Europees 2014: Entre l’avortament i Catalunya

Este article ha segut publicat originalment per la Fundació Nexe. Fundació Nexe

Després d’un 2012 i un 2013 sense eleccions, els valencians tornarem a ser cridats a les urnes en este nou any que comença. I ho farem conjuntament amb la resta de ciutadans d’arreu d’Europa per a triar els 751 membres de l’Europarlament.

Tot i els esforços de la Unió Europea de vendre la dimensió europea de les eleccions, el que és ben cert és que la contesa electoral continua dirimint-se en l’arena estatal o regional; predominen les dinàmiques internes de cada sistema polític i amb les característiques bàsiques de les eleccions de segon ordre. És a dir, eleccions amb una alta abstenció i temes de campanya aliens a la institució elegible.

La baixa participació en estes eleccions és un factor que condiciona les estratègies dels diferents partits. Per a aconseguir uns bons resultats amb una participació baixa és fonamental la mobilització dels votants més fidels, abans que la conquesta de les fronteres entre espais ideològics.

En este sentit s’entenen alguns moviments polítics com l’ofensiva retrògrada del Partit Popular, amb la criminalització de la protesta social o l’eliminació del dret a decidir de les dones sobre el seu propi cos, tornant a una legislació més a prop dels postulats tardofranquistes que dels països més avançats d’Europa.

Si en novembre del 2011 Mariano Rajoy va conquerir la Moncloa amb la bandera de la recuperació econòmica, el 2014 no té massa resultats tangibles per a construir un relat d’èxit. Per això la campanya a les europees no pot girar al voltant del issue de la gestió econòmica i ha de centrar-se a mobilitzar l’electorat més dur i tradicional del Partit Popular.

Gràfica. Participació declarada en les eleccions europees del 2009 i les eleccions generals del 2011 per espais d’autoubicació ideològica (línies); i grau de rellevància política personal en el tema de l’avortament (barres). En la variable de rellevància de l’avortament l’encreuament amb l’escala d’esquerra a dreta no fa referència a una d’1 a 10 sinó de 0 a 10. Font: estudis 2807, 2860 i 2920 del CIS.Gràfica

Com es pot apreciar en la gràfica, la diferència entre la participació en les eleccions europees respecte a les generals és major en els segments de centre i d’esquerra que en els sectors de la dreta. Són precisament estos segments de la dreta espanyola els que, a banda de ser els més participatius en les eleccions europees, consideren que l’avortament és un tema de màxima importància. I cap a ells va orientada la política del Partit Popular.

Això no vol dir que la reforma de la llei de l’avortament siga únicament electoralista i no forme part d’un programa ideològic. El que vol dir és que aquesta reforma no va en contra dels interessos electorals del Partit Popular a curt termini, tot i que les enquestes semblen apuntar el contrari. Si el segment de votants del PP que dóna suport a la proposta de Gallardón és el que té més possibilitats de mobilitzar-se de cara a les eleccions europees, l’estratègia és clara: anar directament al vot més fàcilment mobilitzable i que només pot triar entre votar el PP o quedar-se a casa. De cara al 2015, quan el PP haja d’eixamplar la seua base electoral per mantindre el govern, tornarem a veure un Partit Popular centrat en l’eix ideològic venent els seus «èxits» econòmics.

Per això no és d’estranyar que siguen precisament els líders autonòmics del PP els que manifesten el seu rebuig a la reforma de Gallardón. Ells només tenen un horitzó: 2015. A excepció d'Alberto Fabra, que sorpenentment ha defensat la llei contra les crítiques d'altres barons populars.

Però deixem el Partit Popular i acostem-nos a l’estratègia del valencianisme de cara a les eleccions europees. ¿Què farà Compromís? Esta és la pregunta que molts s’estan fent hui, fent referència a quina coalició electoral serà la que triaran per a concórrer a les europees. I és que Compromís ha tingut diverses opcions al llarg d’estos mesos de negociació que van des de sumar-se a una candidatura de l’Aliança Lliure Europea, amb Esquerra i BNG com a principals forces; fins a apostar per una altra opció menys centrada en l’eix identitari i amb la possible presència d’Equo.

Ací trobem novament els dos elements que ja hem descrit: la necessitat de mobilitzar l’electorat més fidel de la cooperativa política, però sense perdre de vista l’estratègia de cara a les eleccions locals i autonòmiques de 2015.

En altres paraules: la formació valencianista ha d’aconseguir l’equilibri entre una opció atractiva per a portar a les urnes als segments enquadrats en l’esquerra amb un predomini de sentiment valencià, que, al mateix temps, no esdevinga una opció que «espante» l’electorat de centre-esquerra i amb una identitat dual (tant valencià com espanyol), que serà clau de cara al 2015 (com ara el nostre amic Juan, que dubta entre Compromís i UPyD!).

Davant de l’electorat potencial de Compromís, una campanya europea amb companys de viatge centrats a defendre la independència de Catalunya pot ser un argument definitiu per a decantar-se per altres opcions. Això amb la inestimable ajuda de la maquinària comunicativa del Partit Popular –i el PSOE– que no desaprofitarien una oportunitat semblant.

Per altra banda, sense un marcat discurs valencianista i de defensa de l’autogovern no podrà mobilitzar l’electorat clau per a aconseguir uns bons resultats en les europees. Els intents d’Equo per encapçalar una possible coalició amb Compromís i altres forces van, fins i tot, contra els propis interessos del partit verd d’aconseguir uns bons resultats perquè difícilment podran mobilitzar l’electorat del principal actiu polític de la coalició: Compromís.

I en mig d’este equilibri tan complex trobem algunes variables que poden suposar l’èxit o el fracàs de Compromís el 2014 i que només depenen de la voluntat i l’habilitat política dels seus dirigents. Em referisc, per exemple, a la forma de tria dels seus candidats, que hauria d’anar en la línia del que ha defensat la coalició de manera pública i que, sense anar més lluny, està sent aplicada amb èxit pels verds europeus i Equo. Em referisc, també, al paper que ha de jugar l’europarlamentari de Compromís a Europa. Un parlamentari que, encara que possiblement no puga estar la totalitat de la legislatura (cosa que és comuna en les coalicions europees), sí que ho ha d’estar el temps suficient per a esdevindre una mena de «Baldo» a Brussel·les, que faça d’altaveu tant de les necessitats valencianes com dels valors més globals que representa Compromís. És a dir, independentment de la coalició electoral on vaja (o fins i tot si es presenta en solitari), el que ha de fer Compromís és fer de Compromís i ser fidel als valors i a la forma d’entendre la política que pregona.

En definitiva, se’ns presenta un 2014 interessant i, per fi, electoral. I si cal, caurem en el tòpic: les europees són unes eleccions molt importants. Tot i que l’índex de participació semble indicar el contrari. I els valencians, com a poble europeu, hauríem d’estar-ne pendents.