Quan ser jove i ser poeta es posava de moda

L'escriptor valencià Josep Piera

La literatura memorialista catalana ha deixat una empremta molt important en la nostra tradició literària i ha marcat, en gran mesura, les bases d’una prosa rica i plena de matisos. Sagarra, Gaziel, Xammar, Tísner, Artur Bladé i Aurora Bertrana en són alguns, entre els clàssics. Convindran amb mi que els llibres de memòries posen un toc de sal i de pebre en el panorama literari de qualsevol cultura i l’arredoneixen. Més enllà del detall o l’anècdota recreada amb major o menor fidelitat, les memòries en la nostra, però també en la literatura francesa, alemanya i en especial en l’anglosaxona suposen testimonis de gran pes i valor literari per a evocar, visitar i (re)conèixer el passat, alhora que retraten i reconstrueixen una època –sovint moments històrics clau– i fan justícia a moltes personalitats i fites que, de no ser per aquest duet de memòria i narració, probablement es perdrien en la foscor de la llarga nit...

En el cas valencià l’escriptura memorialista no és un tradició especialment arrelada, si bé és cert que, a mesura que hem avançat en la construcció d’un panorama literari modern i contemporani, han aparegut obres memorialistes a tenir en compte. Darrerament n’han vist la llum a casa nostra tres d’aquests llibres com ara Les petjades del temps, de Rosa Serrano, Tots els camins, de Joan Francesc Mira, i el que ací ens ocupa, Els fantàstics setanta 1969-1974, de Josep Piera (Beniopa, 1947).

Així les coses, val a dir que encara tenim un dèficit important d’obres biogràfiques capaces de reubicar les persones i els fets en el seu lloc, a partir d’una narració fluida i atractiva i un treball de documentació rigorós. Saber qui va ser qui a casa nostra, què va fer, on, com i per què importa, i el context és clau en la història, igual que la família ho és en la vida –tan íntima com pública–  de cada persona. Les circumstàncies fan els homes en la mateixa mesura que els homes fan les circumstàncies. Trobe que Xavier Serra –director de la col·lecció Moment, memorialística on ara apareix aquest llibre de memòries de Josep Piera–  ho va tenir ben present a l’hora de concebre i escriure els quatre volums de la seua obra Biografies parcials, publicada per l’editorial Afers. 

Però què és la memòria? Cadascú en dirà la seua. A l’escriptor valencià Josep Piera li agrada definir la memòria com «un jardí que el pas del temps transforma: flors que es marceixen, taques de llum, perfums que es dissolen, xiprers que tremolen, cants d’ocells invisibles, silencis...». La memòria ens explica i per això ens fa feredat  perdre-la, la de cadascú, la col·lectiva. Perdre-la suposaria tornar al silenci i Piera ho sap, ho va viure, ell va ser part d’aquella generació que venia d’un silenci «antic i molt llarg», de xiuxiueigs, una generació que esclatava de ganes de trencar-lo. El silenci –una de les grans paraules d’aquella època, final dels seixanta i principi dels anys setanta–  el silenci latent i la llibertat somiada dels poetes que en aquell moment maldaven per cantar-ho i contar-ho, en una època en què «ser jove i ser poeta es posava de moda».

«La poesia diu la vida: la viscuda i la volguda», escriu Piera. I en el seu cas, així ha estat. A mena de distòpia imagine un País Valencià on haguérem oblidat (o sabérem ben poc sobre) què ha succeït en els darrers cinquanta anys. Seria lamentable, un perill, un suïcidi col·lectiu. Com insistentment ha assenyalat Xavier Serra: «Després dels anys setanta del segle passat el País Valencià va fer una eclosió en tots els aspectes cap a un país possible».  Aquesta eclosió social, cultural, política, artística, sexual, vital en tots els sentits, molt més enllà d’un despertar tímid, va ser per a alguns una sacsejada profunda en el va i ve de la qual estava en joc la identitat de molts joves artistes, escriptors, intel·lectuals i polítics, un retrobament amb allò que els feia inconscientment ser com eren, de tan obvi com semblava, com aquella carta robada d’Edgar Allan Poe que està a sobre de la llar i ningú no la troba: allà també, a sobre de la llar, estava el passat i la llengua dels valencians, la nostra manera de ser catalans, i al seu voltant, la gent i els paisatges d’on brollava.

Josep Piera va ser un d’aquests joves de l’eclosió dels setanta. Aquell Piera atrevit –vestit amb camisa rosa i corbata groga, amb melena i bigot a la mexicana–, delerós d’aventura literària, poeta de soca-rel, esdevindria amb els anys en allò que diem un escriptor total, proper al periodisme, enamorat de la prosa memorialista, de la biografia literària i de la traducció de poesia. Per tot això, i per la personalitat i la bellesa que embolcalla la seua obra, s’ha convertit en uns dels autors destacats de la literatura catalana contemporània.

Era d’esperar, i és d’agrair, que més tard o més d’hora tornés la vista enrere per a contar-nos aquells «fantàstics setanta» amb l’encant, el lirisme, la força i el sentit de l’humor que la seua prosa vesteix, i que a través d’ella es despullés amb elegància i honestedat per narrar un moment decisiu de la nostra història més recent en tots els sentits: un relat personal i històric que acaba esdevenint una explicació brillant de la falla, salvant les distàncies del símil. Com el mateix Piera escriu: «El temps viscut és justament això, un temps passat. El passat es reinventa, com una fantasia real, com un trencaclosques d’ombres fugisseres». I això mateix fa ell –intercalant de tant en tant algun incís del present que s’escau perquè toca de gaidó o de front allò que recorda–  l’escriptor de Beniopa traça en Els fantàstics setanta un viatge interior- crònica d’un temps que reubica els records en el seu lloc alhora que de tant en tant s’hi embriaga i comença a doldre trobar-los l’indret, als records. Ha passat un bon grapat d’anys...

«Vaig avant en el present, deixant-me dur cap al passat», ens diu el poeta. I des de la realitat del present, la del temps que ha erosionat els cossos, Josep Piera evoca amb serenitat, la dosi justa de recança i molta gratitud, l’empenta i la bellesa d’aquelles formes joves, envoltades d’amistats i guiatges definitius, deleroses de vida i llibertat. I de sobte ens torna al present i «anem anant. Ella i jo ja sabem cap a on», escriu referint-se a ell i a Marifé, la seua dona. Havent mudat la bellesa per saviesa, sabedors que «el futur l’ignorem mentre es això: futur. Esperant que no degenere l’esperança».

Amb llibertat i silenci, la darrera paraula pilar del llibre, però no per això menys important, és l’amistat. Entre tantes altres, l’amistat amb els poetes Vicente Aleixandre, Juan Gil-Albert, el seu guiatge i preuat reconeixement, les converses atresorades amb Paco Brines, la llarguíssima i sòlida amistat amb José Luis Falcó i Marc Granell –amb uns pares generosos que els obrien les portes de sa casa per a tertúlies i trobades poètiques–, les descobertes en companyia d’Ignasi Mora, amb qui coneixerà Josep Iborra, a qui admirarà i escoltarà –el retrat que en fa en quatre ratlles és d’emmarcar–. L’estima i la influència de la mestra i amiga Raquel Payà i el pintor Pastor de Velasco des de la seua casa de Penyamar, a unes Rotes de Dénia encara curulles de riuraus envoltats de vinyes verdes. Totes aquestes relacions, i altres d’infantesa i primera joventut, van ser decisives per a Piera, i ací estan contades amb estima, humor i gratitud.

«Lliure per dins, de cor i de cap, vull dir. Tenia vint anys». La vida a València en els setanta, una València on enderrocaven palaus i signes d’identitat, i que Piera descriu gris i taciturna, començava a animar-se amb tocs underground on el pop, la nova cançó, els llibres prohibits –alguns comprats, uns quants altres furtats– i la marihuana guaitaven per la finestra. Lluny del poble i dels pares, d’alta banda sempre comprensius i admirables, la ciutat era un terratrèmol d’estímuls. Els llegendaris locals del barri del Carme, el Capsa 13 i aquell rouge et noir del bar de copes Christopher Lee, tots dos creats per Rafa Ferrando. Les llibreries de la ciutat: la llibreria Lauria, Can Boïls, Concret Llibres, Ausiàs March, les llibreries de vell del carrer de La Nau, i finalment Tres i Quatre. Els primers Premis Octubre, tot allò que va fer època i que va assentar les bases perquè ens enlairàrem en un vol d’aterratge incert.

Tot allò que el va dur a ser qui és, la referència als poetes espanyols, amb especial estima i admiració pels andalusos, la descoberta de Portugal, el veí ignorat, bonic i ric en esperit i natura, rebel i inspirador en aquell moment amb la Revolució dels Clavells, les seues platges d’aigua freda, la seua llengua i la seua poesia, l’emmirallament davant del Marroc i la poesia àrab i els seus ressons a casa nostra que Piera rescata amb entusiasme ja de per vida. Però també l’Ateneu de Gandia, per on passaren Alfons Cucó i Ernest Lluch, entre altres, les aventures i els viatges amb Toni Mestre i Frederic Martí. Tot allò que el va marcar de per vida renaix en Els fantàstics setanta.

En la ment són records, en el llibre, escenaris, escenes i moments llegendaris, al costat d’altres vitals, decisions com ara anar a viure a la Drova (Barx). I tot està contat amb gràcia, tocs d’humor, plasticitat, teatralitat, lluny del to transcendent o grandiloqüent, i fugint del patetisme que podria causar veure esmunyir-se la vida entre els dits. Contat i recreat en successos inaudits i un xic surrealistes –com una Rocío Jurado cantant en la cerimònia dels Premis Ausiàs March de Gandia el 1972–  i en pàgines bellíssimes dedicades als paisatges valencians encara mig verges amagats en un país de bellesa esquiva que no es copsa a primera vista, on la llum del migdia destrueix matisos i ens enlluerna durant gran part de l’any i on cal endinsar-se amb calma i paciència per descobrir-hi els detalls: La Drova (Barx), Llutxent i la seua ermita, Les Rotes de Dénia, La Vall de la Gallinera... Mirem si els escriptors valencians parlen o no de la natura quan escriuen.

Setanter, fantàstic, iconoclasta, decidit, gran cuiner d’arrossos –embriagadora la recepta d’arròs melós que ací en dóna–  i sobretot, un gran poeta, Josep Piera és un dels pocs autors valencians que des de ben d’hora va decidir professionalitzar-se com a escriptor en la nostra llengua. Una decisió arriscada adés, i ara encara més, perquè amb els anys les lletres i els escriptors han perdut presència i pes social en la premsa i en la vida pública, almenys a casa nostra.

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

    Autores

Etiquetas
Publicado el
29 de junio de 2020 - 12:42 h

Descubre nuestras apps

stats