Ferran Archilés: “La divulgació no significa fer fàcil allò difícil”

Ferran Archilés (Castelló de la Plana, 1971) és historiador i assagista, i professor d'Història Contemporània de la Universitat de València. Com a investigador s’ha dedicat a l’estudi de les nacions i els nacionalismes. Entre altres treballs és autor d’Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana (Afers, 2012) i coordinador d’Inventar la nació. Cultures i discursos nacionals a l’Espanya contemporània (Afers, 2017). El 2018 publicà Dues o tres pintes més tard. Notes disperses (2012-2014) (Edicions del Bullent, 2019), un llibre amb què es donà a conèixer com a autor de dietaris amb una prosa esmolada, amarada d’ironia i de reflexió. Enamorat del dietarisme, uns anys després va publicar el seu segon dietari, Ofici de moralista, (Afers, 2023). En l’actualitat treballa en un tercer dietari. Llegir cada dia i prendre notes quasi a diari és també una manera d’estar al món, com diu Ferran Archilés. Sens dubte, n’és la seua.

La seua passió són els llibres, la qual cosa queda més que clara quan entres al seu despatx de la Facultat de Geografia i Història de la Univesitat de València, al campus de Blasco Ibáñez, hi ha llibres a tot arreu. Les prestatgeries n’estan arrebossades, uns damunt dels altres. Els llibres guarden un equilibri difícil, pur malabarisme. Si n’agarrava un a l’atzar, no sé què ocorreria. Les cadires que hi ha al despatx estan també cobertes de llibres i per terra hi ha piles de llibres. A la taula, la seua taula de treball, ja no hi caben més. Amb prou feines, queda espai per al seu ordinador.

Sec a l’única cadira que queda lliure, la de rebre alumnes i visites. Parlem una mica de manera informal i comence a prendre notes. Intente trobar una superfície on escriure recolzant-me en les meues cames creuades. A la taula no en resta ni un forat. Passats cinc minuts, em rendisc, la postura és esgotadora. A més, no funciona l’aire condicionat perquè han instal·lat uns equips nous i encara no han aconseguir engegar-los. Pensaran que no hi ha pressa. Total, estem en juny i al carrer els termòmetres només marquen de 30 graus en avant!

Agafe aire i faig un intent per acomodar les meues anotacions sobre la taula. Ferran em mira i diu: “Disculpa. Visc entre llibres tothora, cada dia, per a mi és la meua forma natural de viure”. Somriu, retira un lot de llibres i fet. Ara sí, tinc un petit requadre on recolzar els fulls per prendre notes. Comencem a parlar i brollen els temes, les reflexions, i les anècdotes.

Passada una estona arriba Jesús Císcar amb la seua càmera. Sap i no sap què s’hi trobarà. Discret, com és ell, es posa a treballar, retrata a tort i a dret. En un moment donat, li pregunta a Ferran si creu que, cas que ell li agafés un llibre, se n’adonaria. “Com que n’hi ha tants”, comenta Jesús “No et penses –li retruca Ferran– soc desordenat, però no desorganitzat. Sé on tinc cada cosa”. Potser sí. Ho diu molt convençut.

Jesús riu i se’n va al hall de la facultat on ens espera per fer alguna foto més després. Tota una negociació. A Ferran Archilés això de les fotografies no li fa gaire el pes. Jesús li ha promés que serà ràpid. Mentrestant continuem parlant.

Vostè és autor de dos dietaris de pes, en tots els sentits. Em consta que a Dues o tres pintes més tard. Notes disperses (2012-2014) va haver de llevar-li unes quantes desenes pàgines abans de publicar-lo. Fet i fet: què l’impulsa a escriure dietaris?

Quan vaig escriure el primer dietari no sabia que estava fent un dietari. N’era un poc inconscient, una escriptura més espontània. El segon ja fou diferent, i ara el tercer ja suposa una escriptura més orgànica, més pensada.

Què li agrada del gènere?

Per a mi el dietari és assaig i el dietarisme que jo escric és assagístic. El que més m’atrau del gènere és la flexibilitat que et permet. Llegir i escriure per a mi està molt lligat en els dietaris, però el dietari més personal i íntim, tant com a lector, però també com a escriptor, no m’ha interessat mai massa. Els primers dietaris que vaig llegir van ser els de Josep Pla, Joan Fuster i Pere Gimferrer. Eren dietaris d’idees. Pla és un poc diferent, ple de sensacions i descripcions, però també farcit d’idees. I allò em va agradar molt. Vaig veure que el dietari és un gènere que permet desplegar les idees, en part sistemàticament, però també lliurement. Una idea és com un corrent de consciència, un pensament sistemàtic, però no forçat. Vas anant d’un lloc a un altre, un llibre et du a un altre, a un viatge i vici versa i acabes parlant de llibres, de sensacions, de records, de realitats diverses. El que més m’agrada és la possibilitat de connectar amb el lector a través de l’assaig d’idees. Un altra manera d’escriure dietaris és quan et planteges un record o una idea i penses: això em passarà només a mi? I ho deixes per escrit. A mi, però, el meu jo no m’interessa gens. Parlar en un dietari de vins o de viatges perquè sí, no m’agrada. Una altra cosa és si ho utilitzes com a palanca per tal de parlar d’altres coses. Aleshores està bé, però perquè sí, no. Tampoc soc molt amic del “name-dropping”, d’amollar noms a tort i a dret perquè sí.

En Dues o tres pintes més tard carrega vostè durament contra el que considera deshonest o fals (“tants i tants dietaris de vol gallinaci, com n’hauria dit Pla, disfressats d’una pretensió que fa pena, em fan pensar en el sentit de la responsabilitat que hi manca”).

Crec fermament que publicar un dietari comporta una responsabilitat. Naturalment fer públic qualsevol llibre hauria de ser un acte de responsabilitat, no només un dietari. Però potser el gènere fa més fàcil l’autoindulgència. L’assaig és llibertat, però ha de ser una escriptura informada. Almenys a mi l’assagisme que m’interessa és el que fa critica cultural.Escriure sobre qualsevol cosa i fer de “totòleg” però em sembla una catàstrofe. Cal ser conscient de les limitacions i possibilitats. Només perquè hom ha llegit, no sé, posem per cas Kafka, això no autoritza a creure’s expert en historia d’Europa, o dels totalitarismes, etc.

¿Pofríem parlar del dietari com una mena d’ autoretrat literari?

La dimensió d’autoretrat literari és consubstancial al dietarisme, però a mi m’interessa molt més l’autoretrat intel·lectual. I conste que òbviament no són dimensions oposade.

Com situaria el dietarisme català dins de la tradició europea?

Trobe que és una baula important de connexió entre el nostre àmbit cultual i la tradició europea. Vull dir, quan passa una cosa ací a València o a Castelló, per a mi, això està connectat també amb Europa. Intento connectar referències culturals, idees, m’interessa poder fer aquests salts, de manera que un lector actual de fora es podria reconèixer ací, i aquesta connexió és una cosa màgica que pot fer el dietari. El mèdium és el llibre, la cultura escrita, i per això acabo parlant molt de llibres. També m’agrada molt la pintura i en parlo, però no n’entenc gaire. Visc entre llibres, tothora, cada dia. Per a mi és la meua forma natural de viure. I no cite o esmente un llibre perquè sí als meus dietaris, sinó perquè m’ha sorprès o m’ha dit alguna cosa. Ara bé, promet no citar tants llibres a partir d’ara. Tot i que la meua vida són els llibres i per a mi la felicitat és quan acabo la feina i puc llegir. Si esmente llibres no ho faig per impostar una referència, parle de llibres perquè visc així, entre llibres.

Què és el que més li agrada llegir?

Soc un lector omnívor, el que més m’agrada són els llibres d’idees, però una vegada em pose a llegir, m’ho llegisc tot, m’enganxen les novel·les de gènere, com ara el gènere negre, que és molt potent i crea addicció. També m’agraden els dietaris que parlen de curiositats. No em canse de llegir dietaris, no em fatiguen perquè com a lector sempre estic descobrint coses, i de vegades torno a dietaris d’abans i veig com estan retroalimentant-se. És un gènere molt viu, que aparentment està establert, però que està contínuament en evolució, per a mi és fascinant.

Parlem ara del dietarisme dins del País Valencià.

En els darrers anys ha estat una explosió i per a bé dels dietaris. Fa trenta anys la llista era molt més curta: Fuster, Josep Piera i Antoni Seva, i poc més. La situació actual, en canvi, tradueix una diversitat, així com la presència més gran de dones a poc a poc dins del gènere. És curiós que al món anglosaxó hi ha moltes més assagistes que en la literatura francesa o a casa nostra. Amb tot, al País Valencià, pel que fa a l’assaig i al dietarisme, estem millor que mai, o almenys millor que fa molts any. Noms com Vicent Alonso, Enric Sòria, Ramon Ramon, Joan Garí, o ara els darrers dietaris de Raimon, són aportacions molt valuoses.

Podríem parlar d’una renovació generacional?

No sé si podríem parlar d’una renovació generacional. Potser estem en un altre àmbit, i la situació s’assembla al que també passa a Catalunya. En el sentit que hi ha grans autors que han sigut alhora una benedicció i una maledicció. Per exemple: Pla i Fuster són escriptors massa grans i aleshores imitar-los és delicat, i superar-los, molt difícil. Ho dic així, mig divagant, però em consta que hi ha dietaris que imiten Pla i no sempre se’n surten.

Comparteix el diagnòstic de Gustau Muñoz, quan escriu en aquest mateix diari que l’assaig valencià viu un bon moment i que la diversitat temàtica i de mirades és molt positiva?

Com a assagista veig que l’assaig valencià s’està ampliant i diversificant, s’estan canviant els temes i es parla de molts més aspectes que el nació i la llengua, compartisc el diagnòstic de Gustau Muñoz. En un moment tot girava al voltant del tema nacional. Ara ja no és tant així, però encara ens queda molt per recórrer. Hem donat el primer pas, hi ha una diversificació temàtica, però l’assaig encara té poca influència en el públic. Ara bé, tot i que la qüestió identitària és encara un clàssic, si mires els llibres guanyadors dels premis d’assaig més importants a casa nostra, veus que hi ha una diversitat important: llibres sobre Fuster i els mallorquins, sobre Mercè Rodoreda, sobre Kavafis a la cultura catalana.

Diu que l’assaig encara té poca influència en el públic. N’ha tinguda més en èpoques passades?

A Catalunya també ocorre que l’assaig no ocupa el lloc que ocupava abans. Crec que, tret de casos especials del passat com Nosaltres els valencians de Fuster o Notícia de Catalunya de Vicens Vives o Els altres catalans de Candel, que van tenir un gran impacte, l’assaig avui no té aquesta repercussió. Tot i que de vegades s’ha sobrevalorat o sobredimensionat l’impacte d’alguns llibres. I si bé ara l’assaig que no té una gran influència, abans tampoc no en tenia tanta. Amb tot, crec que la diversitat temàtica dins de l’assaig és bona per a la societat, perquè en aquests moments no hi ha una esfera pública compartida. No veiem tots el mateix ni parlem del mateix, i això afecta l’assaig, afecta allò que es llig, el que es produeix i com es fa. Hi ha nínxols temàtics nous, però no és fàcil arribar a tenir la influència transversal que potser va tenir l’assaig en algun moment o que potser vam idealitzar en el passat... De vegades em pregunto, i dins d’aquests nínxols, on poses el dietari?

Aleshores creu que hi ha una tendència a idealitzar el passat?

Sí, i cal anar amb compte amb idealitzar el passat, perquè fa cent anys la gent llegia el seu diari i punt: o bé republicà o conservador (catòlic). La gent llegia o A o B, una cosa o una altra. Així que tampoc no cal idealitzar temps pretèrits. Fa cent anys tampoc no hi havia esfera pública compartida. No és tan diferent ara de fa un segle. Tots estem en nínxols, i a tu et sembla increïble que els altres no et lligen i viceversa.

En els seus dietaris a voltes fa esment d’un exercici metaliterari, com ara: “no he llegit un sol dietari que no es detinga ací o allà a preguntar-se per l’essència i els accidents del gènere i, a vegades, amb una perseverança que avorreix els lectors més fidels”.

Així és. De vegades li peguem massa voltes a l’assumpte. Però és que crec que el dietari és un gènere “metagèneric”. La matèria del dietari és sovint el dietari mateix (i perdó per la maldestra paràfrasi de Montaigne). Escrius una anotació a la llibreta i un dia o altre et veus en escorç, et veus escrivint i t’interrogues sobre el que escrius, des d’on escrius, per a què escrius així.... Però tampoc no cal exagerar que si s’exagera acabes escrivint sobre els ritmes del tracte digestiu o l’arena en l’orina...

També en un moment donat s’interroga, i hi escriu: “Com qualificar una societat que té en alta estima els dietaris?” I si bé no hi dona cap resposta, acompanya la pregunta amb referències a Brecht, Bachelard, Cioran, Benjamin i Berger. Quina seria la resposta possible? ¿O potser més que resposta possible, és la mateixa formulació allò que ens crida l’atenció i ens convida a la reflexió, com a lectors?

L’estima pels dietaris podem emmarcar-la dins de la tradició europea, com dèiem adés. A mi m’interessa l’assaig, el llibre com a eina de transmissió de coneixement, i això està dins d’aquesta tradició. Un altra qüestió és el prestigi del gènere i les vendes. Perquè, a veure, ¿on col·loca la cultura catalana l’assaig? No crec que el col·loque en un lloc molt alt. Fet i fet, quan hi penses, ens ha costat molt tindre un món literari, i és clar que un star system de novel·listes és important. L’assaig, però, no té aquest protagonisme. Tanmateix, és clau per a la nostra cultura. El que ocorre és que les novel·les i el periodisme han ocupat l’espai perquè no hi ha temps per a més, no hi ha temps per a llegir detingudament. I una altra qüestió seria: Quina és l’actitud de la gent que llig assaig? Què espera del gènere? Perquè d’assaig, n’hi ha més del que el lector podria esperar. El que ocorre és que la capacitat d’influència de l’assaig a casa nostra està desaprofitada, i l’assaig podria omplir una funció important. Una cosa similar ha passat amb Joan Fuster, que se l’ha citat més que no pas se l’ha llegit.

Això que la cultura catalana siga només “novel·la en català” és molt arriscat i empobridor. A canvi de què? Una cultura és més que la seua literatura... I “una literatura” és més que la novel·la... La indústria editorial aposta poc, en sordina, per altres gèneres. ¿Què passa aleshores amb el món del pensament i fins i tot de la ciència? Parlem poc de pensament i de ciència, i la gent no en llegeix. Quin estímul té si se’n parla tan poc?

Com veu, aleshores, el món del llibre, en general?

L’objecte llibre no ocupa el lloc que havia ocupat abans, tant el llibre en paper com el llibre electrònic, si cal. I si mires un poc enrere, veus que abans un disc, per exemple, era una idea conceptual, escoltaves de la primera a la darrera cançó: era una obra. Les coses han canviat molt i ara la gent anem saltant d’una cosa a una altra. El llibre com a mecanisme de transmissió d’idees –en paper o no- està en crisi. La gent ja no pensa en el llibre per a accedir al coneixement. Dins d’aquest panorama, el dietari, com que és més flexible i ofereix petites dosis de lectura, capta més gent i resulta més atractiu. O podria fer-ho...

En el seu primer dietari vosté propaga la necessitat d’una cultura sense compartiments estancs (la que es respira en les pàgines d’aquestes notes que viatgen des de Boswell a Fuster, des de Montaigne a Somerset Maugham, o des de Pavese a Jaccottet o Tomàs Garcès). Podria aprofundir una mica en aquest aspecte?

És que pense que el dietarisme funciona com si fos el “corrent de consciència” de Joyce. Quan lliges i quan escrius –almenys això és el que em passa a mi– una lectura porta a una altra, saltes en el temps i en l’espai, una referència implica una altra indagació... sense fi. L’ordre del dietari –perquè algun ordre cal posar certament– és precari i fràgil. El pensament és sempre així, un seguit, una continuïtat, ple de sorpreses i sovint de carrerons sense sortida... M’agrada molt llegir i escriure sobre llocs: ciutats sobretot. Una ciutat que visites és un viatge en el temps: temps i espai col·lapsen un al damunt de l’altre. Un autor que admire molt (juntament amb Benjamin) és W.G. Sebald, que va saber captar la manera com el nostre present és relaciona amb el passat (i per això la seua influència ha generat imitadors que creuen que posant unes fotos al llibre tot està arreglat...). De vegades aquesta estratografia espaciotemporal fa rodar el cap. És meravellós....

Com a historiador: ¿com veu la professió i com percep la historiografia, ara per ara?

En els darrers 40 anys l’oferta universitària s’ha multiplicat, i hi ha un augment considerable entre les universitats repartides pel País València, i molta més diversificació dels estudis. Pel que fa a la història, en les darreres dues dècades hi ha hagut un augment de temes, mirades i perspectives. Temes com el feminisme o les masculinitats ara ja són mainstream. A més, i en això vull insistir, la història feta al País Valencià no vol dir història valenciana. A casa nostra es fa història sobre temes ben diversos i amplis. El que ocorre també és que la història sobre el País Valencià no té sempre el reconeixement que mereixeria. D’una banda, s’han renovat moltes coses, però perceps que el sistema d’explicació és el paradigma historiogràfic de fa trenta anys. No hi ha arribat el canvi, i aquesta seria la qüestió clau. I el que necessitem és fer un tipus de discurs assequible, que arribe als lectors, perquè als lectors no se’ls poden demanar heroïcitats, la gent no té tant de temps per llegir llibres grossos o articles acadèmics. Crec que ens falten obres de síntesi. I aquest és un camp important per a llaurar, uns llibres de síntesi que arriben a la gent i que traslladen aquesta reflexió. N’hi ha, però en falten encara.

Vostè està treballant en aquest terreny?

Fa molt de temps que estic impulsant una història contemporània del País Valencià i no ho he aconseguit. El llibre d’Antoni Furió –Història del País Valencià– és el darrer que se n’ha fet La meua idea és una obra col·lectiva i de gran incidència. Perquè tot és molt lent i a les escoles i als instituts encara s’està ensenyant la història amb manuals desfasats. Cal tenir en compte que, des del moment que es produeix un canvi en la historiografia i en la investigació i fins que arriba als manuals i a les aules, passen al voltant de vint anys. Per tant, hi ha una dissonància enorme entre una renovació que s’ha anat fen i el que arriba a les aules. A més, la història contemporània del País Valencià és problemàtica i no s’ensenya com caldria o directament, no s’ensenya.

I d’altra banda, a casa nostra, conntinua havent el prejudici que fer història del País Valencià és de menys valor que fer història d’altres llocs. Hi ha un provincialisme enorme, com si fora més fàcil fer història sobre nosaltres, que no sobre qualsevol altra realitat. Quan en història el problema no és el tema, sinó la metodologia, les fonts que utilitzes. I en general se li treu importància a la història local i això és trist. És cert que hi ha molts estudis comarcals, d’història medieval, moderna, contemporània, igual que ocorre a Catalunya, però no tenim una obra col·lectiva, amb mirades i perspectives sobre el nostre territori, i la història va més enllà de València ciutat, el territori és molt gran.

Té a veure això amb el descrèdit de les humanitats?

La gent té una idea del treball universitari que s’allunya del que és. El treball universitari demana temps, sumar. A més, hi ha el descrèdit de les humanitats. I aquest és un tema que em preocupa molt. Perquè resulta que les humanitats són inútils, però si se’ls ataca tant, per alguna cosa serà. Perquè resulta que són inútils i alhora són perilloses. En què quedem? I clar, aquesta situació no ajuda gens.

Abans parlàvem de mitificar el passat. Conéixer el passat atrau la gent. Molta gent viatja per a conèixer ciutats i monuments del passat.

Ara hi ha molt de consum del passat, novel·les temàtiques, sèries de televisió, parcs temàtics, però això no és història. És consum del passat, com ara el Puy de Fou, a Toledo. Aquest parc –una franquícia francesa propietat d’un multimilionari d’extrema dreta, Vincent Bolloré, que es dedica a difondre els valors rancis– ha tingut un èxit brutal, perquè la capacitat de difusió del parcs temàtics és molt forta. I clar, si això ho contrastes amb què molts historiadors no escriuen per a ser llegits...Aleshores ocorre el que ocorre. Per tant, és també responsabilitat dels historiadors, que es miren molt el melic i no escriuen per a ser llegits. Hi ha una gran necessitat de saber escriure. Pense ara en grans novel·les històriques, com Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar, que crea un relat a partir dels fets originals. I en aquest sentit, l’historiador, que treballa a partir dels fets i els documents, també ha de tenir certa imaginació, saber escriure, recrear els escenaris, crear un relat. És una responsabilitat compartida: per una banda el gremi ha de pensar en un públic més ampli, i pel que fa a la societat, si una societat es desentén de la qualitat del coneixement, doncs malament.

¿Com és l’ambient i el nivell entre els estudiants d’història avui dia?

No crec que els alumnes que arriben ara a la Universitat estiguen pitjor preparats ni tinguen menys coneixements que nosaltres en el seu moment. No crec que hi haja tanta diferència respecte a com estàvem nosaltres quan veníem a estudiar. I tampoc no podem pretendre que tinguen referències i coneixements que són irrellevants per a ells. Et diré que he impartit una assignatura que es diu “Món actual”, que comença el 1945, i em done compte que eixe món no és ja tan actual, que a hores d’ara vivim en un món ben diferent. Lamento que a la gent jove no li agrade llegir, però tampoc era massiu el públic lector en el meu moment. També en aquest terreny, trobe que idealitzem el passat. Els estudiants ara també tenen altres capacitats, saben idiomes, majorment anglés. Potser no tinguen habilitats per llegir certs textos, però saben moure’s molt bé en àmbits audio-visuals i en tecnològics.

És clar que hi ha dies que torne més desmoralitzat de classe, però també hi ha molts bons moments. En realitat, el que em preocupa de debò és el descrèdit de les humanitats dins de la societat en sentit ampli i social, i per tant, també el de la disciplina de la història. Perquè, d’una banda la història té la capacitat de tornar complexes les coses i alhora hi ha el fet brutal que les xarxes ho simplifiquen tot. Certament, la gent no podem tindre coneixements de tot, però és trist que tanta gent s’informe sense cap criteri mínimament vàlid. En realitat, ha augmentat la producció en llibres de història, altra cosa és a qui arriben, qui els llegeix.

Parlem del darrer llibre que ha coordinat: Mentiras, lugares comunes y medias verdades.

Aquest llibre està lligat, amb el que vaig publicar el 2023: Contra los lugares comunes. Ara hem fet un llibre amb una vintena de capítols, escrits entre 40 autors que han treballat en textos breus i sense notes a peu de pàgina. Volíem fer arribar una informació actualitzada i fiable, feta per un especialista, però amb la intenció de fer-se entendre i de transmetre uns coneixements. I ara estem treballant en un tercer volum.

¿Estem, aleshores, davant d’una obra de divulgació?

Sí, però divulgació en el sentit més noble de la paraula: traslladar els coneixements sense atabalar el lector, de manera que la lectura en resulta atractiva. La divulgació no significa fer fàcil allò difícil. Per a molts col·legues historiadors és tot un repte escriure d’aquesta manera perquè les notes a peu de pàgina són, en certa manera, una mena de “minusvàlua” de la professió si se’m permet broma. Escriure d’una manera diferent no és fàcil, i estic molt content amb el llibre perquè es fa llegidor.

És molt trist veure com la collonada més bèstia, la mentida, la fake news més delirant fan opinió pública i el treball dels qui saben del que parlen no arriba enlloc. L’obsessió pel “relat”, que vol dir pel control del “relat” és una cosa tràgica. Tot és relat, no importa la qualitat del contingut: contra una opinió sempre es pot dreçar una altra i neutralitzar-la... El descrèdit de les humanitats va en aquesta direcció. Fa la impressió de que ha sigut un descrèdit... programat... Totes les grans empreses vinculades a les xarxes són això mateix, empreses. No estan pensades per a altra cosa que per al benefici econòmic i ara anem sabent tots que al darrere hi ha multimilionaris amb un programa polític que és el del neoliberalisme més extrem. Les xarxes socials són un perill per a la democràcia, dissortadament. Lamente ser un “apocalíptic”. Potser m’equivoque. El temps dirà qui tenia raó. Vivim uns temps terribles, bona part de la nostra realitat política i social és una variació infinita sobre l’art de la mentida. El Sant Patró del nostre món polític és Silvio Berlusconi. Ell va inventar tot el que ha vingut darrere: Trump o Ayuso són alumnes amb nota. I després d’un Berlusconi, arriba una Meloni que normalitza el percal. Altra cosa és, però, confondre aquests bàrbars amb el feixisme: crec que això crea confusió i no és políticament gaire útil. Però això seria ja una altra qüestió...

En què està treballant ara?

En els pròxims mesos eixirà un llibre col·lectiu que pot obrir una línia d’investigació en els anys venidors. Em preocupen molt les dificultats de reconeixement de la diversitat cultural a l’Espanya democràtica. Tant en la literatura, com en el cinema i la música. Si mires bé, en literatura hi ha un escriptor gallec, Manuel Rivas, un basc, Bernardo Atxaga i un català, Quim Monzó. I de la resta, a Espanya no se’n parla, ni se’n vol parlar. Amb un que sone ja n’hi ha prou. I clar, així, tot el que no està fet a Espanya en espanyol no existeix. Sempre hi ha excepcions, però són això, excepcions. I el llibre en què estem treballant anirà d’això i, si podem, continuarem per aquesta línia. El futur d’Espanya –si Espanya ha de tindre un futur– passa per ací, i la negació de la diversitat i el seu desconeixement només pot dur a projectes polítics i socials aberrants. Sense la diversitat, Espanya és una carcassa definitivament tètrica.

Des de fa uns mesos s’ocupa de la revista L’Espill. En quin moment està la revista i cap on volen anar?

Amb la meua arribada a L’Espill, la idea és continuar. La voluntat és mantenir una revista d’assaig i pensament, i continuar presentes, a pesar de totes les dificultats actuals, dins de l’ecosistema mediàtic català. L’Espill no és una revista com El Temps, tot i que en El Temps també dediquen pàgines al pensament. No és L’Avenç. L’Espill és una revista d’assaig i pensament, i clar, sabem que és difícil mantenir una revista així, perquè com dèiem abans ¿qui consumeix assaig i pensament a hores d’ara? La meua idea és garantir-ne la continuïtat i adaptar-nos als canvis, a la societat actual, obrir-nos a temes, incloure autors més joves. En aquest línia, la revista està ja penjada en línia, i a partir d’ara, cada número estarà en paper i en obert pocs mesos després. En realitat és una publicació molt completa: té pensament, entrevistes, una secció de dietaris, crítica literària, i està oberta a disciplines humanístiques i no humanístiques, té un marc molt ampli. Sé que tenim un compte pendent: la distribució i difusió de la revista. Hem de millorar aquest aspecte. Ara, però, gràcies a la digitalització, estarà més present també. Hem arribat a 75 números des del primer que va fundar Joan Fuster, i la idea és que puga continuar i que hi haja una renovació possible de la revista, guardant-ne l’essència, però oberta al futur. Hi ha un marge molt ampli i en ell treballarem. A més, tornant de nou a l’inici de la nostra conversa. ¿Quin és el lloc de l’assaig i el pensament en l’àmbit de la cultura catalana i europea? Això i el descrèdit de les humanitats, en un món cada vegada més mediàtic i fragmentat, afecta l’assaig, els dietaris, la revista L’Espill. Afecta a tot.