Àlex Gutiérrez: “Estudiar com arribaven les pel·lícules a València és conéixer com estava organitzada la ciutat”

Quan Àlex Gutiérrez Taengua (Xàtiva, 1989) estava estudiant la carrera d’Història va començar a indagar en el passat del cinema no només com a producte cultural, sinó pel significat d’eixe producte. La seua curiositat el va portar a descobrir que hi havia informació creuada i moltes branques amb evolució pròpia i lligams poc investigats. Per a tots els públics, editat per la Institució Alfons el Magnànim junt amb l’Institut Valencià de Cultura, és el primer estudi ampli sobre l’exhibició cinematogràfica a València, centrat en els anys 1957 i 1975, on es presenten els vincles entre una ciutat víctima del desenvolupisme i l’organització dels cinemes per barris en un moment on València acollia més de 70 sales de cinema. Aquestes investigacions li van fer entendre València d’una forma que mai havia imaginat.

El teu és el primer estudi científic dels espais d’exhibició cinematogràfics valencians trencant amb la tendència d’analitzar la filmografia. Què perd la història del cinema quan deixa de banda aquesta vessant?

Diria que es perd l’objectiu principal del cinema. Normalment es planteja, dins de la Història del cinema, allò més ‘mainstream’, que seria estudiar les pel·lícules. Hi ha una autèntica erudició per estudiar cada obra, però la finalitat del cinema és mostrar-lo a un públic. Quan et preguntes quin és eixe públic i en quin espai està exhibint-se eixa pel·lícula te n’adones que estàs acabant eixa tasca d’estudi. Normalment no se li dóna importància, però és central perquè mostra com s’organitza l’oci. A partir dels anys 50 i 60, l’oci en l’Espanya del desenvolupisme, no és una cosa secundària. Comença a moure molts diners i té interessos darrere. Posar un cine significava que hi havia gent que havia d’anar. Estudiar com arribaven les pel·lícules a València és conéixer com estava organitzada la ciutat.

El mapa valencià de cinemes i la seua expansió, tal com planteges en el teu estudi, està directament relacionat amb la riuada de 1957. Quin és el vincle?

El vincle és el mateix que hi ha entre la riuada i la bombolla immobiliària. Hi ha terres que deixen de ser zones de camps, es requalifiquen els espais i, bàsicament, destrossen la ciutat, la parcel·len, comencen a aparéixer barris nous... On hi ha un barri nou, també hi ha gent nova que va a viure, en un context on la migració és espectacular per ser una zona de costa i tradicionalment receptora de migració, que també van ser consumidors potencials. En les zones perifèriques comencen a aparéixer negocis i, entre ells, el cinema. En aquell moment no era una cosa tan sacralitzada, estaven els cinemes de barri que era el més banal del món. No hi havia televisió i la gent anava. El vincle és eixe: facilitaren espais per a la vivenda, i també per a negocis. I el cinema era i és un d’ells.

En el llibre també planteges que els cinemes es van anar configurant en funció del tipus de població dels barris.

Sí, per això parle de diversos espais en el treball i d’una espècie d’organització. En el centre, on viu la gent amb més diners, els cinemes són més cars perquè les pel·lícules arriben abans. La qualitat de la pel·lícula baixa com més et separes del centre. Les bobines també s’han reproduït més vegades, i la cinta perdia qualitat de so i d’imatge. Llavors, a mesura que va passant el temps, va passant a cinemes de barris que demanaven menys preus d’entrades, també perquè la gent no tenia tants diners. Eixa gradació de l’estat de la pel·lícula, no sé si és causa o conseqüència, però va acompanyat d’una gradació del preu de la taquilla, de la llunyania del centre i, per tant, de l'extracte social del barri on es projecta.

També centres part la investigació en el fenomen dels cineclubs. Què eren i quines pel·lícules es projectaven?

El cineclub era una forma d’associacionisme amb l’objectiu de consumir cinema. En València, hi havia una gran quantitat de cineclubs amb perfils diferents, tant d’ús, com de persones i sòcies i, per tant, tenen objectius diferents. Hi ha alguns que eren d’entreteniment familiar, altres més militants o especialitzats. També altres més exclusius on únicament podien assistir els membres del club. O els universitaris, els estudiantils, on obrien més la mànega a que poguera participar la gent. I sobre les temàtiques, es van fer des de pel·lícules de Bud Spencer, fins a cinema prohibit pel règim franquista. En València és famosa l’anècdota de la pel·lícula El acorazado Potemkin. Estava prohibida, també en els cineclubs, però algú va anar a França, la va gravar en un cinema i la van projectar en el cineclub universitari.

En eixa època en València hi havia més de 70 sales de cinema. Què queda de tot allò?

Queda poc. Queden alguns edificis, algunes empreses... Però sobretot queda molta gent dedicada a l’audiovisual. Queda tota una generació de persones que anaven al cine de forma habitual. Queda molta gent que estima el cinema, com l’equip de la revista Cartelera Túria i els seus lectors. En València sempre quedarà eixe esperit i eixa estima pel cinema que potser en altres llocs no hi ha.