Anna López: “Vivim un temps d’emergència democràtica”

Anna López (Barcelona, 1986) és llicenciada en Periodisme i doctora en Ciència Política i una de les veus expertes que més lúcidament dissecciona l'actual onada reaccionària de l’extrema dreta a casa nostra, i a Europa. Ha estat assessora política i parlamentària en diferents gabinets i institucions públiques durant quinze anys i actualment és professora a la Universitat de València. La seua tesi la va dedicar a la formació política ultradretana España 2000. Recentment ha publicat l'obra La extrema derecha en Europa (Tirant Humanitats, 2025), on explica i narra com aquests partits i moviments han anat superant tots els murs electorals fins a situar-se dintre de la ciutadella, els governs i les institucions europees.

Amb claredat d’anàlisi i d’exposició i un to divulgatiu, Anna López explica en el seu assaig com s’ha forjat un nou ideari que erosiona de mica en mica els límits del que fins ara semblava políticament i moralment acceptable a gran part de la població.

Amb exemples i dades contrastades, sense aclaparar el lector, l’autora exposa com per tal de contrarestar aquesta dreta devoradora, no funcionen les mesures profilàctiques ni les solucions d’urgència. La resposta, segons Anna López, exigeix una intervenció a cor obert d’aquelles tradicions polítiques —conservadores, liberals i socialdemòcrates— que una vegada van garantir pau i prosperitat generalitzades. Es tracta d’actualitzar i donar nou impuls als principis i el promptuari ideològic d’uns partits que van començar el seu declivi quan van abraçar el dogma neoliberal.

Parlem amb ella de la situació actual de  la ultradreta a Europa, i en particular, després de les eleccions en què tres països, Polònia, Romania i Portugal, han plantat cara a la extrema dreta, amb la idea d’aprofundir en el mapa geopolític i estratègic de la dreta radical a Europa.

Comencem parlant de la seua trajectòria com a politòloga especialista en extrema dreta, d’on li va venir l’interès?

L’interés pel tema ve de quan estudiava periodisme. Els primers reportatges que escric eren sobre l’extrema dreta espanyola i en concret sobre España 2000 a València, la seua seu, com actuaven, i quines eren les seues connexions internacionals, és a dir, tot el que s’estava gestant ja en internet, el lideratge ultra. A partir de l’any 2000 vaig començar a estudiar el fenomen a escala europea: Països Baixos, Romania, Noruega, França i l’actualitat em donava cada vegada més ingredients. Fins que vaig decidir estudiar Ciències Polítiques per tal de poder  investigar l’extrema dreta com a fenomen polític: de quina manera afecta la societat i per què la gent la vota.

A Europa l’extrema dreta estava fent un camí lent, però segur.

Sí, Jean-Marie Le Pen funda el 1972 el Front National i no és fins a 1984 que s’apropa a posicions poder i la nova extrema dreta alemanya comença a fer camí el 1995, però no accedeix a les institucions fins 2003.

¿I en el cas espanyol, hi ha unes peculiaritats, respecte a la resta de la ultradreta?

En principi l’any 2000 la ultra dreta a casa nostra era residual, marginal i estava molt desorganitzada. Hi havia 10 partits diferents o més, amb uns discursos encara que recordaven el franquisme i altres que s’apropaven més al missatge anti-globalització i anti-immigració, mentre que a la resta d’Europa l’extra dreta ja anava avançant. Però Espanya n’era una excepció.  Les condicions que s’havien de donar perquè hi passara el mateix que a Europa no s’han concretat fins fa relativament poc. I aleshores apareix Vox com una força política d’abast estatal que pren força a partir del 2017, amb el “Procés” a Catalunya. Podríem dir que s’ha produit una mena d’agiornamento, com han fet totes les extremes dretes, però la qüestió és fins a quint punt...

I què és el que ha canviat en la ultradreta espanyola per a donar aquest gir i guanyar tants vots?

Sobretot que hi ha una renúncia a l’estètica del passat i a la violència, una mena de normalització i democratització i es presenta com un partit que accepta les normes democràtiques. De vegades els seus polítics són politòlegs, jutges, com ocorre a Andalusia, catedràtics universitaris, en el cas del País Valencià. A més, cal tenir en compte que després de la presència de Vox en tres convocatòries electorals (que és el temps que s’estima necessari perquè una força política s’assente), Vox ja és un factor consolidat en el paisatge polític. I no podem subestimar el seu poder, encara que baixen en vots, perquè, de fet, ja han cristal·litzat, i simbolitzen allò que deia Le Pen i que explique al llibre: la “lepenització dels esperits”, és a dir, un procés d’adoctrinament de la societat que assumeix els postulats de l’extrema dreta i els normalitza. 

¿Com es tradueix això el cas valencià?

Doncs en un Govern valencià que no celebra el 25 d’abril, que retira les ajudes a la nostra llengua i a la cultura, que retira les publicacions de temàtica LGTBI, que anul·la les ajudes a la igualtat, que canvia el nom a les regidories d’igualtat per regidories de família. El llenguatge i l’ús que se’n fa n’és clau, paraules com llibertat, democràcia i “fatxa” són emprades amb un altre sentit i una altra càrrega connotativa, i ací té molt a dir l’ús que fan de les xarxes socials, en especial de TikTok.

Estem parlant d’una pèrdua de drets socials per a una part important de la societat.

Sí, és clar. Hi ha una fractura guanyadors-perdedors: que la gent no tinga drets socials a canvi que jo (i els meus) tinguem poder i estem presents. Els votants de l’extrema dreta consideren que passen al bàndol dels guanyadors perquè, prèviament, hi havia un ressentiment, una gran escletxa entre guanyadors i perdedors. I quan la desigualtat econòmica travessa eixe eix, el vot a l’extrema dreta està assegurat. I ja no parle de la pobresa, sinó del precariat, de gent que fins ara vivia més o menys bé, i que s’ha empobrit a causa de l’augment del cost de la vida, de l’habitatge, etc. I tenen aquest ressentiment davant d’un govern que “no resol els problemes actuals” I aquí arriba Vox, a cridar que en “aquest estat permanent de caos”, com ells asseguren, “sólo queda Vox”. I s’hi presenten com a la darrera i única solució política.  I hi ha gent que els voten. Per què? Per què hi ha molta població que està ressentida, una classe treballadora que està cabrejada perquè no s'ha donat resposta a les seues expectatives. Ens trobem amb una classe mitjana empobrida, un escenari on tenir treball no et fa deixar de ser pobre, precariat. 

¿Què és el més preocupant del panorama actual?

La vulneració de l’estat de dret i del pluralisme polític i mediàtic, com ha succeït a Itàlia, i a Hongria, on el seu primer ministre, Viktor Orbán, ha modificat una llei per tal de poder fer campanya electoral en els mitjans de comunicació comercials. En aquesta mena de democràcies autoritàries o il·liberals l’estat de dret no està garantit.

Parlem ara de les eleccions i els resultats recents en alguns països d’Europa: ¿quina és, doncs, la situació o la “bona” notícia, després dels resultats electorals del passat diumenge dia 18 de maig a Romania, Polònia i Portugal?

La bona notícia és que a la Unió Europea no hi haurà un altre govern d’extrema dreta junt amb Hongria, Itàlia i Eslovàquia. Però hauríem de preguntar-nos: ¿què passa a Europa que de nou tornem a contenir la respiració perquè no puge al govern un partit d’extrema dreta? Si mirem enrere, veiem que, ara per ara, en cada contesa política sempre hi ha hagut dos blocs representats: una extrema-dreta anti europeista amb plantejament il·liberals, i un altre bloc europeista que sí que vol enfortir una democràcia liberal i pluralista, i dins d’aquest bloc molt ampli, hi ha la dreta, la socialdemocràcia, els partits liberals, que tots sumats compten amb molts simpatitzants.

¿Alguna altra bona notícia o indici esperançador?

Sí, que, amb tot, trobe que ha estat molt positiva l’alta participació en aquests comicis, en especial a Romania i, sobretot a Portugal, on hi havia una fatiga política amb tres eleccions des del 2019 i cap legislatura acabada i podia haver-s’hi donat una abstenció alta. En canvi, la ciutadania ha anat a votar i això significa que la societat té cultura política, i que està interessada per decidir qui ens governa. I finalment, un altre diagnòstic a tenir en compte, és que, encara que l’extrema dreta no governarà en aquests països, es constata que augmenta en vots. Tal com ha passat a Romania, on es posiciona com una alternativa política per a la població. I vull insistir en aquest aspecte, no podem subestimar la fortalesa de l’extrema dreta encara que no governe, perquè el seu missatge s’ha imposat com una resposta al malestar d’aquesta nova època. De fet, si ampliem el focus veiem que a França, a Alemanya i a Itàlia l’extrema dreta encapçala les enquestes i que en 12 països de la Unió Europea són la primera o segona força política. I recordem, el pròxim 8 de juny es complirà un any de les eleccions al Parlament Europeu en què l’extrema dreta va assolir el 20% dels vots totals, un resultat inèdit en la història fins a aquest moment. Per tant, cap ampliar el focus i no subestimar aquestes tendències.

¿Quins són els principals aliats de l’extrema dreta?

L’extrema dreta té un aliat avui amb qui no sabem encara com lidiar, i són les xarxes socials. No podem entendre encara què ha fet que s’haja trencat la intermediació tradicional entre la informació i la ciutadania i que continue augmentant l’odi i la radicalització. I les lleis actuals no són suficients per frenar les conseqüències d’aquesta situació que desestabilitza els processos electorals i dispara l’espiral d’odi i violència.

Enmig de tot aquest panorama, ¿com influeix Trump i el trumpisme?

L’ascens de Trump al poder, sobretot en aquesta segona vegada, ha legitimat les extremes dretes europees com a alternativa de govern i s’ha convertit en el model de referència, d’una forma de practicar la política, per als ultres. La mentida és el missatge, la violència, l’assalt al poder democràticament constituït. La lògica d’amic/enemic, aquest és el model d’un nou sistema polític que s’està gestant, un “autoritarisme electoral” disfressat de democràcia liberal on els drets fonamentals i les llibertats no estan garantides per a tota la població. Ni tampoc la divisió de poders, ni el pluralisme mediàtic, ni el polític, característiques fundacionals de les democràcies liberal sorgides després de la II Guerra Mundial.

¿Estem, doncs, davant d’una canvi de paradigma?

Trump ha iniciat el canvi d’època des del punt de vista econòmic i securitari. Per a ell no hi ha ja res intocable, ni els pilars bàsics de la democràcia. Travessem un canvi d’època que no sabem on anirà, com ara la seua postura proteccionista amb els aranzels. En aquest escenari Trump és l’actor principal que està marcant el canvi. De fet, Trump i el seu gabinet ja estan treballant el merchandising i calculant les lleis, quins canvis fer, per tal de poder presentar-se a la pròxima legislatura el 2028. Una cosa que seria inaudita fins ara, anar més enllà de dues legislatures. I ho està treballant des del principi, igual que va fer quan va perdre. És una situació tan forta i pensada, que l’alternativa democràtica, de moment, no pot neutralitzar-la. De fet, Trump és perillós quan guanya, però també quan perd, en el sentit que ell no accepta la derrota i les seues reaccions són violentes, com ja es va veure quan va promoure un assalt al Capitoli.

Tampoc a Espanya la dreta accepta la derrota, així com així.

La no acceptació de la derrota és un fet que també vivim a Espanya. La dreta és demòcrata només quan governa. Tot plegat, vivim en una època plena d’incerteses a les quals el llibre pretén donar respostes. Després de cada crisi política, l’extrema dreta sempre vol donar la solució i buscar culpables,

I tornant a Trump, ¿la seua victòria també estaria molt relacionada amb aquesta fractura entre guanyadors-perdedors que vostè esmentava abans?

També, és clar. Cal tenir en compte, que entre l’any 2001 i el 2021 hi ha hagut una gran concentració de la riquesa i la classe mitjana nord-americana s’ha empobrit progressivament amb xifres alarmants. El malestar econòmic i social previ i la conseqüent pèrdua de drets quan guanya l’ultradreta, que esmentàvem abans a Europa, ho veiem també als Estats Units.

¿Quin ha estat el paper de Steve Bannon com a activador de l’extrema dreta a Europa des dels EUA?

Ha estat fonamental. Anteriorment a les eleccions europees es va reunir amb els líders de l’extrema dreta per a instruir-los, sobretot en tot allò que podien aconseguir a través de les xarxes socials i els va adoctrinar sobre què havien de fer, com ara trencar el pacte verd, posar en marxa polítiques anti-immigratòries,  i sobre quins eren els seus enemics amb qui calia enfrontar-se: les universitats, els mitjans de comunicació, la premsa tradicional, els col·lectius LGTBI. ¿I què fer i com fer tot això? Doncs inundant tota la zona de missatges a través de les xarxes socials i ocupar tota l’agenda política i l’espai, de manera que el teu adversari no tinga capacitat de reacció. Com el mateix Bannon diu: és “una revolució permanent”, i “aquests són els enemics i cal anar a per ells”.

L'extrema dreta, com radiografia al seu assaig, no és uniforme. Hi ha diferències, per exemple, a escala europea. I en particular, el cas d’Espanya i Vox.

Hi ha diferències, sí, com ja hem anat veient. I en el cas de Vox, tant a Espanya com al País Valencià, cal dir que si estan en el poder és gràcies al joc que els han fet el Partit Popular i alguns mitjans de comunicació, que s’han alçat com a altaveus de les seues propostes amb entrevistes constants amb ells i parlant del que l’extrema dreta vol que parlen, on i com ells volen que se’n parle. Tot això és el que els ha atorgat normalitat i legitimació, lligat al fet que el Partit Popular adopta el seu discurs o pacta amb ells.

Els ho han posat fàcil...

Tan fàcil que, ara per ara, a Vox no li fa ni falta tindre consellers per a marcar l’agenda com passava fa un any i això reforça més la “utilitat” de votar-los, radicalitza l’espai polític, i deixa un buit al centre. Aquest fou també el gran desastre de la República Weimar a Alemanya, quan desapareix el centre polític i la polarització és extrema, i hi ha sectors de la població i grups polítics que no són vertaderament democràtics. Imagina’t que a Espanya el 2004, fa vint anys, el PP va signar el Pacte d’Igualtat, i ara, de la mà de Vox se’n retira. I és que el PP governa dels del punt de vista del curt termini i vol governar a qualsevol preu, encara que siga amb un pacte amb l’extrema dreta. No miren què ha passat a Europa abans quan s’ha actuat així, i el que ocorre és que, o es fagotitza la dreta o es multiplica l’extrema dreta, com en el cas de França. La gran incertesa, ara per ara, és si a Europa els grups populars (els conservadors, el Partit Popular Europeu) i l’extrema dreta pactaran o no.  De moment, a Alemanya hi ha un cordó sanitari, Polònia marca una línia roja i Portugal de moment diu que no pactarà i no ho ha fet en cap moment per ara.

Davant d’aquesta situació, ¿què es pot fer, com es pot frenar aquest possible govern europeu d’extrema dreta?

Per a començar, els partits polítics tradicionals han de reconnectar amb la ciutadania amb un discurs nou des del punt de vista econòmic: més inclusiu, capaç de garantir l’habitatge i un treball de qualitat, han de situar el focus de la governança econòmica en reduir les desigualtats, i ho han de fer renovant el llenguatge i l’acció política. Després, sense caure en la censura, s’han de regular les xarxes socials amb una llei de serveis digitals, perquè hem comprovat que les xarxes socials poden desestabilitzar les democràcies i generar violència. I s’han de crear agències de verificació i regularització de la intel·ligència artificial. I en tercer lloc, la mobilització de la societat civil, que ha demostrat que la resistència és possible quan hi ha sensació de perill. Els mitjans de comunicació tradicionals han de tornar a guanyar la confiança de la ciutadania, les Universitats han de plantar cara, i ho estan fent, i la societat civil s’ha de mobilitzar, com han fet algunes empreses alemanyes, com Bayer, i les esglésies d’aquell país. Vivim un temps d’emergència democràtica!

¿Com han rebut el llibre els lectors per ara?

Estic contenta, sobretot quan els lectors em diuen que el llibre els ha resolt incerteses, que els ha ressituat i els ha ajudat a entendre què estava passant, i que no havien acabat d’entendre fins ara. Per a mi és important que el llibre done algunes respostes al canvi d’època tan veloç que estem vivint.

¿I quines són les respostes que dona el llibre?

Entre altres, que no oblidem que l’actor polític que més està condicionant aquest canvi és l’extrema dreta i que ara ja no estan a les portes de la ciutat, esperant a entrar, dispersos i dividits, ara ja estan dins, a la ciutadella, ocupant molt d’espai. Cal entendre que l’extrema dreta no és un fenomen episòdic, sinó que avui és una alternativa política i si no la veiem i la tractem com a tal, i actuem en conseqüència, continuarà creixent. Per tant, la resposta és canviar de llenguatge, formular campanyes polítiques diferents i treballar la narrativa. Victor Kemplerer a La llengua del III Reich parlava del caràcter performatiu del llenguatge i de les formes d’acció política entre les esferes públiques. L’extrema dreta ha aprés bé la lliçó i ho han fet bé, amb èxit. Estan en les xarxes socials, en llocs com TikTok on han anat guanyant votants i votants potencials. Tenen una narrativa política efectiva, ja no és tant què comuniquen, sinó com ho comuniquen. I el govern actual, a pesar de la pujada de 400 euros del salari mínim i de reduir desigualtats, no troba una narrativa efectiva. No arriba als ciutadans, als votants, amb la força i la contundència que ho fa Vox.  En general, els partits socialdemòcrates pateixen una manca d'adaptació del seu discurs a les noves narratives, en un ecosistema de polarització política en el qual l'extrema dreta ha demostrat ser eficient: “comunica” solucions, però no en dona, i ho fa sobretot a través de les xarxes socials, amb rapidesa i ubiqüitat. Les forces democràtiques han banalitzat fins ara el que ocorria a les xarxes socials i no han vist que això tenia una traducció electoral i política, han subestimat el seu adversari polític. És una qüestió de dedicar temps i recursos i qui li’n dedica més, està més present i ompli l’espai. Cal obrir els ulls, ara ja no hi ha sorpreses, ja no hi ha un desconeixement, no hi ha excuses, cal donar una resposta política ja, amb voluntat, amb immersió i amb treball.

¿Conclusió i diagnòstic finals?

Es tracta d’una nova extrema dreta que lliura diàriament una Kulturkrieg o «guerra cultural» amb la qual intenta redefinir el marc mental de les nostres societats i les creences compartides. Tot això enmig d’una desafecció política i econòmica gran, i una reacció cultural, on s’ha trencat el pacte amb la ciutadania i s’ha ampliat la fractura entre guanyadors i perdedors i on bona part de la població perdrà drets fonamentals perquè uns altres amplien la seua presència i el seu poder. Els partits polítics han de saber llegir aquest estat de coses, aquest diagnòstic, i fins ara no ho han fet.