'Ballant Ballant', que el món s'acaba (al Teatre Micalet)

La Companyia Teatre Micalet commemora tres dècades de trajectòria artística recuperant Ballant Ballant, l’espectacle que transformà el teatre valencià als anys 90. Esta obra explica l'últim segle d'història de València a través de la música i la dansa, sense diàlegs. Per això, és impagable l'anècdota de dos castellanoparlants que, abans de començar la funció de dissabte passat, es confessaven l’un a l’altre que estaven preocupats per no entendre una obra que tenia un títol en valencià. Una vegada més no es pot jutjar una obra pel títol ni un llibre per la portada.

Les dificultats de comprensió, per tant, no provenen del codi lingüístic emprat sinó per la llunyania de les referències musicals, sobretot les de la primera part de l’obra, la que comença davall del regnat d’Alfons XIII –la representació està dividida en dues parts amb un necessari descans de quinze minuts–. Les pistes visuals escampades pel decorat, com ara les fotos penjades dels governants que s’alternen en l’exercici del poder, ajuden a enquadrar temporalment la música popular que ha amerat els nostres cent últims anys d’història. S’han succeït dictadures i democràcies, monarques i constitucions, dretes i esquerres, però sempre, sempre, hi ha hagut música de fons. El mèrit de Ballant Ballant és posar en primera fila allò que estava darrere, o siga, fer figura del fons.

La història de l’art ha negligit la importància de la música i del ball popular, en canvi, l’obra dirigida per Joan Peris ens obliga a dirigir l’atenció a la cultura del poble, als moviments rítmics de la gent comuna. Ballant Ballant, a més a més, té un altre mèrit: expressar sols amb el llenguatge del ritme els vincles i els conflictes de l’últim segle. Certament, l’obra silencia els relats historiogràfics que pugnen per transmetre el passat per a submergir-nos en la germanor oceànica del ball, sobretot en algunes etapes de la segona part: en la fraternitat del bakalao i de la Movida. Tot i això, els ballarins arriben a la immersió completa en el ritme frenètic gaudint –i ben bé que es nota el goig corporal– amb Bee Gees o Beyoncé. El mateix dia que els EE.UU. raptaven de sa casa al president d’un país sobirà, la música americana de Beyoncé raptava els cossos frenètics d’uns ballarins valencians.

Les figures de Carla Almería, Juan Benavent, Aitor Caballer, Carla Pascual, entre altres, formen part d’un elenc renovat que es contorsiona amb la música disco. Podem afegir que la música de ball, del bakalao a Beyoncé, ha aconseguit realitzar efímerament allò que Schiller i Beethoven havien imaginat en L’oda a l’alegria, a saber, que l’encís de la música unira allò que estava separat:

Deine Zauber binden wieder, / was die Mode streng geteilt, / alle Menschen werden Brüder, / wo Dein sanfter Flügel weilt.

Els teus encisos tornen a lligar / allò que la moda ha dividit severament: /tots els homes es fan germans / on la teua suau ala sojorna.

Tanmateix, el moment d’encís col·lectiu més emocionant no es va produir amb la música de ball sinó amb L’estaca i No, diguem no. En eixos moments, seure al Teatre Micalet era com estar davall d’una línia elèctrica d’alta tensió. Es notava el cri cri i s’eriçava la pell. No ens anem a enganyar: les caderes dels espectadors ja no estan preparades per a Single ladies però sí per a sentir de nou que Qualsevol nit pot sortir el sol. A més, els assistents necessitaven l’esperança de Sisa, després d’haver escoltat en la funció el Cara al sol –en un dia tan dens com el de l’agressió a Veneçuela, un dia en què tot semblava que aniria a pitjor, a pitjor de nou–.

En suma, escoltar gravacions en català després de mig segle Ballant Ballant semblava un alliberament. La paradoxa o el revés de la història és que hui molts dels que criden “llibertat” parlen castellà i reclamen l’autoritarisme sense haver-lo viscut.

La revisió musical és exhaustiva: arriba fins als hits de la pandèmia, de l’agonia del Solo tú d’un expresident i de l'homenatge als voluntaris de la dana. Per posar una pega, el marc extern que emmarca al principi i al final la successió de balls no està ben integrat. La resta, sobretot la segona part, molt recomanable per a totes les edats i llengües.