Ximo i Susana no són el mateix

Dues vegades dues, ha ajudat a pujar Susana Díaz a Pedro Sánchez a la secretaria general del PSOE. Una, quan li va deixar estris i baluards perquè s'imposara a Madina. L'altra, quan es va presentar com a candidata en un procés en el qual fins i tot una granera hauria tret més vots, no necessàriament avals, que ella, doncs no es vota tant pel que sí com pel que no. Diguen el que diguen. I començar mentint-se, una altra vegada, a un mateix és un mal començament amic Pedro.

“No vull un partit els dirigents del qual tinguen, quasi tots, molt poc 'background' professional i intel·lectual. Que són endogàmics, han emergit de l'aparell i que no han fet res més en la vida que créixer en ell”.

Amb aquestes paraules, Josep Borrell va descriure el perfil laboral i intel·lectual de la immensa majoria dels quadres orgànics (alguns d'ells fins i tot presideixen governs) que van perdre l'oremus, per a després perdre el congrés, per tal de matar Pedro Sánchez. I és que aquest és, sens dubte, l'argument nuclear que explica el declivi del principal partit de l'esquerra d'aquest país per sobre de la crisi del programa polític socialdemòcrata. Per això, quan Pedro Sánchez rescate, cusa o pacte, que ho farà, amb aquells als quals tan precisament Borrell va assenyalar en el seu moment, es reiniciarà el cicle autodestructiu del PSOE que el resultat del diumenge només ha deixat en stand-by.

Perquè si hi ha alguna cosa en què no menteixen els qui reclamen amb més histèria que honradesa una unitat orgànica basada en l'amnèsia és en allò que “el PSOE no viu cap procés de debat ideològic”. Per a poder abordar aqueix procés serien necessaris un parell de requisits que, com ja va assenyalar l'exministre català, incompleixen irremeiablement la majoria dels actors principals d'aquesta farsa. El primer té a veure amb la capacitat i el segon amb el costum i els dos amb la lectura. És a dir, que serà que no.

La pura veritat és que, fins a dia d'avui, solament hem assistit a una descarada lluita pel poder i la supervivència econòmica d'un grup tan nombrós com influent de quadres orgànics, eventualment institucionals, per als quals el PSOE fa ja dècades que va deixar de ser un instrument polític per a convertir-se en una mútua de socors laboral de la qual es creuen propietaris vitalicis i en conseqüència beneficiaris amb caràcter preferent.

Només aquest diagnòstic explica l'inexplicable: la malaptesa amb què l'entorn del president Puig ha actuat en tot aquest assumpte. Ximo Puig no va necessitar mai posicionar-se en aquest debat. És més, en nom de la responsabilitat institucional a la qual tantes vegades s'ha encomanat, tenia l'obligació de no haver-ho fet. Era pública i notòria la inclinació d'una bona part del seu entorn polític, consellers inclosos, per un i una altra candidata, la qual cosa li servia en safata el rol de “reina mare”. Tot per guanyar i res a perdre. Però l'aparell que l'envolta li va transmetre la seua angoixa i desesperació, tot contaminant estúpidament l'estratègia política del president. La raó?… Doncs perquè alguns saben, això sí que ho saben, que no han arribat al Palau guanyant eleccions. De fet, ha sigut el pitjor resultat de la història del PSPV el que els va obrir fa dos anys la porta dels seus despatxos. Ells han arribat ací guanyant congressos. Sense pietat, sense vergonya, sense decència si ha sigut necessari. En la seua peculiar visió de la política l'objectiu suprem mai no va ser convèncer, tampoc vèncer. El seu objectiu és i serà sempre romandre coste el que coste.

Aquesta, i no una altra, és l'explicació de tant d'absurd i tanta xafogor viscuda, llegida i després “whatsappejada”. Per tot això, en la seu del PSPV, de les tres enquestes que van llegir aquell dissabte replet de xutades d'autoengany, només van donar crèdit a les més inversemblants, mentre obviaven l'única que sabien amb certesa que els anunciava allò que estava per venir: els avals arreplegats en la seua federació. Per això, en el dia més inútil per a aquells que no coneixen el valor de la reflexió van enviar aqueixos missatges tan del seu estil: “O estàs amb mi o estàs contra Puig”. Per això, demà seran tant de Pedro Sánchez com el time-line dels seus twitters els permeta. I si no poden ser ells ho seran els seus fills o les seues filles en funció de les necessitats de la cremallera. La dels pantalons no, l'altra.

Alguns no aprenen mai. I els entenc, que conste. Per què canviar tant bé com els ha anat fent sempre el mateix? Però ara que es governa sota les sigles d'aquest partit que s'enfonsa, al meu entendre sense remei, em permet reclamar que aquesta tasca, dure el que dure, no hauria de fer-se sense el concurs d'algunes virtuts essencials com ho són la prudència, l'autocrítica i la més important: la capacitat per a assumir la discrepància. No hauria de governar-se sense la voluntat sincera d'escoltar i buscar en la crítica aliena la millor expressió de la lleialtat. Res d'això s'ha vist en aquest procés. Solament el ressò dels que fan de la lloança el narcòtic perfecte per a créixer a costa del líder a qui fingeixen servir, quan en realitat només se serveixen a ells mateixos amb la pitjor de les traïcions: la crua mentida. Perquè la veritat, ho miren per on ho miren, és que Ximo i Susana mai no van ser el mateix.