'Es naufragi', un terratrèmol de prosa esmolada

La història comença quasi com acaba, amb les mans empastifades dins d’un pastís de llima: “La primera vegada que va esclafir en un plor descontrolat estava fent un pastís de llima [...] Plorava amb tot el ser, sense jutjar-se gens, mentre llevava pinyols i feia mesures.  El cervell i el cos dissociats. Un pensant, l’altre plorant amb una desesperació que li semblava aliena, amb un crit ofegat a la gola i les mans tremoloses, brutes d’oli i farina”.

Magda Simó (la Jana, 1981) arrenca així una novel·la que vibra entre els nostres dits des del primer moment. És naufragi és la seua primera obra, una òpera prima que sorprèn per la força que du al darrere i per l’ímpetu amb què ens arrossega des del començament fins al final. Cada capítol és una sorpresa rotunda, una mena de relat “aïllat” que, a mesura que avança la lectura, encaixa en un engranatge literari de molta qualitat. Una novel·la que, en certa mesura, supera alguns dels tòpics al voltant de l’escriptura: la calma, la concentració, un espai i una atmosfera adients per a la creació, la inspiració. Tot això es va acabar per a Magda Simó el passat 29 d’octubre amb la Barrancada. O potser no tot, la inspiració, si existeix, no la va abandonar o, simplement la va sorprendre treballant, com diria Picasso, i li va permetre posar punt i final a una obra que, setmanes després, rebria el Premi Drassana 2024.

Conte aquesta anècdota perquè de vegades fem un gra massa de tot allò que envolta l’escriptura quan, realment, si hom té coses a dir i sap dir-les, l’escriptura acaba brollant i quallant, encara que siga entre el fang. I aquest és el cas d’És naufragi.

He llegit És naufragi amb gran alegria, després d’una temporada d’estira i arronsa amb la ficció. Una guspira s’ha encés en començar-ne la lectura i aviat ha estat una flama no he pogut ni he volgut apagar fins a acabar-la. I ara, si em demanàreu: ¿de què parla la novel·la? ¿Quin és l’argument? Us contestaria: d’una situació ben comuna, habitual i “banal”, una història d’amor extramatrimonial, un daltabaix amorós i emocional, un amor furtiu. Però la qüestió no és el tema ni l’argument, sinó com està contada la història. Ja ho sabem: tot està dit i redit, la cosa és dir-ho d’una altra manera, d’una manera única, inconfusible. I això és el que ha aconseguit Magda Simó, i a la primera.

Des del començament del llibre reconeixes una empremta pròpia, diferent: et sorprèn l’embranzida amb què arrenca la història, i encara et sorprèn més quan aquesta força no decau. És el to, l’estil, és la gravetat de les paraules alhora que la familiaritat amb què te les apropa, és la força de les imatges, insospitades, electritzants, iròniques, com quan escriu: “la llum més potent de la seua vida era la de la nevera quan s’alçava a mitja nit perquè no podia dormir” o “Aquell dia, mentre feia el pastís de llima, el desànim va pegar un colp d’Estat i de seguida va establir un règim implacable d’amargor i neguit” o “la resta va ser tan lògic i inevitable com la piloteta que roda costera avall”. És el modelatge d’una llengua sense artificis, una llengua real, esmolada, creïble, harmoniosa, on deixa fluir de tant en tant, quan la narració ho demana, la parla popular amb gràcia, encert i naturalitat. I és sobretot l’atmosfera que recrea al llarg de tot el relat i la sorpresa de cada capítol, capaç d’anar d’un lloc a un altre, de recórrer dècades, sense abandonar la protagonista de la història, una dona jove sense nom, amb una presència constant. I una veu narradora íntima, propera a la dona jove, que és i no és ella, la coneix molt bé, l’observa, la ressegueix els seus moviment. Aquesta ambigüitat narrativa genera alhora una distància i una intimitat que dona cos i profunditat a la història. Sabem que la dona jove ha existit, i que el seu dolor és real, no és exagerat, perquè algú altre, des de fora, ens ho conta.

I en aquest joc de distàncies i proximitats, hi ha un fil que no es trenca mai i que ens du d’ella, de la dona jove, cap als seus avantpassats, cap a records i històries escoltades, part del patrimoni familiar. En elles trobem dones valentes i decidides, dones irreverents, fermes, desafiants: “De totes les històries que es conten en una casa i que donen forma a l’imaginari que ens abraça mentre creixem, sempre n’hi ha unes poques que arrelen més fondes o que esdevenen les branques des d’on ens pengem per a gronsar-nos quan ens fem grans”.

Aquest fil, que va tensant-se però mai s’esfilagarsa, s’allargassa en un viatge en tren sense destinació fixada. En aquest trajecte la protagonista evoca, recorda, col·loca cada cosa al seu lloc i, sobretot, intenta fer les paus amb una normalitat dues vegades esquinçada: “Tot era normal, una normalitat normal del tot, si mirem les estadístiques”. Però les estadístiques no entenen de química ni d’hormones, no saben que quan l’eros entra per la porta, la normalitat ix per la finestra. I mentre des del tren o en una andana perduda la dona invoca els llocs del seus encontres amorosos pensa: “Havia llegit en algun lloc que el cap i el cor ens confonen, en eterna lluita, però que la sensació als budells mai no enganya. Això ho pensaria molt després, que aquell primer remoure’s de les vísceres li va parlar d’un glop de rebuig i la va avisar de banderes roges tan grans com la soviètica dalt del Reichstag”.

Contar la història al revés

La ficció literària està plena d’històries d’homes que desapareixen, que fugen, que deixen dona, fills, treballs, ciutats, pobles i se’n van. De vegades mai més se’n sap, d’altres, ben poques, tornen. Són moltes menys les històries en què les dones fugen, o s’esvaeixen. Pense ara en algunes excepcions com ara El despertar i altres relats de Kate Chopin, o en Ha anat així de Natalia Ginzburg. Potser és la càrrega de culpa endèmica, la responsabilitat arrelada a les ungles, o els pocs mitjans, tot allò que les lligava a una llar. Tanmateix, la protagonista d´És naufragi recorda que “quan ella era menuda, al poble va passar que un dia una dona se’n va anar de casa. Com era d’un lloc veí, li deien la forastera, encara que feia quasi deu anys que s’havia casat i vivia al poble. Tenia dos fills, un xiquet i una xiqueta, i en anar-se’n no se’ls va endur amb ella”.

Contar la història al revés, l’altra història, la de la dona que se’n va, és ja d’entrada, un repte seductor. La protagonista d’És naufragi deixa “una nota sobre el pedrís de la cuina, amb un full de quadrets arrancat curosament del bloc per la línia microperforada, escrit amb el bolígraf blau que utilitzava sempre. Me n’he anat perquè he volgut. Vos he tret peix del congelador per a sopar”. I se’n va. Se’n va i se’n du darrere un dol secret i una vida que seguia, perquè ningú no ho sabia i Plorar un dol que ningú coneix el fa més menut, pensava ella amb tot aquell dolor “un bolic de residus, una egagròpila de restes indigeribles que se li entravessava al cor i no anava ni a dins ni a fora. I alhora pareixia un dol de mentira, perquè la vida continuava plena d’obligacions, trànsit i presses al seu voltant...”

És naufragi és un novel·la de capítols breus on cada inici i final estan mesurats i esmolats, cauen com un plom i sonen amb rotunditat. Una història amarada de reflexions senzilles i profundes: “És difícil determinar en quin punt exacte es torç una situació. Més encara, saber quin ha sigut el minúscul factor de canvi que n’ha modificat les circumstàncies i ha canviat la trajectòria dels esdeveniments. En quin instant precís prenem una decisió i no una altra i condiciona allò que passarà després, que en realitat no podia ser una altra cosa que la que ha passat”.

Esteu davant d’una novel·la que juga amb l’equilibri i el desequilibri, un relat vaixell que navega entre la llar, la família, una estructura sòlidament edificada, “en aquells temps breus d’equilibri precari en què encara cap de les estructures existents s’havia mogut...” Navega entre la normalitat i el fet excepcional, aquell terratrèmol d’emocions i vísceres, com narra Simó en un dels meus capítols favorits, “La fractura”, ple de metàfores d’intensitat i magnitud, com els terratrèmols.

La travessia, per tant, entre l’ella normal i l’altra ella, està plena d’escolls: “l’ella que era en la vida normal va ocupar-la sencera i quasi ni se’n recordava de l’altra ella que estimava frenèticament, perdia el nord i els altres punts cardinals i es desconeixia i es retrobava. Va ser molta estona després, ja a la nit, quan li va començar aquell dolor per tot el cos”.

La fractura és tan gran que només queda una opció: anar-se’n. Però el més difícil no és anar-se’n, sinó tornar. Superar aquell incendi que crema, “que per baix la cendra crema”, com diu la cançó, i tornar. I reprendre l’oxigen, però com subtilment escriu Simó: “No moltes persones es plantegen que el mateix element que ens fa possible la vida també és el responsable del deteriorament progressiu de tot el que coneixem”.

Magda Simó ha escrit una novel·la vibrant, plena de dolor, però contada amb una serenitat i unes dosis d’humor magistrals. Un relat que té nervi, guspira, i ens du a galop per damunt d’una història de passió i dolor, on les escenes eròtiques, breus i condensades, arrodoneixen un llibre on no falta de res: trama,  reflexions, ritme, records, memòria, sexe, homenatge a les dones. Una història que és espill de la fragilitat i de la incertesa humana, i on és incòmode mirar-se. Quina alegria de naufragi, per irònic que semble!