Cala Llobella, 2026 o 2046

Sostenia Fuster que “els únics plaers que no defrauden són els imprevistos”. Este aforisme ens ajuda a classificar els plaers i els fraus d'estes últimes hores del 2025 i primeres del 2026.

Plaers fraudulents: empassar-se els dotze grans de raïm en els primers dotze segons de l'any, abraçar-se efusivament just després de les dotze campanades, felicitar l'any nou de manera previsible (sobretot en grups de WhatsApp), etc.

Plaers imprevistos: … (si els escric, esdevindrien previsibles i podrien defaudar)

Podeu imaginar que un plaer imprevist seria el d’aquells alacantins que col·locaren per primer colp els excedents de la seua producció de raïm en els mercats peninsulars, tot inaugurant en 1909 la tradició d'empassar-se els dotze grans de raïm en cap d'any.

La tradició, en general, sols proporcionaria plaers fraudulents o previsibles i motius per a encetar guerres culturals. Sols els inauguradors gaudeixen. Els altres repeteixen i llur experiència es devalua com un concepte desgastat per l'ús o com una moneda ja sense relleu. No hi ha, per tant, plaer en la repetició compulsiva. No hi ha plaers obligats. I empassar-se dotze grans de raïm sembla una obligació –tant abans amb pinyols, polpa dolça i pell groguenca, com ara sense pinyols, insípids i d'importació.

En estes hores de trànsit, l'aforisme fusterià es combina perfectament amb una escena de 2046 de Wong Kar-wai, pel·lícula de Hong Kong filmada a Shanghai i estrenada el 2004.

El personatge Chow Mo Wan és un escriptor de ciència-ficció que s'evadeix a una ciutat anomenada 2046, de la qual no es torna mai. La pel·lícula s'estructura al voltant de la transformació del temps en espai i viceversa: el lloc, una ciutat, esdevé un any, 2046.

Però en estos moments ens interessa més l'altra transformació, a saber, la del temps en espai. L'evasió es filma gràcies als viatges en tren. En eixe tren, la temporada festiva de nadal i cap d'any esdevé un lloc: un vagó de tren. Pel simple fet de xafar eixe vagó, tots els passatgers s'abracen efusivament i es feliciten de manera previsible.

L'impacte de l'escena filmada per Wong Kar-wai és brutal. Sembla monstruós felicitar-se per entrar en un lloc. En canvi, ens sembla normal felicitar-nos per entrar en un any nou. Ens sembla previsible. Tot molt conceptual. Almenys, des del punt de vista de la nostra conceptualització que privilegia el canvi de temps com a promesa de redempció, perquè, probablement, sabem que el canvi de lloc, és a dir, el viatge planificat, no ens transforma realment. I menys encara en l'era del turisme de masses. Podem viatjar a les destinacions més exòtiques, però no podem escapar de nosaltres mateixos. El canvi de destinació turística no canvia el nostre destí. I per això desitgem que el temps canvie allò que l'espai no pot.

Caldria tanmateix preguntar-se si realment ens dona plaer desitjar que el temps ens canvie, o si, com els propòsits de cap d'any, són enganyifes infantils contra l’obstinació d'un destí inalterat per temps especials o espais exòtics. Potser estos desitjos de transformació esdevenen tan previsibles que defrauden més que reconforten, que enganyen més que propulsen el canvi, que pronostiquen la repetició més que la solució innovativa.

Els plaers intensos són inesperats. Esperar a trobar-los en espais i temps especials sols condueix al frau. Tanmateix, l'experiència inaugural és un do rar del destí: dotze grans de raïm en 1909 o nadar sense saber-ho al sud de la Cala Llobella en cap d'any de 2026. Qui sap si en 2046 quedarà cala deserta, Mediterrània freda o encara plaer.