Toni Mollà: “Fins a l’últim dia has d’intentar viure”

La mare del periodista i sociòleg Toni Mollà (Meliana, 1957) utilitzava un dietari per a escriure els comptes de la seua botiga de Meliana. Apunts de supervivència per a tindre clar què comprava, què venia, què li devien. “El dietari en realitat és un llibre de comptes, de passar comptes”, explica Mollà sobre el seu cinqué dietari publicat, Tot entra en el pes. Perquè “si alguna cosa és aquest llibre és un balanç de pèrdues, però també de guanys”. Escrit amb un to intimista i confessional, Mollà respassa des de la subjectivitat els canvis polítics, culturals, cívics i personals en un flux ininterromput d’anècdotes ordenades sense dates on la conclusió final és que, si cal fer una reflexió, tot entra en el pes.

Editat per la col·lecció Literatura de Vincle Editorial, el va començar a escriure a Nova York el dia del seu cinquanta aniversari -fa ara onze anys i mig- i va posar el punt final una dècada després, al complir els 60 anys. “Quan un decideix passar comptes no s’ha de ser ni excessivament tremendista ni un Peter Pan que no sap fer-se major, has de viure les diferents etapes de la teua vida i valorar-les amb la ment oberta”, recomana Mollà.

Obrir les pàgines del llibre és endinsar-se en anècdotes personals escrites amb un estil entre la literatura i el periodisme on es narren diferents episodis vitals com la pèrdua del seu lloc de treball amb el tancament de la radiotelevisió valenciana, el “canvi de règim” valencià les darreres eleccions, el seu desengany posterior amb el govern del Botànic o també altres com el món de la nit valenciana de la dècada dels setanta i huitanta, on l’autor descobreix el jazz i feia reunions clandestines per a sentir música en un moment d’eclosió cultural.

Tot entra en el pes, que es presenta aquest dijous a les 19.30 hores en el Centre del Carme Cultura Contemporània, està il·lustrat amb una fotografia de la primera volta que Toni Mollà va anar a l’escola de monges on apareix amb la resta de companys -i companyes a pesar de ser un col·legi franquista de l’any 1961- perquè volia mostrar que ell és resultat del seu context. “Un escriptor de no ficció sobretot el que fa és un retrat de si mateix i jo crec que un retrat no pot ser individual, és col·lectiu, perquè la teua vida és la suma dels teus vincles socials”, compta.

El llibre també té una banda sonora que acompanya al lector. En concret, Mollà destaca dos episodis de la seua vida on la música va ser molt simbòlica. El primer, quan estava al Micalet en una presentació d’un disc de Rafa Xambó on havia musicalitzat els sonets de Shakespeare. “Mentre sentíem la cançó T’estimo tant em va arribar un missatge on s’anunciava que Fabra havia reunit d’urgència al seu govern i havia decidit tancar la RTVV. Li vaig passar la notícia a Rosa Solbes i Manolo Jardí, que estaven en primera fila”, recorda el periodista. “Erem gent que ens reuníem a escoltar cantar en català els sonets d’uns dels millors escriptors de la història (Shakespeare) i, per altra banda, un govern analfabet i àgraf decidia tancar un mitjà de comunicació perquè havia perdut un juí”, puntualitza.

Un episodi que defineix com un “gir argumental” de la seua vida i que va provocar que els següents mesos escrivira de forma “molt enfebrada”. “Va ser un moment duríssim de la meua vida, que explique cap al final del llibre, quan rebo el burofax de comiat on es diu que definitivament tancaven la tele”, diu. En eixe moment, en l’aparell de música sonava The End, del grup The Doors, i Mollà sabia que començava “una altra etapa de la vida perquè amb 58 anys a vore on vas”. Tot i axí, quan està a prop de complir els 60 anys s’adona que no vol jubilar-se “perquè fins a l’últim dia has d’intentar viure”.“Em van llevar el treball, però no la feina”, assegura.

Sobre la televisió valenciana actual, el periodista es mostra crític en el llibre amb Àpunt, que descriu com “un model d’empresa neoliberal on mana la iniciativa privada” i on reflexiona en clau personal sobre “la postura que va adoptar no tota, però una part de la Unió de Periodistes Valencians, on pareixia que els joves i els vells teníem interessos diferents”.

L’escriptor també retrata a les pàgines del dietari “un cert desengany” amb el govern del Botànic, sobretot en relació a la gestió de la política cultural, de mitjans audiovisuals o el model lingüístic. “Els altres no vull que tornen ni de visita, però crec que les coses es poden fer d’altra manera”, opina.

Al dietari també explica perquè va decidir deixar de donar classes a la Universitat de València on va ser professor associat durant 12 anys -cobrant 250 euros al mes- d’una assignatura troncal de la carrera de Periodisme. “La universitat ha perdut en gran part la funció que tenia i una de les causes és la precarització del professorat”, diu.

Però no tot és reflexió sobre els canvis polítics i culturals, també recupera episodis de la seua infància a Meliana, la pèrdua de tres persones vitals o deixa constància en el llibre de la seua afició per descobrir ciutats. Per això també parla de Barcelona, una ciutat que defineix com “la porta d’entrada a Europa” on va estudiar periodisme, o de París, “la capital de la modernitat”. “Quan ja sóc major descobrisc Amèrica i tot el que significa la cultura anglosaxona que ha sigut per a mi un canvi en la meua manera de vore el món”, explica.

Mollà no escriu pensant que després els seus “retalls” es convertirien en un dietari. I, tot i que “no hi ha cap mentida”, el lector no pot pensar que el llibre té “un valor notarial”. Per això, ressalta una frase d’Umberto Eco on diu que “totes les lectures són errònies” i Molla matissa que “totes les lectures també són certes perquè les lectures les fan els ulls del lector”.