Ho han fet molt bé, però només han arribat a un tant per cent de la població, els més joves, i tenen el rebuig de la gent que va sempre en cotxe. La cultura del cotxe és dura. Què ocorrerà ara? Doncs els espais ja fets es conservaran, perquè, entre altres coses, estan fets amb ajuda de fons europeus i no els poden revertir, però segurament no se’n faran més. No milloraran la connexió en autobús de la ciutat i els pobles, amb més flota de busos. La visió que hi havia, i que, segons com, no estava ben explicada ni entesa, no prosperarà. El nou consistori no tindrà una política de mobilitat, i el segell Rico i Grezzi ací està, ja ho tenen fet. I ells s’apropien de tot el que ja està fet. Fou el cas d la Ciutat de les Arts, al principi el Partit Popular deia que era un projecte socialista, i quan arriben ells al govern se l’apropien i hi creen l’Àgora i la promocionen a tort i a dret. Amb el riu, què faran? Està per veure’s. El pla de desembocadura actual, que està molt bé, com el continuaran? Trobe que el faran molt mínim, per a acontentar Nazaret i perquè la ciutat del Levante Club de Futbol va cap allà. Perquè els esports a València, com va passar amb la Marató, la Copa Amèrica, i la Fórmula 1, o són apolítics o són conservadors. Era la marca PP, la projecció internacional. En tot cas, no faran res que moleste el port, perquè, tant el PP valencià com el d’Espanya, volen l’ampliació del port i això ens costarà l’Albufera i les platges del Sud. Només González Pons ha alçat la seua veu en contra. I clar, la recuperació de la ZAL, la connexió amb l’Albufera, depèn del fet que no s’amplie el port. Es podria progressar amb una altra manera d’operar repartint la logística entre els ports de Sagunt i de Gandia, però no ho faran, perquè aquesta política de reconciliació del port amb la València verda no és l’aposta del PP i VOX”.

Aitana s’engresca parlant d’aquests temes, li toquen d’a prop. El seu llibre La rebel·lió dels vianants en parla, i molt, de la ciutat, del riu, dels ponts, del port, de les platges, dels reptes pendents per a acabar el riu, de quina ciutat volem. “Quina València volem el 2050? És una pregunta que connecta amb els moviments ciutadans que ja començaren en els anys 60 amb la defensa del Saler, de l’Albufera i que van continuar als 70 amb la reivindicació d’un riu verd, fins que el 1982 ja està clar que el riu serà jardí, i aleshores hi ha una davallada dels moviments socials i de l’activisme, però més tard reviscola, i en els noranta sorgeixen plataformes com Salvem el Botànic, l’Horta o el Cabanyal, i molts d’aquells activistes estan encara avui a la comissió de suport al port, a més de la renovació generacional”. I quina és la València que volem per al futur?. “Tenim al davant dos models de ciutat diferents, depèn de quin model seguim, si el de connectar la ciutat amb el territori i la qualitat de vida dels residents, o la de la ciutat que depèn dels interessos i beneficis econòmics només”.

Girem de nou la conversa cap als Estats Units i li pregunte pel teixit associatiu nord-americà, en general, i a Califòrnia, en particular, un estat on s’han donat molts moviments reivindicatius. “Als Estats Units hi ha protestes, però són aïllades, en moments determinants, com ara el Black Lives Matter, però no hi ha un seguiment ni vinculació ciutadana continuada. I el model de vida als cinturons, als suburbs, tampoc no ho facilita i el teixit associatiu no és fort perquè la població està dispersa i costa molt. A los Angeles, per exemple, estan recuperant Los Angeles River amb la renaturalització del riu i les zones properes, però saben que això implicarà processos de gentrificació, i l’activisme local s’hi ha mobilitzat. I això mateix pot passar ací amb la naturalització del riu nou, si finalment se’n fa parc i zones habitables. I depenent de com cresca el riu i la ciutat, podria ser un nou nucli urbà amb el perill de la destrucció total de l’Horta Sud, sempre hi ha perill de l’especulació al voltant de la renovació de l’espai”.

Decidim fer una pausa i passejar una mica pel riu. De sobte ensopeguem amb la Fira de Juliol, el soroll i la gent, el riu és també un riu de fires: la de juliol, la fira alternativa, la feria de abril, la fira de vins Mostra Proava. Parem i observem un passadís de vegetació frondosa: ficus, pins i de sobte ens arriba l’olor del gessamí, del qual Aitana en parla, al seu llibre. Li conte que el gessamí del riu i la seua flaire, una nit que tornava a casa pel riu en bicicleta, van ser el detonant del meu dietari La inquietud. Ens apropem al gessamí i l’olorem. Són aquests moments de plenitud. Com argumenta Jenny Odell a How to do Nothing: Resisting the Attention Economy, una de les autores de capçalera de Guia i que esmenta en diverses ocasions al llibre: “cal que ens neguem a creure que el temps present, el lloc on estem i la gent amb qui estem no són prou”.

Vull saber que la va moure a escriure La rebel·lió dels vianants. Aitana, d’on surt aquest assaig, tan rigorós, però alhora tan personal i sentit? “Pense que el Jardí del Túria és un parc fantàstic, que encara té potencial per a ser el que podria ser i que té perills que s’haurien d’evitar. Per exemple, els espais públics oberts a un públic interracial, divers, són cada volta més escassos i això cal entendre-ho i apreciar-ho per actuar-hi. I reflexionar sobre com hem arribat fins ací. Els humans veiem el riu i pensem que tot ha estat sempre així, però no és cert. El jardí del riu ha anat canviat. Fa un moment estàvem assegudes mirant el Pont de la Mar i l’estany que hi ha a sota, que és ben recent, i que si bé genera humitats a la pedra, també provoca un joc molt bonic de llum i reflexos dels arbres i les pedres sobre l’aigua. He escrit el llibre perquè l’espai del riu està molt bé, però es pot millorar, i té un risc, el de perdre espai públic, el qual pot previndre. Per sort, el Jardí del riu Túria és encara un espai lliure de publicitat, no hi ha xiringuitos patrocinats per empreses privades, i és un riu de cultura, però amb deutes pendents, com ara les connexions amb l’IVAM, amb el museu etnològic, el museu de Belles Arts, o amb els jardins dels Vivers, i tot això el millorarien perquè seria posar la cultura més a l’abast dels passejants i ciutadans, dels visitants, i expandir el jardí, com s’ha fet amb el Palau de la Música, o amb la Ciutat de les Arts i les Ciències. Convindria millorar a poc a poc la programació de la Ciutat de les Arts. El riu no és només un riu de cultura, ni d’esports, té un poc de tot, és un espai polivalent i molt divers, atractiu per a persones ben diferents. Atrau els corredors, els ciclistes, els vianants, els músics, els artistes, hi pots veure gent amb pantaló curt corrent o gent que va al cinema de la filmoteca d’estiu, o gent mudada que va a l’òpera”.

Les opcions i virtuts del Jardí del Túria ofereix als vianants són ben diverses, però Aitana Guia en destaca sovint  una al seu llibre: la capacitat d’observar, de detenir el temps: “El riu és un espai que ens ajuda a retrobar-nos i a gaudir del present, del ballet que hi ha enfront dels nostres ulls a cada racó d’aquest parc màgic”. Com diu Aitana, és qüestió de tenir un lloc lliure de bombardejos publicitaris i productius i temps per deixar-s’hi anar. “Observar, detenir el temps, vens ací i et crida el present, t’atreu, no t’has de transportar a un altre espai, mira, ara mateixa és l’hora màgica, i només seure  i contemplar les palmeres reflectint-se en l’aigua, com hem fet adés, és un goig, per això dic que calen més bancs al jardí del riu, més bancs al voltant d’aquest pont i estany. De fet, el disseny original de Bofill no havia previst bancs, i com es pot concebre això, un parc on no pugues seure?” Tal com llegim al llibre: “Bofill havia dissenyat un espai prescrit, sense equipaments esportius ni bancs [...]  Però hem acabat amb un parc sense guió, gràcies al fet que no hi havia diners per a fer-lo tot d’una i les associacions veïnals exigien un altre tipus de jardí [...] I això està molt bé perquè obliga les persones que l’utilitzen a ser-ne guionistes”. Precisament és aquesta una de les idees principals que connecta el llibre, el fet de prendre consciència que el Jardí del riu Túria és un espai dels i per als ciutadans, un guió obert que està per acabar i on tenim vot i part. Al capdavall, La rebel·lió dels vianants és la rebel·lió de la ciutadania, capaç d’aconseguir canvis a partir de l’activisme social.

Tornem la mirada al riu, a l’hora màgica: “El present –comenta Aitana Guia– és important per als humans, perquè a nosaltres ens interessa allò que fan els altres humans, i mires al voltant i és un goig observar el ballet humà del riu. Fixa’t en la gent que passa per davant nostre, pràcticament ningú mira el mòbil, conversen o miren al seu voltant, i això és important. L’escriptora Jane Jacobs parla del ‘ballet de la vorera’, de les voreres de les ciutats on hi ha molt activitat com d’un espectacle, una dansa on hi ha observats i observadors en acció”.

Continuem conversant i de fons se sent la batucada que ens ha acompanyat des del començament, és un so invisible perquè no veiem les persones que toquen, només ens arriba el batec dels tambors. Probablement toquen des de sota d’un pont perquè el so reverbere millor. Són les rutines del riu, cada dia hi ha dolçainers, batucades, grups de dansa de tota mena, malabaristes, funambulistes, corredors, ioguis, i molts vianants... Tota una rebel·lió de vianants. És un espai obert i accessible. “Una part de la meua preocupació –assegura l’autora– és que siga un espai per a tothom, un riu adaptat, amb més fonts, i més bancs i banys on pugues canviar un bolquer”. Ara ja tenim bany! “Sí, per fi, hi hem tardat, però aigua poca, no hi ha pràcticament fonts al riu, i a la ciutat en general, un lloc on tenim temperatures altres durant bona part de l’any”. Recorde els meus anys de corredora pel riu i com costava trobar una aixeta on refrescar-se una mica. “I em preocupa que el riu siga un espai segur per a les dones i per a gent sense papers, un riu on no hi haja policia migratòria, un riu que done acollida al 17 % de població de la ciutat que són immigrants, i que no tenen altres espais verds d’esbarjo i on refrescar-se”.

Tornem al procés d’elaboració del llibre i Aitana Guia em comenta que aquest llibre sorgeix d’un projecte ja llunyà en el temps i que va anar madurant al llarg dels anys. “El 2008 pense que he d’escriure un projecte sobre el riu, però com que són anys de molt de treball acadèmic, d’escriure la tesi i publicar-la, de viure en llocs diferents, tot queda en l’aire, fins que el 2016 em contracten a la Califòrnia State University i com que ja havia publicat molt i tenia la tesi feta vaig poder guanyar aviat la titularitat de la meua plaça. Així que a partir de 2017, 1018 i 2019 comence a investigar sobre el riu, amb la idea d’agafar un any sabàtic el 2020, però no va ser possible per la covid, i frustrada una mica per la pandèmia, em pose a escriure el llibre a Califòrnia i aviat em trobe amb 30.000 paraules escrites. Finalment el curs 2021-2022 el vaig passar a València amb temps per dedicar-m’hi de ple. Així que la idea es remunta al 2008 i passen cinc anys des que inicie la primera investigació als arxius fins que acabe el llibre, però des del 2008 que anava recollint idees, anotacions”.

Al cap d’una estona pugem a l’Albereda per a continuar conversant sobre els seus projectes de futur. Aitana busca la cerveseria Barbacana, un local on serveixen la cervesa artesana Antiga, de Benimaclet. Desconeixia  aquest local i això que hi visc a prop. Passem per davant dels llocs i no els reconeixem, de fora vindran que la ciutat et mostraran.

Aitana Guia en tasta dues, en gots petits, li agraden totes dues, però una més que l’altra. La meua, en got gran, està boníssima, amb gust cítric, suau i refrescant, li diuen fruit beer, cervesa afruitada també en seria una opció. Quin goig acabar la conversa així, amb el convit i a poqueta nit.

Aitana, què ha suposat guanyar el Premi d’Assaig d’Alzira amb aquest llibre? “La confirmació de la meua intuïció, perquè no és un llibre d’història, ni de sociologia, ni d’urbanisme, és un llibre eclèctic que podia funcionar, on no he fet cas de les limitacions disciplinar. És un llibre com els que a mi m’agrada llegir, un assaig eclèctic. I el premi em va confirmar que el llibre tenia potencial perquè costa molt trobar lectors que et puguen llegir i guiar abans de publicar un llibre, i són molt importants, perquè et fan veure connexions, si l’estructura falla o no, i aquesta mirada des de fora t’ajuda molt”. Li demane quina acollida ha tingut el llibre fins ara. “Vols que una vegada publicat el llibre tinga un impacte en els ciutadans, en les seues consciències. De moment la gent m’ha dit que hi han aprés molt i que el llibre ajuda a què els lectors vegen el riu com un projecte inacabat, i reflexione sobre com es pot acabar, què podem aportar cadascú en això? Quina València volem?

Encarem el final de la conversa i parlem dels projectes de futur. “Tinc dos projectes, un d’ells és retornar a l’estudi dels discursos contra l’emigració, als discursos tipus VOX i més enllà, al concepte de nativisme, una mena de nacionalisme que argumenta en contra dels immigrants i en suposada defensa d’allò propi, afirmant que està en perill. I és un risc molt gran que això estiga passant en qualsevol nacionalisme”. També el nacionalisme català, li comente. “Sí, així és. El nativisme és una malaltia dels nacionalismes ja establerts. És una re-definició de qui és el poble. Són francesos tots els que tenen la ciutadania francesa o només el que s’autoproclamen laics? Cal ser blanc per a ser espanyol? Amb l’excusa de la defensa d’allò propi, s’està carregant contra la diversitat portada per la immigració.  A València, per exemple, hi havia un pressupost participatiu per a fer una Xina Town al barri d’Extramurs, uns arcs a l’entrada dels carrers Pelaio i Convent Jerusalem, del barri, com els que hi ha a tantes Chinatowns d’arreu del món, i finalment es van recollir signatures en contra del projecte, amb un clar rebuig cap a tot allò que no siga pilota valenciana o les falles, la resta, és clar, és ”imperialisme xinés“... De vegades costa veure aquestes qüestions si no te n’allunyes.  Probablement, Aitana, no hauria escrit aquest llibre ni triat els temes d’investigació que ha triat si no haguera voltant tant pel món i viscut en llocs tan diversos. ”Efectivament, cal veure-ho des de lluny, des de fora. Jo entenc la confluència de nacionalisme i conservadorisme, els nacionalismes pràcticament mai no han estat progressistes. Ara per ara soc una font d’incerteses, i m’alerten molt els discursos contra la immigració. Un altre tema que voldria treballar és un llibre sobre les fosses dels desapareguts durant la Guerra Civil i la gent que encara està buscant els seues éssers estimats. M’agradaria treballar diferents temes de la recuperació de la memòria a través de moltes persones, recorrent històries i zones diverses. Sempre al voltant de buscar els que creus que t’han matat o t’han furtat, les persones estimades perdudes per sempre, sense rastre, i amb això el tema de la recuperació de la dignitat, perquè no has pogut venerar les persones properes. I aquest llibre, un llibre coral, amb moltes veus, l’escriuria en anglès per a un lector internacional“.

Parlem dels fills adolescents, de l’esclavitud de les pantalles, de l’atenció plena, tan difícil d’aconseguir. De fet, a l’inici de la conversa hem posat totes dues els nostres telèfons en silenci, tot i que jo, malgrat això i, desafortunadament, no he sabut protegir el moment i hi ha hagut alguna que altra interrupció i pertorbació. Demana esforç, sensibilitat i fermesa aïllar-se i salvaguardar els moments importants.

Aitana em conta que als Estats Units no tenen telèfon mòbil, i que es comuniquen i entren en les xarxes a través de la tableta i l’ordinador, no deixa de sorprendre’m, però l’entenc. “La meua filla Oriana aviat complirà 16 anys i demanarà un telèfon, és inevitable. Fins ara hem aconseguit aïllar-nos del tema, i només gaste el mòbil quan vinc a València, aquest no és el meu telèfon, és el telèfon [i riu], el de tota la família, així que ja veus...”

Riem una mica abans d’acomiadar-nos. Me’n vaig per l’Albereda amb el seu llibre dedicat a la mà, un llibre ric en arguments, històries i fets, una “veritable enciclopèdia contemporània, a càrrec d’una historiadora compromesa i molt competent”, com ha escrit Gustau Muñoz, membre del jurat que el va premiar per unanimitat: “Em fa l’efecte –escriu Muñoz– que Aitana Guia, a partir de la matèria de l’antic llit del riu Túria esdevingut Jardí esplendorós, ofereix una reflexió profunda i de volada –a traços d’assaig– sobre les formes de vida i les relacions socials al món d’avui. I sobre la València que tornarà a renàixer”.

Aitana Guia ens du amb aquest assaig eclèctic, lúcid i ambiciós, a posar la mirada en allò que ens envolta, a observar amb atenció, per copsar, com ella ha escrit, que el riu és un espai que ens ajuda a retrobar-nos, que ens ajuda a gaudir del present. “D’alguna manera volia tornar al meu país i a la societat valenciana part del que he après als Estats Units, i pense que ho he aconseguit una mica amb aquest llibre, és allò del brain circulation, no només te’n vas a estudiar i a treballar a un altre país, sinó que tornes part del que has aprés allà a casa teua”.

És poqueta nit, la cervesa ja forma part de nosaltres i l’hora màgica cueja. Deixem ací la conversa, Aitana baixa al riu a buscar el metro i jo camine Albereda amunt... Una conversa inoblidable!