“No faig pel·lícules sobre música, faig pel·lícules a través de la música”

Julien Temple encarna la idea de cineasta punk. No tant pels seus treballs com per la seua manera de ser i d’entendre l’art cinematogràfic. Ha dirigit ficció per a estudis de Hollywood, ha fet thrillers amb Mickey Rourke, Tupac Shakur, Adrien Brody, comèdies amb Geena Davis, Jeff Goldblum i Jim Carrey, i biopics de cineastes o músics. Però, sobretot, se’l coneix com a cineasta punk per la seua extensa trajectòria en el documental musical, i l’innegable impacte d’aquesta, canviant i revulsiu

Va viure i va narrar en primera persona el naixement del punk. El 1980, amb The Great Rock’n’Roll Swindle, va quedar per sempre unit a la història dels Sex Pistols. Una història que ell mateix reescriuria en La mugre y la furia el 2001. Encara que també filmaria la història dels Rolling Stones, Mick Jagger i Keith Richards amb The Origin of the Species. També la del líder de The Clash amb el documental Joe Strummer: Vida y muerte de un cantante, i la de Dr. Feelgood amb The Ecstasy of Wilko Johnson.

Ell és història del documental, però encara té molt a explicar-hi. De fet, és l’invitat estrela de la segona edició del festival DocsValència, que se celebrarà a la capital fins al pròxim 5 de maig. Va estar present en la inauguració, hi va oferir una masterclass el divendres 27, i estarà en alguna de les projeccions de les seues pel·lícules que el festival té a bé projectar en forma de retrospectiva. A pesar de la seua agenda tan ajustada, l’entrevistem en la cafeteria d’un hotel de la plaça de l’Ajuntament de València, entre turistes i café.

El 2016 va estar a Barcelona amb el festival In-Edit. L’any passat va estar a Eivissa. Què creu que el fa venir a Espanya tan sovint?

Ha, ha, ha, moltes coses, supose. El menjar, el clima, l’olor de l’aire… totes aqueixes coses fantàstiques que teniu ací. Encara que em fa particularment feliç estar a València perquè fa un temps vaig pensar que podia plantar tarongers a Anglaterra... I adore el suc de taronja. Ha, ha.

No, de veritat, no ho sé. Crec que la cultura espanyola té una cosa de particular. M’encanten les diferències entre les distintes parts d’Espanya. Sempre he estat molt interessat per la seua història, pels anys trenta del segle passat i la Guerra Civil. L’impacte que allò va tenir en els espanyols. No ho sé, és una cosa que està en l’ànima de la gent d’ací i és molt atractiu per a qualsevol forà com jo.

En el programa del festival el defineixen com ‘l’Orson Welles del punk’. Nombroses vegades l’han anomenat ‘rockumentalista’. Com suporta aquestes etiquetes que tant ens agrada posar als periodistes?punk

Odie això de ‘rockumentalista’, però no ho sé… supose que és divertida aqueixa connexió amb Orson Welles que comentes. Crec que això ve de l’estrena de The Great Rock’n’Roll Swindle, que alguns crítics van dir que era com el Ciutadà Kane del punk. Això es va dir al seu moment, així que potser deu venir d’això d’això, sí.

Siga com siga, és genial que t’anomenen l’Orson Welles del que siga. Ell va forçar els límits del llenguatge del cine i això és d’allò més inspirador. És al que, en el fons, aspirem tots: volem fer alguna cosa nova. No?

Fins i tot la seua figura com a tal també té una lectura destrossadora: al final de la seua carrera, Welles no aconseguia diners per a completar quasi cap dels seus projectes i, no obstant això, els duia a terme com fóra. Aconseguia fer coses increïbles amb el que tenia, enganyant i, fins i tot, estafant. Crec que això té molt a veure amb el punk. Tirar avant sense tenir ni un duro i aconseguir fer una cosa original. Potser, com que jo he intentat trobar la manera de fer pel·lícules relacionades amb aqueixa actitud punk, la gent m’associa aqueixa etiqueta

Per què defuig el terme ‘rockumentalista’?

Perquè aqueixa paraula es va usar inicialment d’una manera prejudiciosa per a parlar de mi. Llavors es feien pel·lícules sobre música d’una manera determinada: es rodava una pel·li sobre com es gravava un àlbum, com es llançava i com es feia una gira… i ho anomenaven ‘rockumental’. Ja saps: el que subjeia davall de tot allò era la idea de vendre aqueix àlbum. Era una altra manera de fer màrqueting. I jo no he fet mai un documental sobre música en aqueix sentit. No m’interessa gens.

De fet, per a mi la música és molt més important que això. És una finestra a la realitat, una finestra que ens mostra una manera de viure la vida en uns llocs determinats i unes èpoques determinades. Per què la gent adora una cançó? Per què la va escriure algú? Per a connectar amb el seu temps, amb l’audiència, per a mostrar-los com és el món en què vivim. Per això, si et sóc sincer, crec que jo no faig pel·lícules sobre música, faig pel·lícules a través de la música. Faig pel·lícules sobre mons i maneres d’entendre-ho.

Ja en The Great Rock’n’Roll Swindle combinava imatges reals amb recreacions ficcionades, testimonis inventats i, fins i tot, animació. Creu que el documental no és més que una manera creativa d’acostar-se a la realitat?

Sí, és clar que sí. Però crec que totes les pel·lícules ho són. L’esperit amb què s’aborda una pel·lícula de ficció o un documental no són tan diferents. Per a mi es tracta de contar històries, de tractar d’excavar en les distintes versions del que entenem per veritat o realitat.

És realment increïble capturar trossos de realitat i usar-los, manipular-los, destrossar-los, desordenar-los… és com pintar, però amb trossos de realitat. I això és el que fa el cine, siga documental o siga ficció. Ambdues arts col·lideixen constantment perquè són el mateix: pot haver-hi elements de documental quan un roda un drama, de la mateixa manera que pot haver-hi elements dramatitzats fent un documental. De fet, tinc tendència a pensar que les millors pel·lícules són aquelles en què un no distingeix què és una cosa i l’altra.

La idea que els documentals estan més prop de la veritat que les pel·lícules de ficció és completament errònia, i viceversa. Hi ha moltes versions d’una sola veritat. Nosaltres el que podem fer és explorar-les.

Rodolfo Walsh Deia que la realitat no sols era apassionant, sinó pràcticament inenarrable. Com aborda la impossibilitat de ser objectiu en el seu treball?

Oh, no coneixia aqueixa citació, però és molt interessant. És obvi que cada un ha d’assumir que no pot narrar res pels altres, que només filma la seua pròpia versió de la realitat. Però bé, és molt excitant acostar-se a altres punts de vista d’aqueixa manera, acceptant les teues limitacions. Així pots veure les coses amb els ulls dels altres, ja saps.

Més enllà de la idea de ser objectiu, crec que es pot fer una cosa fantàstica que provoque, que convide la gent a pensar com es relaciona amb el seu món i com pot acceptar-lo o canviar-lo de diferents maneres i actituds. És impossible recrear la realitat, però això no vol dir que fent cine no pugues canviar-la.

Més enllà del documental, el gènere del biopic no li és alié. De fet, l’any  97 va rodar el seu primer biopic, però no el va fer sobre un músic, sinó sobre un cineasta: Jean Vigo. Per què?biopicbiopic,

Mira, la primera vegada que vaig veure una pel·lícula de Jean Vigo va ser en l’institut. Teníem un cinefòrum i, quan feia bon oratge, féiem sessions a l’aire lliure i projectàvem pel·lícules en la façana principal. Era a Cambridge i el centre educatiu estava al costat d’un riu. Séiem a la vora i podíem veure una pel·lícula, i quan acabava ens tiràvem a nadar. Fotre, era al·lucinant… Això em va marcar molt perquè véiem L’Atalante i després ens ficàvem en l’aigua com intentant reviure el que feien els protagonistes de la pel·li en el Sena. Era una cosa molt poètica, realment.

Però també potser m’influenciara per la idea de llibertat que expressava el seu cine. Vigo va ser un dels primers cineastes realment independents de la història. Ell feia pel·lícules amb els seus amics al marge de tota la indústria que llavors dominava el panorama cinematogràfic. Ell recuperava una cosa ancestral, com les peces dels Lumière que connectaven amb una certa idea del documental prehistòric: L’eixida dels obrers de la fàbrica, o Arribada del tren a l’estació... Però, a més, creava noves realitats que tenien a veure amb la manera com componia la psicologia dels seus personatges. És una cosa que estime i respecte profundament.

En Zero en conducta, Vigo ja capturava aqueixa poètica de la rebel·lió dins d’una escola francesa. Ho fa vosté en la seua obra, buscar la poesia del rebel?

És que crec que és una cosa que té molt a veure amb el punk. Amb una certa actitud davant de la vida. Saps? Va haver-hi una mena de remake que va fer Lindsey Anderson en els seixanta. If… s’anomenava. I crec que ella també va saber veure la puresa de la pel·lícula de Vigo: hi ha alguna cosa molt poderosa en el concepte de Zero en conducta. En la idea que uns xiquets no accepten que els diguen què han de fer. O uns adolescents que es cansen de viure aterrits per ser castigats.

Aqueixa idea té molt a veure amb el que subjau en el punk. Vaig créixer en els seixanta i sent adolescents, nosaltres véiem el món d’una manera radicalment diferent de com el veien els nostres pares, els nostres professors… i ací estava el punk, Londres, The Rolling Stones… allò va tenir un efecte profund en la gent de la meua generació. Ens va fer sentir-nos lliures. Quan veus Zero en conducta pots arribar a entendre el que vam viure... a captar aqueixa sensació.

Parlant de The Kinks. En quin estat està el biopic que tenia entre mans sobre ells?biopic

Ha, ha, ha, m’agradaria poder contar-te alguna cosa sobre això, però no en tinc moltes novetats. És pràcticament impossible tenir junts en una habitació Ray i Dave Davies. Tractar amb ells per a parlar del film, posar en comú idees… És impossible, perquè no se suporten. O almenys és molt difícil [riu]. A pesar de tot, jo continue volent fer una pel·lícula sobre The Kinks. Però comprendràs que és molt difícil si els teus dos protagonistes no es posen d’acord en res.

En The Ecstasy of Wilko Johnson va retratar la lluita del guitarrista contra un càncer de pàncrees inoperable. Creu que la música té alguna cosa de terapèutica, en un cert sentit?

Sí, crec que sí. La música ens ajuda. Crec sincerament que és una manera d’entendre qui som, o d’intentar-ho. La comprensió i l’acceptació d’un mateix també afecta la teua salut, et fa més fort per a enfrontar-te al que vinga. És el que va fer Wilko.

Però això no és una cosa que es limite en exclusiva a la música: crec que practicar qualsevol art, fer pel·lícules, escriure històries, ens ajuda a trobar raons per a continuar vius. I això, en unes situacions determinades, és un regal en si mateix.

Vigo va morir als 29, Sid Vicious als 21, Marvin Gaye el va assassinar son pare la vespra de complir 45, Strummer va morir sorprenentment als 50… i tots han passat per la seua obra. Tenen res d’atractiu per a la seua càmera, els talents que brillen molt i s’apaguen de sobte?

No, no m’atrau la seua mort. M’atrau el que van fer en vida! És cert que quan algú mor jove s’emporta una certa idea de puresa… perquè només han estat una versió de si mateixos. Potser en això rau una certa idea poderosa, perquè no els va donar temps a corrompre’s, a desconstruir el que van ser.

Però això no té a veure necessàriament amb el fet que jo faça films sobre ells. El que em fascinava més d’ells és el seu poder creatiu. Eren gent que no es parava a pensar què eren, només ho eren. La seua creativitat, la seua força, era tremenda. Però Marvin, per exemple, va passar per fases de buit molt greu abans de morir. Vull dir, no m’atrauen només perquè moriren joves. La pel·lícula de Wilko de què parlàvem no té res a veure amb això. I Wilko té ara 71 anys…

Fa molts anys que no realitza una pel·lícula de ficció. Pandaemonium encara podia estar basada en fets reals, però Bullet és remuntar-nos als noranta. Té pensat tornar a dirigir ficció?

Tinc un problema amb això. M’agrada la llibertat que et permet un documental, és com una banda de rock’n roll: quatre persones, col·legues, que s’ajunten per fer alguna cosa. Però fer pel·lícules de ficció és molt més complex en el sentit que implica més persones. Comporta més mitjans de producció, centenars de professionals contractats amb un rei al cim que ho dirigeix tot… és molt difícil ser espontani en aqueixa tessitura. És un mitjà molt bell de narrar històries, però per ara preferisc la llibertat que m’ofereix el mitjà documental per a fer-ho.

Encara que sí que m’agradaria tornar a rodar un drama. Però no seria una pel·lícula d’estudi de tall hollywoodenc. Això ja ho vaig provar i no tornaré a fer-ho. Però potser una pel·lícula independent... és una cosa que sí que m’agradaria fer. En un cert sentit, la pel·lícula de The Kinks podria ser això... però ja veurem.