Les dones, més mal parades, encara

Les dones són un poc més de la meitat de la població valenciana, el 50,8%. És un col·lectiu que presenta pitjors indicadors socials que l’altre 49,2%. Les regularitats acostumen a no ser casualitats. Ser dona, en general, tot i les polítiques d’igualtat més o menys decidides, encara implica un hàndicap important.

D’entrada, un indicador, de molt important, ajuda a entendre molts altres: les dones gaudeixen de menys renda. Segons l’Enquesta de Condicions de Vida de l’INE, si ens atenim a la renda mitjana a Espanya, la diferència per sexe no sembla abismal: en 2025 fou de 15.833 € per als homes i de 15.415 € per a les dones. Però aquesta mitjana és enganyosa, ja que s’obté de la divisió dels ingressos familiars totals. Tanmateix, la renda familiar és bastant més elevada si la persona de referència és un home (41.479 €) que si és una dona (35.623 €).

El 2023 un 24,2% dels homes i un 25,6% de les dones vivien per davall del 60% de la mitjana de consum. Contràriament, el 21,8% dels homes, enfront del 20,5% de les dones, se situava per damunt del 140%. Ni cal dir que les dones que viuen soles i, particularment les famílies monoparentals, pateixen una situació molt més complicada que la resta. No debades els salaris representaven al País Valencià el 60,1% del total d’ingressos familiars. Són decisius, doncs, per a la gran majoria.

Aquesta desigualtat és real i alhora percebuda. Segons l’estudi número 3428 del CIS, de novembre de 2023, el 67,2% de les dones (i el 48,2% dels homes) consideren que les desigualtats de gènere a Espanya són molt grans o bastant grans, tot i que un percentatge semblant reconeix que han disminuït en els darrers deu anys.

Les dones continuen carregant molt més amb les tasques domèstiques i, sobretot, amb les cures. De fet, un 72,5% de les dones (i un 58% dels homes) opinen que elles tenen pitjor les possibilitats de conciliar vida laboral i familiar. Els dies laborables, elles afirmen dedicar més temps a les faenes de casa (172 minuts, quasi tres hores de mitjana al dia) i ells 126,76 minuts (poc més de dues hores). La distància s’incrementa en l’atenció als fills: les dones hi dediquen 412,25 minuts (6,7 hores) i els homes uns 228,88 minuts (3,7 hores).

Aquesta diferència de dedicació horària té efectes en molts més aspectes que la capacitat d’ascens laboral. Com que tothom disposa del mateix temps, vint-i-quatre hores cada dia, les dones poden gaudir menys temps de formació, d’esplai, de quedar amb amics, de fer pràctiques culturals... Cuidar els fills no és opcional i només les dones benestants poden comprar dedicació alternativa.

D’altra banda, tot i que elles de mitjana viuen més temps, com vaig escriure fa unes setmanes, viuen pitjor. De fet, a Espanya el 2023 l’esperança de vida amb bona salut en nàixer era del 76,9% del total de vida esperada per a ells i el 71,6% per a elles. Encara més, només el 51,2% de les dones amb estudis primaris perceben que la seua salut és bona o molt bona, segons la darrera enquesta de salut de la Generalitat Valenciana, de 2022.

Així mateix, les dones, en general, presenten més problemes de salut mental diagnosticada, tot i que ha empitjorat progressivament per a tots els grups. La prevalença de la població en risc de mala salut mental s’ha incrementat en les dones del 23,9% el 2005 al 42,3% el 2022. També és el gènere més medicalitzat per a intentar corregir una situació que, tot i intentar presentar-la com a individual, és clarament social. Les dones pateixen més càrregues, en els diferents sentits del terme. I les dones pobres, encara més. Són, de fet, el col·lectiu amb salut més deficient.

La dominació masculina

Les dones, anàlogament a com la resta de grups minoritzats, estan (parcialment) invisibilitzades. Es calcula que només representen un quart de les notícies dels mitjans de comunicació, percentatge molt inferior al pes demogràfic. El mateix ocorre al cinema, per posar un altre cas, d’important. És molt colpidor llegir l’assaig La mujer invisible de la periodista Caroline Criado Pérez: “si aquesta cultura té un biaix masculí molt marcat, no podrà evitar estar esbiaixada contra les dones. Per defecte”. De vegades, les obvietats són revolucionàries.

La dominació masculina, com qualsevol altre domini d’uns sobre altres, no podria funcionar sense l’acceptació i, segons com, la complicitat d’una part dels dominats, de les dominades en aquest cas. Per a mantenir l’statu quo, cal frenar el moviment de reivindicació de la igualtat entre gèneres: el feminisme. La ultradreta ha tingut molt a veure en la difamació d’aquesta ideologia.

La ultradreta ha tingut molt a veure en la difamació del feminisme

Segons l’estudi del CIS esmentat, les dones, de mitjana, tenen més simpaties pels moviments socials a favor dels drets humans (8,6), pacifistes (7,4), col·lectiu LGTBIQ+ (7,2) o ecologistes (7,2) que els feministes (6,6). Entre els homes també és el moviment que suscita menys simpaties, per davall de la mitjana de dones (5,6). Tot plegat, és molt significatiu.

Fa uns anys escrivia en aquest mitjà sobre el creixement de l’antifeminisme al Regne d’Espanya, com a resposta reaccionària. Per un cantó, els rols de gènere estan profundament assentats en una cultura de tradició catòlica com l’espanyola. I la tradició, com bé incidí el sociòleg Pierre Bourdieu, és silenciosa. Però no innòcua. Per un altre, les campanyes difamatòries de la dreta populista, com ara les suposades denúncies falses de violència de gènere, equiparar masclisme (dominació) i feminisme (emancipació) o fins i tot acusar el moviment, o una part, d’intolerant (feminazis), han fet saó. Dissortadament.

Són extremistes de dreta, però no idiotes. La resta hauríem de saber com fer-los front, amb eficàcia. El present i el futur de la democràcia també es juga al camp de la igualtat entre homes i dones. Al terreny dels drets humans.