El PP i el blaverisme, l’abraçada del nàufrag

És de sobra conegut l’abraçada de l’ós que li va fer el Partit Popular a Unió Valenciana durant la dècada dels 90. El blaverisme polític rememora amb amargura el dia de 1991 que decidiren fer alcaldessa a Rita Barbera o el pacte del pollastre pel qual varen investir president a Eduardo Zaplana. Des del poder institucional, el PP es va dedicar a captar a figures destacades del blaverisme i a assumir amb tota naturalitat l’estètica del seu discurs mentre desactivava el conflicte lingüístic amb la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Sense quadres ni raó per existir, Unió Valenciana va quedar tocada de mort fins desaparéixer de l’espectre polític valencià.

Estos dies el Partit Popular valencià està utilitzant novament l’anticatalanisme com a element discursiu. No és una novetat. Al llarg d’estes dècades de majories parlamentàries i creixent hegemonia social, el PP ha combinat amb mestria períodes d’utilització extrema del recurs anticatalanista amb etapes de pau lingüística i cultural per a evitar el sorgiment de noves opcions polítiques al calor d’un issue tan potent en certs segments de la societat valenciana. Anticatalanistes per estratègia, no per convicció. En dos paraules: Rafael Blasco.

I hui, en octubre de 2014, tornen a la càrrega. Però Fabra no té un Blasco per dibuixar estratègies guanyadores. El president popular ha heretat els manuals per a pilotar la nau però encara no se n’ha adonat que el seu partit no és la màquina imbatible d’altres èpoques i al societat valenciana no és aquell poble que avançava triomfalment cap a la plena ocupació. Lluny està la València pre-bombolla dels 90. O la València eufòrica dels 2000. Anunciar Lleis identitàries en la seu de Lo Rat Penat en 2014 no té el mateix efecte que en 1995.

La millor metàfora que se m’ocorre a este nou intent de reviscolament del discurs blaver per part del PP és la de l’abraçada del nàufrag.

El Partit Popular de 2014 és la viva imatge d’un règim que s’afona. Com un nàufrag a la deriva, s’agafa a qualsevol element que encara sura per l’ambient per intentar mantindre’s a la superfície. Però el recurs anticatalanista no té prou força per a evitar l’afonament d’un model que cada dia suma més pes a base d’escàndols de corrupció, baralles internes i malestar social.

En la meua ment, l’abraçada acaba amb el nàufrag i la seua taula de salvació afonant-se fins les profunditats de l’ostracisme social. Vincular una causa amb un partit com el PP és una aposta segura per a aconseguir el rebuig social.

El PP no és generós amb el blaverisme. No van tindre prou amb absorbir-los. Ara sembla que vullguen acabar amb les restes. Una nova oportunitat per a construir un país sense odis irracionals.