El dia que el bipartidisme va dir: “No podemos”

La campanya a les eleccions europees va començar amb una portada d'El País que sintetitzava l'enquesta del CIS amb el titular: “El bipartidismo recupera vigor ante las elecciones europeas”. Dos setmanes després els resultats ens deixen a un PP i PSOE que perden conjuntament 17 europarlamentaris i no arriben a sumar ni un 50% del total del vot. Què ha passat?

El que ha passat és que des d'alguns despatxos es van confondre desitjos amb realitats. Ha passat que la ciutadania no ha comprat el relat d'una suposada recuperació màgica, ni els debats artificials entre dos partits que s'han alternat en el poder sense canviar els ciments de la política econòmica.

Ja coneixeu els resultats: un gran resultat de forces com UPyD i IU, irrupció espectacular de Podemos,o l'entrada de noves forces com Ciutadans i Compromís al Parlament Europeu. I Catalunya, amb la seua pròpia dinàmica que en Madrid s'entesten en no entendre.

Fa temps que es parla de l'emergència d'un nou eix que vertebra la política per a amplis sectors de la societat. Un eix que no és ni el clàssic esquerra-dreta, ni el de caire identitari o territorial. Es tracta d'un eix més procedimental i discursiu, que separa aquelles formacions que agafen la bandera del canvi de les formes de fer política i aquelles que són percebudes com que mantenen les velles i tradicionals formes partidistes.

Un eix que explica el sorgiment d'UPyD/Ciutadans en el centre i el centre-dreta espanyol, que explica el creixement de forces com Compromís al País Valencià i que, evidentment, explica també la irrupció de Podemos en estes eleccions.

Fem un experiment. Si esquematitzem (amb ànims de visualitzar percepcions i sense basar-nos en dades de les quals no disposem) el posicionament de cada partit en estos dos eixos ens podria quedar una cosa així*:

Com és que fins ara ningú ocupava -a nivell estatal- un espai que emergia? Izquierda Unida, que és la força existent que millor posicionada estava per afrontar el repte, no va voler penetrar en aquest espai d'esquerra amb noves formes de fer política. Un espai que només s'havia ocupat en algunes eleccions (pense en Anova/Beiras, a Galícia; o Compromís al País Valencià). Per la seua banda, algunes opcions, com EQUO, ho van intentar a nivell estatal (sense èxit).

El que ha passat en els últims quatre mesos és que davant la incompareixença d'altres forces, ha sorgit una nova oferta per a donar resposta a un sector social que reclama una renovació en el missatge i en les formes. I eixa nova oferta ha sigut Podemos, que a més d'un missatge clar -que supera els llocs comuns utilitzats per l'esquerra tradicional- i una campanya molt ben dissenyada i executada de forma coherent amb el seu missatge, ha sabut aprofitar la visibilitat televisiva del seu lideratge. I diumenge, en les eleccions, es va resoldre l'interrogant de qui ocupava eixe espai.

El que se'ns planteja ara és una nova incògnita. Què passarà? Quin recorregut té Podemos?

A partir de les dades de diumenge ens podem plantejar escenaris. Però el que entenc que no és útil és caure en les extrapolacions directes entre unes eleccions europees i altres tipus d'eleccions. Les extrapolacions directes són més absurdes com més ens allunyem de les característiques d'unes eleccions europees a nivell estatal i s'apliquen els resultats a eleccions locals o autonòmiques.

Després de les eleccions europees de 1979, els politòlegs Karlheinz Reif i Hermann Schmitt van teoritzar les eleccions europees com unes eleccions de segon grau. Unes eleccions considerades com menys importants per l'electorat i que tenien unes característiques determinades: una menor participació, dinàmiques alienes a les institucions que s'elegeixen, càstig als governs i millors resultats de partits nous o minoritaris que arrepleguen el vot protesta.

Podemos ha aprofitat les característiques d'estes eleccions i s'ha adaptat perfectament a la seua dinàmica. Com es planteja el 2015 electoral? De moment, Pablo Iglesias ha deixat oberta la porta per a tornar a les eleccions generals, on pot aconseguir un bon resultat en aquells districtes on es reparteixen més escons. Per als districtes més xicotets i davant els efectes del sistema electoral, un acord amb IU guanyaria importància, però segons com es plantejara podria fer menys atractiva l'opció.

A nivell local i autonòmic ens trobem amb moltes diferències: són eleccions on es donen dinàmiques pròpies de cada territori, on té una major importància la implantació territorial i on el sistema electoral i la polarització davant possibles canvis a les institucions faran més atractives altres opcions. En definitiva, ja no es tractarà d'enviar un avís als partits de sempre, sinó de triar a qui governarà una Comunitat Autònoma o un Ajuntament. I és molt complicat que l'alta valoració i coneixement de Pablo Iglesias es trasllade a la resta de candidats locals i autonòmics.

Amb tot, el missatge que ens deixa estes eleccions és clar: el bipartidisme -i els seus mitjans- no ha pogut imposar el seu relat i s'obrin nous espais on els partits han de competir. I això genera moltes incògnites de cara a l'any que ve. Només el temps i els vots (no les extrapolacions) les podran resoldre.