Art i tècnica de la traducció

La traducció és alhora art i tècnica, art i artesania, creativitat i ofici. És art perquè es necessita alguna cosa especial, una mena de do, per a traslladar el contingut i el sentit d’un text d’una llengua a una altra. No és un mer trasllat, sinó una cosa molt més complexa, perquè l’escrit en una llengua respon a un context cultural específic, ple de referències, remissions, al·lusions, metàfores i sobreentesos que cal saber tractar -o detectar- com pertoca. No n’hi ha prou amb una bona tècnica, assolida a partir del coneixement afinat de la llengua de partida i de la llengua d’arribada, així com del tema del llibre que cal traduir o del to, el rerefons i les intencions de l’autor (sobretot en el cas de la traducció literària). Tot això -que ja és molt exigent- en seria condició necessària, però no suficient.

Si fos mera tècnica, n’hi hauria prou amb la traducció automàtica, molt avançada ja a hores d’ara, però sempre insuficient. Amb el temps i la Intel·ligència Artificial tot això, potser canviarà, qui ho sap. Segurament ho farà. El progrés tecnològic supera tota mena d’obstacles, per exemple en el camp de la medicina. També en el de les comunicacions, la microelectrònica o la nano-tecnologia. Hem vist i veurem encara coses increïbles, inimaginables, sorprenents.

Però mentrestant em quede amb la reivindicació que en fa Sawako Nakayasu al llibre Diguem que la traducció és art (Raig Verd, 2025; traducció i epíleg de Dolors Udina). L’editorial Raig Verd ha tingut l’encert de llançar una col·lecció de llibres breus, “Cicló”, i l’ha encetat amb aquest títol i amb Les dues ales d’un ocell. Conversa a tres sobre la traducció, on dialoguen Dolors Udina, Mireille Gansel i Antoni Clapés (Raig Verd, 2025, epíleg de Montserrat Bacardí). Interessant iniciativa aquesta de la col·lecció “Cicló”, que pretén connectar i comunicar “idees de forma polifònica, des de la complexitat i el matís”, amb una atenció especial al llenguatge, a les paraules i al discurs.

Una col·lecció que ve a sumar-se a d’altres de llibres més o menys breus, de petit format, aptes per a ser llegits amb comoditat, i que darrerament -en el camp de l’assaig- proliferen en editorials com Fragmenta, Anagrama, Lleonard Muntaner (“Speculum Mundi”) o Afers (la “Biblioteca de Pensament Crític”). Potser, quasi segur, me’n deixe alguna. Són col·leccions definides per l’extensió reduïda, sí, però també per una filosofia o una intenció distintives, que el lector identifica i que -en el cas més favorable- n’estimula l’interès o això que en diuen la fidelització. En el camp de la literatura de creació les propostes es multipliquen, però cal esmentar els llibres de Cal Carré i la nova col·lecció el Far, de l’editorial Angle.

La idea d’una col·lecció d’assaig breu en català no és cap novetat, i ha tingut moltes concrecions. Recordaré per exemple, la col·lecció Quaderns 3 i 4, dirigida pel malaguanyat Vicent Raga, tan audaç que va publicar a la València de 1970 (!) el llibret de Louis Althusser Lenin i la filosofia, importat directament de París (François Maspero). Després vindrien títols de Lu Xun, Galvano della Volpe, George Lichtheim, Theodor Adorno, Ernest Gombrich, Jürgen Habermas o Lucio Colletti, fins que es dissolgué en un poti-poti de propostes d’una altra naturalesa, lligades a les exigències editorials i polítiques del moment. També era aquesta la idea de la col·lecció “Sagitari” (editorial Germania) que es va publicar a València als primers anys noranta del segle passat, que vaig dirigir jo mateix i on es varen publicar volums de Francesc Pérez Moragón, Enric Sòria, Detlev Claussen, Doro Balaguer, Ernest Garcia, Joan F. Mira, Jacobo Muñoz... Una aventura que, passat un temps, va prosseguir amb la col·lecció “Arguments” de l’editorial Tàndem, però en aquest cas els llibres ja no eren tan breus.

Els dos volums de la nova col·lecció “Cicló” de Raig Verd són realment apassionants. Parlen de traducció i de moltes més coses. Traduir no és només “traduir”, de la mateixa manera que -segons sembla- dir “bon dia” ja és fer literatura o darrerament “un acte de resistència”... Sí, d’acord, és molt més. Ara bé, la concepció de la traducció que té Sawako Nakayasu -japonesa i nord-americana-, enormement suggeridora, em fa l’efecte que és un xic desmesurada, exagerada. Segons Dolors Udina: “Traduir, per a ella, no és només escriure un llibre equivalent a l’original, sinó una manera d’investigar com una mirada crítica de la llengua ens pot ajudar a imaginar i expressar novament el món en què vivim.” Caram, diria. I encara més: “Des del seu punt de vista d’artista, la traducció és una eina per canviar el món, de resistència a les convencions lingüístiques, i de tot tipus”. Els textos de Nakayasu que s’inclouen en aquest llibre són estimulants, fins i tot fascinants. Un doll d’idees, poètiques i vivencials en algun cas, més articulades en la part que correspon a la conferència que va impartir a la Universitat de Columbia el 2021 i que dona títol al llibre.

Dolors Udina és una professional de la traducció molt sòlida a la qual devem el trasllat a un català ric i inspirat d’un gran nombre d’obres -algunes, clàssiques- de la literatura universal, sobretot anglosaxona. Versàtil i perceptiva, és una de les traductores més rellevants a la nostra llengua, amb un currículum impressionant al darrere. Antoni Clapés és un poeta, traductor i activista cultural ben conegut i de llarga trajectòria. Mireille Gansel és l’autora de Traduir com transhumar (Leonard Muntaner, 2021), a més de poeta i traductora. En aquest llibre evoca els seus orígens i condicionaments familiars (jueus hongaresos emigrats a França) i reflexiona sobre la tasca de traduir, en el seu cas de l’alemany o el vietnamita al francès. És un llibre molt especial, combinació afortunada d’estampes autobiogràfiques -que inclouen el solatge somort o incisiu de les grans tragèdies del segle XX- i de pensaments subtils i enraonats, tot embolcallat en una aura poètica enlluernadora. Té raó Dolors Udina: “Hi ha llibres que t’enamoren...”, i aquest n’és un.

Què els uneix, a banda de l’amistat, a tots tres? Probablement, la passió per les paraules i la literatura i la passió per traduir. A més, Dolors Udina va traduir al català el llibre de Mireille Gansel, Antoni Clapés l’antologia dels seus poemes (La llàntia de l’espera) i Mireille, al seu torn, va traduir al francès un recull dels poemes d’Antoni Clapés, Et le soleil dans ta main. Fantàstic. El diàleg entre tots tres -recollit a Les dues ales d’un ocell, amb un epíleg esclaridor de Montserrat Bacardí: “Traduir, una manera d’habitar el món”- no té pèrdua, és fresc, intel·ligent i il·luminador. S’hi expliquen històries personals de la tasca de traduir, les dificultats, la manera de sortir-se’n (o no) i les motivacions per fer-ho. La Dolors Udina n’apunta una que per a mi és sensacional: traduir és la millor manera de llegir, i ella ja de jove era una apassionada dels llibres. És cert, traduir és molt més que llegir, i més que rellegir, és un cos a cos amb la forma i el fons d’un text. Un exercici que no us deixa indemnes. No us perdeu aquests llibres de Raig Verd.